Les tres germanes

Em dic Sebastià, però ningú me’n diu; ben pocs saben el meu nom. A la pica baptismal, quan el capellà va preguntar “com li voleu posar?” i la mare respongué “Albert”; la meva germana segona, la Rosa, que no aixecava dos pams de terra, va començar a somicar “al verd no m’agrada, a mi m’agrada més al vermell, jo vull al vermell”. La Blanca, la gran, gelosa com una gata, es va llençar a terra donant puntades de peus i xisclant “al verd, al vermell no, jo vull al verd”. La Violeta, que encara era massa petita per dir res, en veure la rebequeria de les seves germanes, també es va posar a plorar i llençava uns esgarips que esfereïen. El pare, avergonyit i atribolat, va sentenciar que seria millor oblidar-nos de l’Albert i buscar-me un altre nom. Sense perdre un segon, enmig dels udols i brams de la Rosa, la Blanca i la Violeta, el padrí va proposar “Joan, com l’avi, li podem posar”. La padrina, revinclada com la molla d’un somier vell li va etzibar “de cap manera, quin disgust donaríem a l’avi Josep si em posaven Joan” i padrina i padrí es van començar a escridassar. El mossèn, condescendent i fent cantarella, ens va reprendre i sermonejar; i la mare, que amb vint-i-sis anys comptava quatre fills i feia moltes nits que no dormia, li va amollar un “vostè calli, que què sabrà vostè de família i de criatures”. Al capellà se li van encendre les galtes embotides al coll emmidonat de la sotana i, indignat, ens va fer fora de l’altar i de l’església. Vaig tornar a casa sense batejar i sense dir-me Albert ni de cap manera. Com que vaig quedar el petit de tres germanes —la Blanca, la Rosa i la Violeta— tots em deien “el Nen”. I fins avui, que amb nervis i il·lusió, encaro un nou començament. He deixat el poble per anar a Barcelona a estudiar a la universitat; és el primer dia de classe, i a l’aula magna de la facultat, aclaparadora i resclosida, el professor ha passat llista i ha cridat tres vegades Sebastià Andreu Elies i ningú ha aixecat la mà.