Les tomaqueres màgiques

Un relat de: wynelland
Un dia em vaig llevar, em vaig vestir, i quan anava cap a la cuina a preparar el cafè, em vaig trobar que una tomaquera creixia al bell mig del menjador. Era una planta frondosa, amb moltes fulles, i carregada de tomàquets de penjar.
Vaig estar molt contenta perquè vaig pensar que en podria fer-ne servir un per a l’esmorzar: pa amb tomàquet, un bon raig d’oli d’oliva verge i un tall generós de fuet.
Vaig engolir-ho amb ganes, conscient de la sort que havia tingut que em sortís una tomaquera a casa, sense haver-la de cultivar, ni regar, ni res.
Van anar passant els dies, i cada matí collia un tomàquet i em feia l’esmorzar.
La tomaquera es feia cada dia més gran i més ufana, i m’alegrava els matins amb els seus fruits. La cosa anava bé. Tant, que al cap d’un parell de mesos ja no tenia una única planta; en tenia sis. Feien goig de mirar. Estaven tan carregades de tomàquets que les branques fins i tot es trencaven perquè no podien suportar el seu pes. Al cap dels dies, però, vaig notar que les parets del menjador començaven a esquerdar-se. De sobte vaig ser conscient d’una cosa òbvia: tants tomàquets no estaven fets per sortir d’un pis de l’Eixample. Es podria esfondrar el terra. Les tomaqueres i jo mateixa podíem anar a parar al pis de sota. I jo no volia tenir problemes amb els veïns. Així doncs, vaig decidir canviar-me de casa i emportar-me les tomaqueres amb mi.
No va poder ser.
Quan els veïns de la finca es van assabentar que tenia tomaqueres màgiques, van començar a dir que era molt insolidari per part meva no compartir els tomàquets amb ells. I que de cap manera me’ls podia endur a una altra banda. Jo els vaig intentar fer veure que les tomaqueres estaven a la meva finca, i que per tant el que fes amb elles només m’importava a mi. Però ells no hi van estar d’acord.
Van dir-me que marxés jo, si tantes ganes en tenia, que a ells no els faria res perdre’m de vista. Però que les tomaqueres es quedaven allà. Com que no volia tenir problemes amb ells, els vaig dir que en aquest cas em quedaria, quin remei. Els veïns, però, em van dir que si volia romandre allà serien ells qui decidirien què fer amb els tomàquets. Que oi que les parets mestres i el terra pertanyen a la comunitat? Doncs això. Que les tomaqueres no eren pas meves. Eren de tots. I ja s’encarregarien ells de gestionar-ne els guanys. Que per alguna cosa eren més. I més savis.
Jo vaig intentar oposar-m’hi, és clar, però tots els meus veïns es van posar d’acord en anar contra mi. I em van amenaçar. Fins i tot em van llençar per les escales per fer-me entrar en raó.
Així és com em vaig trencar una cama i vaig perdre les tomaqueres màgiques.
Per ara.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: