Les teves tardes amb tu

Tardes amb calor -que qualsevol sargantana i llangardaix adorarien- i brisa que no alleugereix la suor, sobretot la que baixa cap el cor energètic -el que no és el múscul.

Podries passar-hi un dit, trobaries la humitat i la pell fina, sense gruix, de seguida l'os entre els pits que un sostenidor-mentider fa que semblin de pel·lícula, la mateixa trampa que una sobirana letiziusandroidus utilitza sumada a un cos fibrat i a una faç tensada que espanta els àngels. Detestes cap punt de comparació amb aquell monstre mediàtic. De fet, aquesta peça íntima te la van passar en una bossa de roba. No t'han costat ni cinc, aquests wonder-tetes amb les tires transparents, Sònia. Tu mai te'ls hauries comprat: ets més autèntica. Et trobes, doncs, com si, un xic, t'haguessis traït emprant-los, per allò que estaven nous, per aprofitar-los. Seria temptació? La teva figura, conseqüentment, ha millorat.

Encetes tardes amb tu, has de passar un trimestre desvagada -tems la depressió-, els duus posats i ja ni ho analitzes. T'agrades menys, des de dins? Les tardes curtes...encara no els tenies. Ni sorties. La temperatura, l'ànim. T'entretenies davant pantalla fixa amb lletra massa petita que et va malmetre la vista i et va fer anar de pet a l'oculista i, au, grata't la butxaca i quina ràbia acceptar l'accessori. Les tardes amb el fred sense calefacció, per no gastar, vomitant mots fins a escurar-te per escurçar més, per véncer el llit que t'atreia i convidava a ni ser bella dorment. T'imantava, volies l'oblit de la realitat omplint-la del món oníric sobre tou coixí i teles abrigaires. Si hi queies -costa abolir costums- t'abraçaves i t'entestaves en què no era una derrota ni una necessitat. Calia, definició?

Les tardes curtes, si eren plenes amb feina de remuneració econòmica, les empassaves diferent. Des de fora serien vistes com a profitoses i tu, com tots, duus aquest programa, aplicació de la civilització.

Tens, tens, tens massa les tardes al cap, Sònia. Seran, les llargues, aquestes que van venint, de platja càlida a l'hora madura i encalmada? Hi haurà estones de places plàcides i terrasses agradables i pèrgoles de somni i glorietes de glòria senzilla i arcs de somriures i ombres precioses i tu que en faràs sumes?

I tu, que no escrius, no, no m'ho has dit, sobre els teus matins amb tu, els curts i els llargs, ni les teves nits amb tu -hi ha d'haver llunes! hi ha d'haver estels!- ni les teves migdiades o senceresdiades o migdies i mitgesnits i capvespres i totselsvespres i els vespers que brunzeixen dins el teu cor, incansables.

Ara estàs obsessionada amb les tardes de canvi perquè són les que més por et fan i, t'estimo, valenta, t'hi enfrontes. Gràcies.