Les teves paraules em parlen

Al cel ha començat a ploure sense núvols, contemplo la pluja des de la finestra estant. Un dia poc agradable, sense claror exterior, hi falta la llum del sol, però no hi manca el teu somriure, sempre present.
La ment se'm posa en marxa, la inspiració està guanyant terreny en el meu interior.
Encara no sé què vull escriure ni quina força m'hi ha conduït. Segurament ha estat el mateix factor climàtic que avui se m'ha presentat inesperadament.
Tinc ganes de deixar-me arrossegar per l'escriptura, d'abocar-me, d'omplir-me de tu, d'endinsar-me cap a llocs inexistents, cap a un futur desdibuixat...
Acabo d'escriure "futur". Simple paraula, però en prou feines sé què significa.
Hi ha paraules que resten al diccionari tan sols per omplir-lo, perquè si t'hi fixes estan buides de contingut. I precisament "futur" és un mot molt distant a la meva persona, - i a la de tothom -, molt llunyà quan l'únic moment que vivim és el present.
No sé ben bé per què m'he entestat en aquest bullit de reflexions. Ha degut ser cosa del meu subconscient o de la part que diuen que és immortal.
Aquesta paraula, malgrat dir-me tant poc, m'està donant la inspiració adequada per dir-te allò que pretenc transmetre't amb aquestes ratlles.
Em fa por avançar, caminar, fins i tot imaginar... però per damunt de tot, temo al final dels camins.
Ahir precisament, vam recórrer al principi de la nostra relació. Tant a tu com a mi, se'ns van obrir nous camins a seguir. No és gens fàcil saber escollir, però hem de perdre la covardia, aprendre a ser valents. La vida de cadascú de nosaltres necessita risc i així ho vam fer. Ens vam arriscar, vam tirar-nos al buit sense saber a on cauríem. A vegades, saltes malament i et fas mal de debò, però d'altres vegades saltes sense caure. Aquest últim va ser el nostre salt, el nostre moment i el vam saber triar. Per sort, la jugada ens va sortir bé, afortunadament seguim tenint-nos com el primer dia, com el primer moment. Puc parlar-te del nostre passat, dels records que al llarg d'aquests mesos hem compartit. Puc parlar-te del present, però no puc parlar-te del futur. Com a molt, puc expressar-te les meves expectatives.
Sovint pensem que som "petits", que la nostra vida no pot canviar de rumb, ni perdre el sentit que li hem donat fins el dia d'avui. Som capaços d'imaginar-nos que el nostre present serà també, el nostre futur. Jo ho penso. Però alhora sóc molt conscient de la meva maduresa, dels anys que em passen, de les mutacions que amb el pas dels mesos estic experimentant. I és aquesta consciència que em porta a pensar en el més enllà, a plantejar-me interrogants que no tenen espai per a les respostes.
Em resulta difícil d' imaginar-me d'aquí a uns anys ( potser deu, tal i com tu em vas dir), però no m'és només complicat, en el fons és una tasca impossible de dur a terme. Podem divagar, dibuixar, però mai podrem saber quin paper ens tocarà representar a la vida.
I la veritat és que hi ha moments que m'agradaria saber sobre la meva futura existència, conèixer el camí que seguiran les meves passes lentes i segures. Te les descric amb aquests dos adjectius perquè són les passes que faig estant amb tu, perquè el pas del temps - el temps històric - sí que s'accelera. I els esdeveniments sembla que se succeeixin amb la velocitat del vent. Els fets externs, vull dir. Perquè la vivència del temps interior és tota una altra cosa. Mentre dura la nostra relació, no em sembla pas que el temps es mogui de lloc. L'esfera on em sento inclosa, ens manté a cobert, exàtics. I el temps extern l'experimento com una brusca interrupció perquè en arribar l'hora ens hem de dir adéu fins l'endemà... Sí: sento el temps d'amor protegit dins d'una urna en permanent immarcessibilitat. Al costat d'aquesta immobilitat del temps interior, experimento desig per saber de quina manera m'anirà la vida, de quina manera correrà el temps posterior.
Ahir, sota aquelles parets, encara mig construïdes, vaig vivenciar el meu futur. Jo, també vaig intentar dibuixar-me d'aquí a uns anys.
En aquell moment vaig pensar en una possible coincidència dels nostres pensaments, però no vaig tenir suficient valor per transmetre't les meves il·lusions i perspectives pintades només de Tu. Suposo que el mateix temor, la mateixa incertesa i inseguretat davant la teva reacció em van fer enrera.
Em van sorprendre les teves paraules dient-me precisament el que jo et volia dir. Després el teu missatge de bona nit em va acabar de convèncer. Dient-me paraules com aquestes, em descrius els mesos que estem compartint, et defineixes a tu mateix i a la teva sincera manera de dir i de ser. Les teves paraules em parlen.