Les teves mans

Un relat de: Montseblanc
Quan et tinc al llit, estirat de panxa enlaire, amb la teva polla a la boca, les teves mans m'agafen el cap, m'estiren els cabells, guien els meus moviments perquè la meva boca vagi més ràpid, més a poc a poc, perquè la teva polla se'm clavi a la gola o entri només una miqueta lliscant sobre la meva llengua.

Les teves mans em manen i m'acaricien a la vegada, jo quasi sempre estic amb els ulls tancats, per sentir-te més dins meu, per compassar els moviments, per fer-te meu, perquè el teu plaer sigui el dels dos, per ser un en aquesta unió de polla i boca. Escolto la teva respiració, els teus gemecs que pugen de volum, sé que aviat vindrà la llet, l'espero amb golafreria, és meva, jo l'he buscada, jo l'he feta pujar de dins teu...

I després l'orgasme i els moviments que s'acaben, jo clavada a tu, la meva cara enfonsada al teu pubis, la teva polla xopa ensorrada entre el meu paladar i la llengua, les teves mans sobre el meu cap, demanant immobilitat.

Llavors obro la boca i també els ulls, el teu membre preciós cau com mort, víctima del combat, humit, brillant, esgotat, i les teves mans resten inertes una a cada costat del teu penis, sobre els engonals, els palmells de cara avall, tremolant lleugerament, pendents de que no se m'ocorri tornar a llepar, guardians febles de la teva sensibilitat desfermada.

Les teves mans... blanques i de dits prims, de pell delicada, movent-se en petits espasmes com si elles també haguessin arribat a l'orgasme, més pàl•lides que la resta del cos, immaculades, tendres... Les beso amb petits petons, com qui besa un nadó que dorm, fregant lleugerament els meus llavis masegats, sentint la seva escalfor, el tènue estremiment dels dits que tornen a la normalitat després de l'agitació.

Tant lliurat, tant indefens, tant meu en aquells instants... I tant bell... Com un deu daurat que ha esdevingut terrenal per experimentar la luxúria, que ha caigut de l’olimp per culpa meva... El fulgor daurat de la teva aliança m'enlluerna i em recorda que ets humà, que no ets pas meu més enllà d'aquests minuts furtius que valen més que totes les hores que resten del dia.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    josepsalatermens | 29-09-2016 | Valoració: 10

    Montse, aquest escrit és deliciós. m'ha sorprés llegir-lo i desvertllar-me la sensualitat, però també la espiritualitat, potser tot en realitat és una sola cosa i fem mal fet de destriar-lo, hiveig molta poesía perquè m'ha fet sentir emocions i aquesta és la funció de la poesia, sentir emocions.

  • Gràcies[Ofensiu]
    josepsalatermens | 29-09-2016 | Valoració: 10

    Montse, aquest escrit és deliciós. m'ha sorprés llegir-lo i desvertllar-me la sensualitat, però també la espiritualitat, potser tot en realitat és una sola cosa i fem mal fet de destriar-lo, hiveig molta poesía perquè m'ha fet sentir emocions i aquesta és la funció de la poesia, sentir emocions.

  • Gràcies[Ofensiu]
    Montseblanc | 04-02-2015

    T'agraeixo el comentari i me n'alegro molt que t'agradés.
    Petons.

  • m'ha agradat molt[Ofensiu]
    Brígida Balcells i Puigdevall | 24-02-2011 | Valoració: 10

    un petó noia.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: