Les soledats

La joventut s'esvaïa per moments en les incipients vides de maduresa de la parella.
La Marta seguia el curs del riu que era la seva vida, i tot i que ho trobava infinitament monòton sabia que a força de viure la rutina, s'adequaria al seu mode de pensar i de fer i que, arribaria un punt en que ja no importaria.
En Toni era diferent. A ella i a tot, en general. No es conformava, tenia aquell afany de la persona que acaba triomfant en la vida. Sentia que tota la simplicitat de l'adolescència se li escapava de les mans i el convertia en un esperit lliure i capaç de cercar allò que somniava, però que no endevinava a dibuixar. Aquell concepte nevulós que intentava convertir en tangible parlant-li'n a la Marta, mentre ella amb els seus ulls foscos profunds esbossava aquell somriure instantani, que de seguida li arrencava un a en Toni i el tema passava a la ment d'ell, apartant de la seva vida en comú projectes efímers que amb la brisa marxaven deixant-los indiferents.
Era una d'aquelles parelles de tota la vida. Es van conèixer quan eren criatures, no sabien que hi havia fora d'ells i sobretot, no sabien com enfrontar-s' hi per separat. Era entranyable recordar aquells moments que restaven en aquella part del cervell, aquelles petites coses que els feien tirar endavant i que estaven gravades en terra ferma. Van seguir junts tota la secundària, devien portar uns 5 anys, el destí els unia, però arribava el moment de cremar una etapa i començar-ne una de nova, una vida d'adult, o si més no, una vida de jove que ha madurat.
La Marta tenia clar que aniria a la universitat i estava convençuda que en Toni també, però va arribar aquell dia en que la Marta va adonar-se que potser la relació perfecte que creia tenir, una de confiança i sinceritat, no era la real.
En Toni seia enfront d'ella, remenava un cafè, mirant-lo fixament, i ella estava amb els seus ulls intensos, perplexa; no sabia el perquè d'aquella misteriosa trobada per parlar d'un tema d'extrema importància. Aquell "marxo, vaig a trobar la vida real" es va clavar al pit de la Marta provocant-li el dolor intens de la primera soledat. I va veure el seu cos aïllat en la tristesa, ofegat per les llàgrimes d'aquell dolor que per primer cop, sentia. Va deixar marxar en Toni, quedant-se asseguda en aquell cafè, mirant el punt fix de l'oblit i trencant tot el que trobava al seu interior. Volia morir.


Ara la Marta seia a taula. El seu marit portava els plats de macarrons pels nens, preciosos, i després va portar el d'ella i el seu. Menjaven mentre els dos nens parlaven sobre la seva agitada vida a l'escola, discutien, parlaven sulfurats i emocionats i a l'hora de dormir van caure rendits fruit del que havien estat aquelles històries en la seu dia. La Marta ara recollia la cuina mentre el seu marit veia la tele. Quan va acabar, va anar al rebedor i va agafar la correspondència.
-Tot es per tu.
-Gràcies, nena.
No. Tot no era per a ell. Hi havia una carta per la Marta.
Per primer cop en 30 anys, ara sabia que en Toni seguia viu. Un formigueig va revolucionar-li el cos i va llegir la carta bastant emocionada pel que ella havia esperat d'aquell moment:

"Ja fa temps de tot. No tinc vergonya, oi? I què importa això? Mai ens va importar, i a mi ara tampoc, però a tu si. Com va amb aquell tiu? M'han dit que és un bon home i això em deixa tranquil. Els nens són macos? Segur.
Saps, Marta? Vaig trobar la meva vida; i en el fons va ser millor, perquè et vaig ajudar a que tu trobessis la teva".

Quins collons! La Marta va deixar de llegir. Com podia ser tan egocèntric, el molt imbècil! Però la curiositat la va obligar a continuar llegint:

" Te'n recordes Marta de tot el que ens prometíem? Per què ens em enganyat tant? Veig com han passat els anys i sé que no em estat fidels als nostres ideals. No som lliures, ni tu ni jo... Recordes... No ho sé, no et puc dir una situació concreta, és tot. Sí, érem el tot i totes les parts integrants. I ara només som peces dins del políticament correcte.
Bé, si no et molesta podem quedar un dia, fer un cafè, parlar, veure'ns... Truca'm al telèfon que hi ha a sota. Espero haver-te fet pensar. Un petó nena."

No suportava aquesta prepotència, la magnificència d'algú que es creu més lliure; no millor i així aconsegueix una sensació de superioritat. En Toni només creia que havia estat més fidel que ella als seus principis. Doncs molt bé, la Marta havia descobert que a la vida real, els principis no li importen a ningú, només al teu propi ego, i ara també s'adonava que en Toni havia trobat el món real a força de viure en la ficció i ho va trobar tan trist que el va trucar.


La situació era inversa a 30 anys enrere: la Marta fixava els seus ulls negres a la tassa de cafè mentre la remenava amb suavitat; en Toni la mirava amb els ulls petits i plens de llum per la felicitat que sentia en tornar-la a veure. Havia passat molt de temps i ella ja havia oblidat aquella primera soledat, aquell cos nu i esborradís , assegut a una cadira semblant en la que ara la reemplaçava, ja res l'afectava com en aquella sensibilitat, en aquell febril estat emocional. De sobte se'l va mirar fixament com quan estava enamorada d'ell i van restar mirant-se una mitja hora i en Toni només va poder dir:

-Encara t'estimo.

Ella només va somriure, i es va adonar que en Toni veia el seu cos nu perdut en una soledat eterna.