Les set notes musicals

Avui us explicaré una història, segurament haurà estat un somni però semblava tan real que encara puc sentir la música rodolar lentament pels meus sentits. Ja sé que no sabeu de que estic parlant, però escolteu i podreu entrar en un món de fantasia. Escolteu…
Un dia estava assegut a casa llegint un llibre, quan de cop va aparèixer un home vestit de negre amb una capa, una barret i una màscara. El cor em va fer un salt que quasi em surt per la boca. L’home em va tranquil•litzar ràpidament dient que era l’esperit de la música i tan sols volia parlar amb mi. - De què?- li vaig demanar, i ell amb una veu trista em va dir, - De les notes musicals -.
- De les notes musicals? Què passa amb les notes? vaig contestar.
- M’has d’ajudar a buscar-les sinó la música deixarà d’existir.
- És impossible que desaparegui, sense ella tot seria tristesa, - Li vaig contestar tot preocupat.
- Doncs així serà sinó m’ajudes.
- Bé, què he de fer? Vaig demanar.
És va asseure davant meu i vaig poder veure com tenia els ulls plens de tristor. Em va mirar i va començar el seu relat…
En un temps molt llunyà, quan l’home encara vivia a les cavernes, la natura li va fer un gran regal, “Les Set Notes”. Amb elles l’home de mica en mica va anar creant la música i els cors es van omplir d’alegria. Però ha passat el temps, heu maltractat a la natura i ella, afeblida, no té energia suficient per mantenir la màgia de les notes i molt aviat desapareixeran.
Jo, tot i ser l’esperit de la música - va dir tot posant-me la mà sobre l’espatlla - no puc fer-hi res, necessito que algú m’ajudi i he pensat en tu. He vist que estimes la natura i que la música t’agrada molt, per això has de fer el següent:
Has de buscar les noves set notes musicals en el món de les criatures fantàstiques, jo et donaré el poder de la màgia perquè puguis dur a terme la teva tasca, demana el que necessitis i et serà concedit. Però ves en compte la màgica que et donaré és limitada, l’has de fer servir amb cura, sinó s’acabarà.
- Però on les he d’anar a buscar? Li vaig preguntar amb recança.
- Hi ha set llocs molt importants a la natura i a cada lloc hi ha algun ser que guarda una de les notes. No et serà fàcil que te les donin, segurament et demanaran alguna cosa relacionada amb la música. Ara et donaré aquest petit llibre, quan hagis aconseguit una nota sortirà el lloc on hauràs de trobar la següent i amb la màgia que et donaré podràs arribar-hi en un moment…
Vaig poder veure que el llibre estava en blanc, sense res escrit. Quan vaig treure la vista del paper l’esperit ja no hi era i tan sols vaig sentir la seva veu llunyana que em deia…
- La sort de la musica està en les teves mans, però ves en compte de no malgastar la màgia.
Al tornar a mirar el petit llibre hi havia aparegut per art d’encanteri el primer lloc on hauria de trobar la primera nota: “El bosc de les fades”. Vaig agafar la jaqueta, em vaig posar el llibre a la butxaca i vaig demanar poder-hi anar. Dit i fet, ja hi era.
El bosc era molt espès i desprès d’admirar-lo vaig cridar, “Fades del bosc, necessito parlar amb vosaltres!” Ningú em va contestar, llavors vaig tornar a cridar, “Fades del bosc, he de parlar amb vosaltres, vinc de part de l’esperit de la música!” De sobte van aparèixer envoltades de llums i em van demanar que era el que volia. Els vaig explicar tot el que m’havia dit l’esperit de la música i elles van dir que no em creurien fins que cantés un cançó. Els vaig dir que jo no sabia cantar gaire bé i elles em van contestar que amb la màgia que m’havia donat l’esperit de la música podia portar a altres que cantessin més bé que jo. - És veritat - vaig pensar. I sense perdre temps vaig demanar que apareguessin uns companys de l’escola de música que em semblava que podrien robar el cor a les fades. Al instant van aparèixer i els hi van cantar una bonica cançó de bressol...
Les fades van quedar meravellades de la dolçor d’aquella cançó i em van donar a dins d’una petita capsa la primera nota: “el DO”.
Ja tenia una de les set notes, ara hauria d’anar per la segona. Em vaig mirar el pergamí i el segon lloc on hauria d’anar seria, “A d’alt de la muntanya més alta” i l’hi hauria de demanar al Vent del Nord. Sense pensar-m’ho més, em vaig acomiadar de les fades i vaig demanar poder ser-hi. Dit i fet, allí estava.
Des de d’alt de la muntanya podia veure tot el món, deuria ser per la màgia però no tenia fred i desprès de fregar-me els ulls davant aquella meravella i veure que no estava somiant vaig cridar: - Vent del Nord vull parlar amb tu! -
Sense adonar-me’n vaig sentir que el vent bufava i bufava al meu costat i una veu greu em va dir: - Què vols de mi? M’has despertat, estava ben adormit!
Li vaig explicar el que m’havia passat i també em va demanar que li demostrés que era qui pretenia ser, i això, segons ell tan sols es podia ser amb una cançó.
Vaig pensar fer servir altre cop els meus companys per tornar a cantar la que havia meravellat a les fades, però el Vent del Nord va dir que ell no era un plat de segona mà i que volia una cançó nova. Em vaig quedar tot parat, però com que jo tenia la màgia de l’esperit vaig cridar a l’Escolania de Montserrat i li van cantar el Virolai...
- Genial - va cridar el Vent del Nord, això es música! Feia molt temps que no havia sentir res semblant. Et mereixes la nota que demanes. Aquí la tens!
Per art de màgia aparegué una capsa tan petita com la que m’havien donat les fades i a dins hi havia la segona nota, “el RE”.
Vaig dir adéu al Vent del Nord i tot mirant el petit llibre vaig veure que la tercera nota la trobaria al Riu Ebre i les dones d’aigua serien les que me la donarien. Dit i fet, al moment ja hi era.
El riu era formós, les seves aigües clares i el seu dolç soroll per poc em varen fer oblidar el que hi havia anat a buscar. Llavors vaig cridar ben fort, -Dones d’aigua, mostreu-vos! - que vull parlar amb vosaltres.

Del fons del riu van aparèixer unes llums que es van posar a sobre l’aigua i a poc a poc van prendre forma de formoses noies, quedant flotant a sobre del riu sense enfonsar-se.
- Què vols de nosaltres cridant d’aquesta manera?
Com que semblaven enfadades, els vaig explicar molt suaument el que m’havia passat fins aquell moment.
Quan vaig acabar elles em van contestar. - No serem menys que els altres, si vols que et donem una nota, nosaltres també volem escoltar una cançó.
Com que ja sabia que no podia fer servir cap dels meus anteriors companys, amb la màgia vaig fer que el millor pianista del món aparegués i els hi va tocar “El Danubi Blau”

- Oh! mira que havíem sentir músiques i cançons, però ens heu fet tremolar d’emoció. Has merescut emportar-te la nostra nota i serà “el MI”.
Ja tenia una altre capsa i un altre nota, allò rutllava. Em vaig acomiadar de les dones d’aigua i vaig mirar quin seria el lloc de la quarta nota.
Fins aquell moment m’havien agradat els llocs a on havia anat, però on havia d’anar ara no era el que més m’engrescava. Havia d’anar al Berguedà i demanar a la Ginebreda la nota que tenia amagada dins del seu cos de fusta i molsa. M’havien dit que era un ser de molt mal geni i que valia més no fer-la enfadar. Sense gaire entusiasme perquè sabia que tenia molta mala baba vaig demanar anar-hi. Dit i fet, allí vaig trobar-me.
Per tot arreu on mirava hi havia boscos. On estaria “La Ginebreda”? Vaig cridar, però ella no donava senyals de vida. Vaig tornar a cridar i donant-me un ensurt, va aparèixer de cop al meu costat.
- D’acord, d’acord, ja sóc aquí! Estava descansant i m’has destorbat. Què es tan important perquè m’importunis d’aquesta manera?
Com les altres vegades, vaig explicar l’historia a la Ginebreda que m’escoltava amb cara de pocs amics.
- Sembla una bona historia però no en tindràs prou, necessitaràs una cançó molt bona per aconseguir la meva nota, tinc l’orella molt fina.
Vaig cridar a uns amics del SMUC que tocaven molt bé, però ella va dir que no volia escoltar la cançó en mig del bosc i ens va fer entrar dins de la seva cova. Un cop allí ens vàrem asseure i va escoltar la nostre música…
- Excel•lent! Més que excel•lent, Diví!!! Perquè no us quedeu amb mi a dins de la cova i així em podreu tocar més cançons? - Va dir tot entusiasmada.
Un cop vaig aconseguir que s’adonés de la impossibilitat de poder-nos quedar, la Ginebreda amb un somriure d’orella a orella, cosa molt estranya amb ella, em va donar a dins d’una petita capsa “el FA”.
Un cop a fora de la cova i desprès d’haver-me acomiadat de la Ginebreda, vaig mirar on podríem trobar la següent nota.
Quan ho vaig llegir no m’ho podia creure, em demanaven que anés al fons del mar a veure al Vell del mar, seria ell el que em donaria la nota. No sabia que fer! I si m’ofegava? Llavors vaig pensar que la màgia del esperit de la música segur que em guardaria de qualsevol mal. Però tindria prou màgia? Sense pensar-ho més, dit i fet em vaig trobar al fons del mar.
Tot era fosc però uns peixos amb unes llums al cap em van acompanyar fins la ciutat a on vivia el Vell del mar.
Un cop davant seu i desprès d’explicar-li la meva historia, també em va demanar que li cantéssim una cançó, però em va amenaçar de empresonar-nos sinó cantàvem o tocàvem millor que les seves filles, les sirenes.
Se’m deuria veure a la cara de por, ja que es va posar a riure i va semblar que tota la mar vibrés intensament. Però jo tenia confiança amb la màgia de l’esperit i vaig fer que tota una Copla toqués una Sardana. Com és natural la màgia va fer que no s’ofeguessin.

Una vegada acabada la cançó, es va fer el silenci dins del palau, tothom mirava al Vell del mar i ens estava observant tot tocant-se la barba. Per un moment ja em vaig veure tancat per tota la vida a dins de la presó del palau submarí. Però poc a poc la seva cara va anar canviant fins a treure un somriure, es va aixecar i alçant la veu va dir…
- M’heu deixat bocabadat! Les meves orelles no havien escoltat mai res com això, esplèndid! Les meves estimades filles us donaran el que heu vingut a buscar “el SOL”
Després d’haver contemplat aquell magnífic palau submarí i d’haver-me acomiadat de tothom, vaig anar a un lloc més sec per poder mirar a on em portaria la meva recerca.
- Uf! Vaig pensar - Cada cop m’ho fan més difícil, ara em diu el llibre que he d’anar a d’alt dels núvols on la reina de les àligues m’ha de donar la sisena nota! Sense pensar-m’ho dues vegades em vaig trobar a sobre un gran núvol blanc. Sort que no podia veure l’alçada on estava sinó m’hauria mort de por. Ara havia de cridar a la reina de les àligues, però em feia una mica de recança, com m’acolliria? Llavors fent un cor esforç vaig cridar: - Reina de les àligues, on ets? He de parlar amb tu!
Tan sols estava bufant un suau vent, quan de cop i volta vaig escoltat l’aleteig d’unes grans ales. Vaig mirar al cel i una impressionant àliga planejava a sobre el meu cap. Ella no es podia estar a sobre el núvol i em va demanar que pugés a sobre d’ella i aniríem al seu niu. Vaig pujar i no vaig gosar obrir els ulls fins arribar-hi.
Un cop allà, per art de màgia, l’àliga es va convertir en una formosa donzella, va dir que era la reina de totes les aus i em va demanar que volia. Vaig relatar-li la meva recerca i ella com els altres també em va demanar una cançó.
Jo estava molt preocupat tenia la sensació que ja no em quedava màgia, potser n’havia gastat massa al cridar a tanta gent, i encara tenia una última nota, què faria desprès?
Vaig pensar que primer hauria d’aconseguir aquesta nota, llavors ja en parlaríem, vaig cridar a la Montserrat Caballé i li va cantar “Filla de la Lluna”…

La reina de les fades no se’n sabia avenir, aquella melodia havia sigut més maca que quan, de petita, la seva mare li cantava aquelles cançons de bressol. - M’heu fet recordar la meva infantesa. Us donaré la nota que voleu “el LA”.
Un cop vaig tornar a terra tan sols em quedava una nota per aconseguir. A quin lloc em faria anar el petit llibre i com ho faria si la màgia se’m acabava?
Vaig mirar la última fulla i els pels se’m van posar de punta, no podia ser veritat que el pergamí em demanés això, les cames em va començar a tremolar. El pergamí em demanava que anés al món dels esperits i que parlés amb Mozart. Ell tenia la última nota, si l’aconseguia hauria acabat la meva aventura i la música no moriria. Encara que era massa per mi i desitjant que la màgia de l’esperit de la música em guardés, me’n vaig anar al món dels esperits.
Hi havia una gran claror, se sentia una música de fons, em recordava alguna cosa, però no sabia el què. Les cames no em paraven de tremolar i les dents em picaven les unes contra les altres fent soroll. Ara veia passar a gent que no coneixia i ells tan sols em miraven estranyats. Llavors vaig cridar: - Mozart on ets, necessito parlar amb tu!
Algú em va contestar - Estic aquí! Apropa’t si vols parlar amb mi.
Em vaig dirigir fins un lloc a on hi havia una taula i el que m’havia cridat estava escrivint una partitura.
- Què vols de mi? No veus que tinc feina.
Sense que ell apartés els ulls de la partitura li vaig explicat la meva historia i quan vaig acabat em va mirar i va dir… Doncs ja saps que has de fer, canta’m o toquem una cançó!
Vaig demanar que el millor violinista vingués a tocar una cançó, però no va funcionar, la màgia s’havia acabat.
- No puc, li vaig dir - No tinc a ningú per cantar-la, la màgia del esperit de la música s’ha acabat i jo no tinc tan bona veu.
Ell es va posar dret i va començar a anar amunt i avall tot pensant amb les mans darrera l’esquena. Tot d’un cop es va parar i em va dir - No hi ha cap més solució, com que es l’última nota has de ser tu qui l’has de cantar, però pensa que sinó m’agrada hauràs fracassat en la teva recerca i la música desapareixerà.
Allò no tenia remei, sinó ho feia segur que la música es perdria, però quina cançó podia ser la millor....vaig pensar uns minuts, les mans em suaven i per fi ho vaig tenir clar...”La cançó del Emigrant”
De mica en mica, a mida que anava cantant, els altres esperits es van apropar per escoltar-me tot fent una rotllana al meu voltant. Quan va acabar la cançó tothom va mirar en Mozart.
Ell i els altres grans músics que estaven al meu voltant van començar a aplaudir. Després d’una bona estona de aplaudiments en Mozart és va dirigir a on jo era.
- Noi, has aconseguit acabar la teva recerca, has salvat la música. Aquí tens l’última nota “el SI”
-Però senyor Mozart, no tinc màgia i no podré tornar a casa. M’hauré de quedar aquí per sempre més.
- Estimat, no et preocupis, ara tens les set notes i la seva màgia és encara més poderosa. Demana tornar i et serà concedit.
Quan vaig arribar a casa m’esperava l’esperit de la música. Vaig poder veure que els seus ulls ja no estaven tristos i amb una veu d’alegria em va dir…
- Obre les capses i deixa que la música continuï sonant.
I així ho vaig fer.
De les capses van sonar les set notes i una melodia de fons es va escoltar mentre l’esperit de la música desapareixia tot dient-me adéu amb la mà.
Llavors em vaig despertar assegut al sofà ja que el llibre m’havia caigut a terra. Vaig somriure pensant que tot havia sigut un somni. Vaig continuar llegint, però de cop vaig escoltar aquella melodia de fons i vaig pensar que el meu somni potser havia sigut més real del que m’havia pensat.
I aquest conte que he contat, ja s’ha acabat.



FI