Les segones peripècies del pollet 502

502 rondava prop d'un galliner. Hi havia anat a parar saltant amb els ulls clucs amb aquell estil que havia creat i se li havia adherit: saltimbamquicanguramanera. Tota la nit traslladant-se així i a trenc d'alba es troba davant aquella garjola amb mares tangibles. Va badar el bec tant que una abella que per allà i per Al.là (era musulmana) pul.lulava li va entrar gola avall i li va picar un budell. 502 va escopir-la i l'abella va marxar, ofesa, emmerdada de sucs gàstrics.
502, adolorit, va piular d'una forma tan commovedora que les gallines es van aplegar a frec de la tanca de filferro i se'l miraven amb ullets de gallina o de princesa trista con boca de seda que no le han dado un beso.
502 va estar-se estona mirant aquells éssers vençuts. No tenia un diari de viatge, o ho hagués anotat. Tenia el cervell i l'ànima.
Les va deixar. Avançava per un caminet de sorra delimitat a cada banda per pedres esmolades on una vegada un llangardaix amb catarates als ulls va quedar obert en canal. Una tràgica història que les mateixes pedres ni gosaven recordar.
502 va veure, més enllà, una lluentor coneguda. Hi va anar de pet, corrent amb aquelles potetes de plàstic vermell fetes a la Xina.
Era vidre verd. Una garrafa de vidre verd. Oberta!
S'hi va endinsar. Les sensacions de ser dins vidre verd ara eren més que records, esdevenien realitat. Va somriure.
De cop, va sentir que el pessigollejaven. Una aranya, ocupa abans que ell, l'estava embolicant mentre filava. 502 estava perdent el groc i semblava un estrany capdell de llana.
502 estimava la vida. Amb el bec, encara per folrar, va començar a picotejar la filadora i vinga i vinga amb un ritme frenètic. L'altra, ressentida, es va apartar. I 502, amb el recurs dels salts, va fotre el camp d'aquell espai poc recomanable.
El vidre verd començava a fer-li basarda.
I si canviava de color? No diuen que és una teràpia?
Gots de vidre blau i tasses de ceràmica artesanals blaves en una taula rodona en un pati, taula de marbre amb potes de ferro colat. Un grup de gent, una colla de relataires que l'estaven fent petar, animats, riallers, relaxats, envoltats de testos amb geranis de pom i de penjar (encara hi penjarien relats) i de gessamins arrapats a les parets, ambientadors selectes, unes persones gaudint del moment.
502 sabia no ser vist.
Primer la va ben cagar: adins d'un cafè negre acabat de fer s'escaldava!!
Segon: aigua mineral. Almenys es refrescaria i netejaria.
Tercer i la vençuda: moscatell.
El moscatell on no havia nedat plàcidament al celler aquella vegada. El moscatell dolç i de color caramel o mel, sempre sucre. S'hi va estar una estona llarga, tan llarga com la conversa dels escriptors.
502 ara volta per aquests móns (de Déu) girant com una baldufa, lliure de vidres, sense nervis residuals de cafè, feliç en grau superlatiu.
Troba llaunes i riu amb elles. Troba tetrabricks i balla amb ells. Troba guants que no han arribat a pops mediterranis i els explica xistos per animar-los. Troba peles de mandarines mentideres i s'embolcalla amb elles. Tot el que troba està bé i li està bé.
Duu una cantimploreta amb reserves de moscatell.
Pot ser pollet, pot ser 502...però no és tonto!