Les quatre pors de la bèstia

Un relat de: Dolça Parvati

Quan aquell mercader va collir la rosa, jo no em podia ni imaginar la cadena de circumstàncies que em menarien a aquesta situació d'angoixa. Si bé el càstig que li vaig infligir em va donar la vida, cert és que ara estic com en un sense viure, perquè ni dorm, ni menge, ni sent cap altra emoció com no siga aquesta immensa por...

Encara avui em sembla contemplar-la, amb aquell posat tranquil desmentit només per l'esguard desassossegat, avançant cap a mi amb pas ferm, convençuda que venia a lliurar-se a la meua fúria per salvar la vida del seu pare. En una mà duia la rosa i en l'altra un petit fardell amb les seues exigües pertinences.

De bon principi em resultà impossible de tractar-la com una hostatge: tan pura, tan jove, tan bella en definitiva. Vaig disposar les seues dependències com creia que a ella li agradaria, amb tota mena de llibres, el teler de brodar i el clavecí, el llit orientat cap al nord i la llar de foc a tothora incandescent.

Ella, amb la mateixa conformitat amb què es canvià pel seu vell pare el mercader, es va fer a les rutines pròpies del dia i de la nit fins que la seua presència esdevingué per a mi un element d'indispensable quotidianitat. Em feria que veiés la meua lletjor, això és cert, però alhora no podia passar-me sense l'obligatòria visita que li feia tots els capvespres al menjador a les nou en punt mentre ella sopava. Més temps d'exposar-la al meu aspecte haguera estat un excés de crueltat per la meua part, així és que cada nit, invariablement, romaníem junts al llarg d'una hora, fins que jo em retirava a l'ala oest del castell i ella pujava l'escalinata central en direcció a la seua habitació.

Al principi no parlàvem. Jo li havia demanat permís per acompanyar-la a una certa distància, i ella, posseïdora d'aquella gran bondat, m'havia dit que sí amb els llavis tremolosos per l'horror. Aleshores jo m'estava dret en la penombra per tal d'estalviar-li la visió del meu cos i m'abandonava hipnòticament a contemplar aquella delicada bellesa aleshores tan virginal.

Aquest ritual es perpetuà nits i més nits. Un dia, però, quan el rellotge de la sala tocava les deu en punt i jo feia mitja volta per a anar-me'n, ella em demanà que em quedara quasi en un murmuri: s'havia acostat al foc i l'oscil·lació de les flames em retornava un altre semblant, com si fóra alhora igual i diferent. Era, de fet, igual i diferent: els llavis molsuts de xiqueta, però entreoberts amb aquell somriure adult; el blau innocent dels ulls esquitxat per la llum apassionada de les flames; la blancor de l'escot realçada per una nova turgència...

Aquella fou la meua primera por. Em vaig acostar cap a la llar com qui es capbussa en un pou de metall líquid, sabedor d'una mort certa i incapaç no obstant de retenir la curiositat d'aguaitar al fons de tot. Amb uns colpets a la catifa m'indicà que seguera al seu costat. Vaig obeir-la maquinalment, amb la convicció que ella no suportaria la proximitat del meu cos feréstec, quan de fet era el meu terror a exposar-me tan a prop el que em colpejava els polsos amb insistència.

Déu meu! Em va prendre la mà com qui pren un cadellet acabat de nàixer mentre la sang que havia estat tenallant-me atronadorament el cap se me'n baixà de colp al mig del pit. Fregava els seus palmells contra el meu pèl amb una delicadesa que jo mai, ni tan sols abans de l'encanteri que em menà a aquest estat, havia experimentat per part de cap dona, ni tan sols de la meua mare.

Aleshores la por va canviar. Jo sóc una criatura amb una racionalitat mermada per la força de l'instint. Si les seues mans abandonaven la meua urpa per pujar braç amunt fins arribar al muscle, la sang em baixava pit avall fins amerar tot el baix ventre. Ara els meus batecs eren tan perceptibles que ella podia escoltar-los sense haver d'acostar l'orella. Més que alenar ja grunyia, i em costava enormement no llançar-me sobre aquell cos de princesa captiva regalant-me un instant de tendresa, per acabar muntant-la a quatre grapes destrossant-li el clatell amb els claus.

"Sssssst..." Xiuxiuejà alhora que apegava la seua pell al meu tors pelut. Les seues manetes, fregant, fregant, lliscaren lentament, eternament, cap a la meua cintura, descordant-me el pantaló on el meu sexe de criatura salvatge demanava pas suplicant que ella el domesticara per caritat.

Amb quina pietat, amb quanta compassió inclinà la boca ara oberta del tot cap a la part més animal de la meua persona per xuclar-me-la de soca-rel amb un esforç que alcançava la dimensió de sacrifici, si atenem a la desproporció entre el seu paladar de nina i l'enormitat del meu membre!

Jo, arribat aquell moment, no havia pogut encara prendre part activa en la situació. Amb prou feines retenia un ímpetu reproductiu que haguera acabat llastimant-la. D'altra banda no m'acabava de creure que allò estiguera passant en realitat. Però en sentir-la gemegar a ella també ja no em vaig poder retenir. Aleshores li vaig esquinçar el vestit sense més contemplacions i vaig començar a llepar-la amb les llepades del felí que reblaneix la seua presa per a acabar devorant-la. Li llepava les galtes, el coll, els pits -oh, Senyor, els seus pits!-, l'esquena, les anques, les cuixes, cada cop més fort, cada cop més de pressa, fins que els seus crits esdevingueren udols de lloba en zel.

La vaig penetrar amb una nova por, la por de partir-li per la meitat l'esquena de ballarina, d'obrir-la en canal des de la flor fins al cor, sobretot en les primeres envestides, on el tel de la virginitat era l'única part del seu cos que es resistia a escolar-se pel vòrtex d'energia que llavors érem tots dos. Lluny d'acovardir-la, el dolor semblava animar-la més i més, i ara era ella la que s'empenyia contra mi en aquell magnètic vaivé.

Vaig ejacular tan fort, aaaaah, que no encertava a saber si les sotracades del cos de la meua amant eren els espasmes del plaer final o l'efecte de la pressió de la meua blanca sang destil·lada eixint a doll a buscar-la per sempre. A jutjar per com s'adormí somrient i arraulida al meu cos, diria que va gaudir amb escreix.

El dia ens va sorprendre en la mateixa postura que abandonàrem la consciència. Jo, per primera vegada en molts anys, vaig somiar. Tornàrem a fer l'amor ara amb una calma assedegada, tan tendrament que plore com un xiquet només de recordar-ho. I ja no ens vam separar a cap hora del dia.

La fada em pronosticà que si una dona era capaç d'enamorar-se de mi tal com era, jo moriria després de dues estacions per tornar a nàixer amb la meua fesomia anterior: seria de nou completament humà. Racionalitat, refinament, bellesa física, bona conversa i millors maneres. Nit rere nit abans de fondre'm amb ella vaig estar desitjant allò fins al deliri. Però, i ara? El record que conserve de mi és el d'algú atractiu, alt, ben plantat, amb una bellesa gairebé insolent...

Què farà ella en veure recuperat per complet el meu aspecte d'home? Es podrà estar sense acaronar-se contra la molsa de pèl que em cobreix de dalt a baix, sense l'envergadura del meu penis de bèstia, sense els sorolls guturals d'animal que sanglota quan s'aparella? Aquesta és la meua darrera por, el meu sense viure, l'angoixa que em paralitza. Demà es produirà la metamorfosi. Tan sols desitge que en tornar a obrir els ulls, la meua bella estimada hi siga tornant-me la mirada amb reconeixement. Sols així haurà pagat la pena reviure.

Comentaris

  • Guau![Ofensiu]
    nuriagau | 06-06-2010 | Valoració: 10

    Una original i fantàstica recreació (amb tres rombes) d'un moment del clàssic infantil.

    Has demostrat tenir domini del lèxic, capacitat empàtica, sensibilitat, fantasia... Uf! No sé quantes coses més!

    Aquest conte no li llegiré al uanra, encara. Ja el llegirà ell solet quan sigui gran.

    Enhorabona, Rosabel!

    Núria

    PS: Trobo que has quedat molt afavorida a la fotografia. El galant que t'acompanya és un relataire?

  • Mmm!![Ofensiu]
    Naiade | 05-01-2010

    Divertit i ben escrit. L'he llegit amb avidesa d'una sola tirada. Descrius un amor tan bell. Comprenc que tingui por, l'amor no te res a veure amb la bellesa exterior i potser fet el canvi, ja no sigui el mateix per dins. Serà qüestió de conservar la seva part bestia.

    Una forta abraçada

  • Si aquest relat...[Ofensiu]

    Si aquest relat és un dels teus preferits, em va molt bé per desitjar-te... Bones Festes

  • Caminant pels 42 Relats[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 23-12-2009 | Valoració: 10

    Molt expressiu i m'agradat.

  • Sóc nova[Ofensiu]
    Brisa d'or | 29-08-2008 | Valoració: 10


    Sóc nova i m'ha agradat molt, espero esciure així d'aquí poc.

    Adéu.

  • ostres Parvati,[Ofensiu]
    micanmica | 29-08-2008 | Valoració: 10

    m'ha agradat molt el relat, i l'he trobat molt ben narrat, des del punt de vista dels temors més ocults de la bèstia. I el final, en què el lector es queda expectant, intrigat per si l'amant reconeixerà la bèstia un cop s'hagi transformat en persona altre cop, és molt bo. felicitats!

  • Jo crec...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 27-04-2008 | Valoració: 10

    ...Dolça que l'amor no coneix de belleses, però la por de la bèstia és certa, la por a que la dona que s'ha enamorat de la mateixa bèstia no reconega o no la reconega en l'home que serà moments més tard, jo sé que l'amor no mira les belleses però quan ja hem triat una lletjor ens costa agafar-nos a un altra encara que aquesta siga molt bella, comprenc la por de la bèstia.
    Petons de Vicent Dolça i bon dia i fins demà. M'ha agradat el que has tret de la novel·la de la Bella i la Bèstia, un relat força entremaliat.

  • gypsy | 03-04-2008 | Valoració: 10

    trobo aquesta adaptació del conte molt tendra en la manera com es descriu la bèstia. Les seves quatre pors, quanta sensibilitat malgrat l'instint ferotge. Una genialitat la personalitat de la bèstia.
    L'he trobat molt ben escrit, sense cap estirabot rar que et faci pensar, ai que estrany!, doncs en un conte de fantasia és més fàcil relliscar, crec.
    I la darrera por, crec que és la millor, crec que la noia està enamorada de la bèstia tal i com és. Cap home guapíssim li arribarà a la sola de la sabata!

    Bé, m'ha agradat llegir-lo, jo vaig fer una re-creació del conte pel dia de la dona de l'any passat, on la història era intercanviada, la bèstia era ella i el bell era ell. Però tot, absolutament innocent, com per a nens.

    Una abraçada!!

  • Potent...[Ofensiu]
    foster | 17-12-2007

    Ben escrit i desenvolupat amb un temps i ritme perfectes...sensual de forma i contingut, inquetant de forma i contingut, en definitiva...potent de forma i contingut.

    Felicitats!
    (he fet una ullada als altres teuss relats i tens un estil peculiar interessant i que m'agrada).

    ens veiem. Bon fum, fum, fuuuuum!

    foster

  • La bèstia[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 01-12-2007 | Valoració: 9


    Un relat que m'ha recordat, per l'erotisme i la tensió creada entre la noia virginal i la bèstia, a la pel·licula eròtica del director polonès Walerian Borowczyk que, justament, es titula "La Bèstia" i que aborda el tema d'aquest conte en que t'has inspirat tu. Si no l'has vist, no et perds res de l'altre món, però be, això no treu que es pugui veure després d'un sopar alegre i generós en alcohol i desperti certs instints... :)

    Molt ben escrit, aquest relat es beu d'un sol glop i deixa un bon regust.

    Una salutació a franz appa, que, pel que veig, fa d'alcabota literària amb una elegància i un savoir-faire que el lloen.

    Encantat de llegir-te.

    Sergi

  • És com girar un mitjó[Ofensiu]
    franz appa | 01-12-2007

    I mirar amb ulls renovats, guiats per les destres mans d'una deessa dolça cap als interior més ocults, més preservats, més acuradament i zelosaments soterrats per la persona que en l'encanteri de la vida ha construït una cuirassa.
    Aquí, el més revelador per a mi, ha estat el costat femení, la tendència, el desig cap a la bèstia que s'amaga darrera d'una presència virginal.
    I meravellosament descrita la darrera por de la bèstia!
    Per circumstàncies de l'atzar vaig imprimir el teu relat alhora que un altre que, com aquest, crec que ha passat una mica injustament desapercebut en la voràgine habitual de RC: "L'emergència", de Sergi Yagüe. D'estils molt diferents, crec que s'emparenta amb el teu i no dubto a recomanar-te'l.
    Salutacions,
    franz

Valoració mitja: 9.86

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: