Les quatre pors de la bèstia

Quan aquell mercader va collir la rosa, jo no em podia ni imaginar la cadena de circumstàncies que em menarien a aquesta situació d'angoixa. Si bé el càstig que li vaig infligir em va donar la vida, cert és que ara estic com en un sense viure, perquè ni dorm, ni menge, ni sent cap altra emoció com no siga aquesta immensa por...

Encara avui em sembla contemplar-la, amb aquell posat tranquil desmentit només per l'esguard desassossegat, avançant cap a mi amb pas ferm, convençuda que venia a lliurar-se a la meua fúria per salvar la vida del seu pare. En una mà duia la rosa i en l'altra un petit fardell amb les seues exigües pertinences.

De bon principi em resultà impossible de tractar-la com una hostatge: tan pura, tan jove, tan bella en definitiva. Vaig disposar les seues dependències com creia que a ella li agradaria, amb tota mena de llibres, el teler de brodar i el clavecí, el llit orientat cap al nord i la llar de foc a tothora incandescent.

Ella, amb la mateixa conformitat amb què es canvià pel seu vell pare el mercader, es va fer a les rutines pròpies del dia i de la nit fins que la seua presència esdevingué per a mi un element d'indispensable quotidianitat. Em feria que veiés la meua lletjor, això és cert, però alhora no podia passar-me sense l'obligatòria visita que li feia tots els capvespres al menjador a les nou en punt mentre ella sopava. Més temps d'exposar-la al meu aspecte haguera estat un excés de crueltat per la meua part, així és que cada nit, invariablement, romaníem junts al llarg d'una hora, fins que jo em retirava a l'ala oest del castell i ella pujava l'escalinata central en direcció a la seua habitació.

Al principi no parlàvem. Jo li havia demanat permís per acompanyar-la a una certa distància, i ella, posseïdora d'aquella gran bondat, m'havia dit que sí amb els llavis tremolosos per l'horror. Aleshores jo m'estava dret en la penombra per tal d'estalviar-li la visió del meu cos i m'abandonava hipnòticament a contemplar aquella delicada bellesa aleshores tan virginal.

Aquest ritual es perpetuà nits i més nits. Un dia, però, quan el rellotge de la sala tocava les deu en punt i jo feia mitja volta per a anar-me'n, ella em demanà que em quedara quasi en un murmuri: s'havia acostat al foc i l'oscil·lació de les flames em retornava un altre semblant, com si fóra alhora igual i diferent. Era, de fet, igual i diferent: els llavis molsuts de xiqueta, però entreoberts amb aquell somriure adult; el blau innocent dels ulls esquitxat per la llum apassionada de les flames; la blancor de l'escot realçada per una nova turgència...

Aquella fou la meua primera por. Em vaig acostar cap a la llar com qui es capbussa en un pou de metall líquid, sabedor d'una mort certa i incapaç no obstant de retenir la curiositat d'aguaitar al fons de tot. Amb uns colpets a la catifa m'indicà que seguera al seu costat. Vaig obeir-la maquinalment, amb la convicció que ella no suportaria la proximitat del meu cos feréstec, quan de fet era el meu terror a exposar-me tan a prop el que em colpejava els polsos amb insistència.

Déu meu! Em va prendre la mà com qui pren un cadellet acabat de nàixer mentre la sang que havia estat tenallant-me atronadorament el cap se me'n baixà de colp al mig del pit. Fregava els seus palmells contra el meu pèl amb una delicadesa que jo mai, ni tan sols abans de l'encanteri que em menà a aquest estat, havia experimentat per part de cap dona, ni tan sols de la meua mare.

Aleshores la por va canviar. Jo sóc una criatura amb una racionalitat mermada per la força de l'instint. Si les seues mans abandonaven la meua urpa per pujar braç amunt fins arribar al muscle, la sang em baixava pit avall fins amerar tot el baix ventre. Ara els meus batecs eren tan perceptibles que ella podia escoltar-los sense haver d'acostar l'orella. Més que alenar ja grunyia, i em costava enormement no llançar-me sobre aquell cos de princesa captiva regalant-me un instant de tendresa, per acabar muntant-la a quatre grapes destrossant-li el clatell amb els claus.

"Sssssst..." Xiuxiuejà alhora que apegava la seua pell al meu tors pelut. Les seues manetes, fregant, fregant, lliscaren lentament, eternament, cap a la meua cintura, descordant-me el pantaló on el meu sexe de criatura salvatge demanava pas suplicant que ella el domesticara per caritat.

Amb quina pietat, amb quanta compassió inclinà la boca ara oberta del tot cap a la part més animal de la meua persona per xuclar-me-la de soca-rel amb un esforç que alcançava la dimensió de sacrifici, si atenem a la desproporció entre el seu paladar de nina i l'enormitat del meu membre!

Jo, arribat aquell moment, no havia pogut encara prendre part activa en la situació. Amb prou feines retenia un ímpetu reproductiu que haguera acabat llastimant-la. D'altra banda no m'acabava de creure que allò estiguera passant en realitat. Però en sentir-la gemegar a ella també ja no em vaig poder retenir. Aleshores li vaig esquinçar el vestit sense més contemplacions i vaig començar a llepar-la amb les llepades del felí que reblaneix la seua presa per a acabar devorant-la. Li llepava les galtes, el coll, els pits -oh, Senyor, els seus pits!-, l'esquena, les anques, les cuixes, cada cop més fort, cada cop més de pressa, fins que els seus crits esdevingueren udols de lloba en zel.

La vaig penetrar amb una nova por, la por de partir-li per la meitat l'esquena de ballarina, d'obrir-la en canal des de la flor fins al cor, sobretot en les primeres envestides, on el tel de la virginitat era l'única part del seu cos que es resistia a escolar-se pel vòrtex d'energia que llavors érem tots dos. Lluny d'acovardir-la, el dolor semblava animar-la més i més, i ara era ella la que s'empenyia contra mi en aquell magnètic vaivé.

Vaig ejacular tan fort, aaaaah, que no encertava a saber si les sotracades del cos de la meua amant eren els espasmes del plaer final o l'efecte de la pressió de la meua blanca sang destil·lada eixint a doll a buscar-la per sempre. A jutjar per com s'adormí somrient i arraulida al meu cos, diria que va gaudir amb escreix.

El dia ens va sorprendre en la mateixa postura que abandonàrem la consciència. Jo, per primera vegada en molts anys, vaig somiar. Tornàrem a fer l'amor ara amb una calma assedegada, tan tendrament que plore com un xiquet només de recordar-ho. I ja no ens vam separar a cap hora del dia.

La fada em pronosticà que si una dona era capaç d'enamorar-se de mi tal com era, jo moriria després de dues estacions per tornar a nàixer amb la meua fesomia anterior: seria de nou completament humà. Racionalitat, refinament, bellesa física, bona conversa i millors maneres. Nit rere nit abans de fondre'm amb ella vaig estar desitjant allò fins al deliri. Però, i ara? El record que conserve de mi és el d'algú atractiu, alt, ben plantat, amb una bellesa gairebé insolent...

Què farà ella en veure recuperat per complet el meu aspecte d'home? Es podrà estar sense acaronar-se contra la molsa de pèl que em cobreix de dalt a baix, sense l'envergadura del meu penis de bèstia, sense els sorolls guturals d'animal que sanglota quan s'aparella? Aquesta és la meua darrera por, el meu sense viure, l'angoixa que em paralitza. Demà es produirà la metamorfosi. Tan sols desitge que en tornar a obrir els ulls, la meua bella estimada hi siga tornant-me la mirada amb reconeixement. Sols així haurà pagat la pena reviure.