Les quatre acàcies

Són una, dues, tres i quatre acàcies.
Estan en una plaça barcelonina no gaire gran que traspua cert aire colonial.
Hi ha cafès amb terrassa, una església i un pàrquing amb un vigilant que sempre que li demanen canvi per a la màquina de pagament de l'estona d'estada fa els impossibles per allargar conversa i fer-s'ho venir bé per parlar de la seva malura i acabar mostrant, fora vergonyes, la llaga que té en una cama. Això fa que els assidus es procurin la moneda justa.
A la plaça uns quants bancs toquen de peus a terra menys quan els arrenquen i se'ls enduen d'afegitó al temple per a un casament prou important i la gent amb varius no vol estar dreta. Fins i tot una vegada un d'ells va ser traslladat a la catedral a prop de la primera escala, la que compta amb un palmererar xacrós (les fulles s'esblanqueeixen) i va reparar en com de tot ple de foradets n'emergien talps a l'hora baixa. I, mira, aquelles bestioles indefenses el van entendrir.

Són una, dues, tres i quatre acàcies esprimatxades. Els troncs es queixen de contaminació enganxosa que els ennegreix. Les branques ni pidolen llibertat: invariablement, cada tardor, els jardiners les poden. Ho fan bestiotament, les mutilen, oïdes avesades a no sentir els plors vegetals
L'escombracarrers és observador. Sap que són acàcies perquè ve de la terra de les acàcies. Feineja amb calma, no pas amb parsimònia, es fixa en el que recull i si mai ha trobat un bitllet de cinc-cents euros s'ha fotut òsties per saber si dorm. Obre els ulls i, efectivament, és al llit. Es gira i contempla la seva companya: ella sí que hi és. Somriu i s'hi abraça.

Són una, dues, tres i quatre acàcies. Allà finals de juny regalen el seu màxim esplendor. Flors de color safrà les tornen núvols per ser vistos i somiar, mentre l'ànima ho agraeix. Mesos més tard esdevindran llavors voladores, ales-hèlices que desitgen vent i aventura.
L'escombracarrers acostuma a collir flors i llavors. Les primeres les posa en un plat pla, de ceràmica verda esmaltada. Queden molt boniques al moble d'entrada del modest pis on habita. Les llavors les lliga amb llana i en fa tires. Les penja en un lloc on hi hagi corrent d'aire, per enxampar poesia.

Són una, dues, tres, quatre acàcies. Fa anys que es coneixen. No conversen gaire entre elles perquè són de mena meditativa. Però els costa, i no pas pels pensaments que atrafeguen l'esperit, sinó pels transeünts amunt i avall i els vehicles. El soroll i el tràfec les excita més que un cafè sol triple (com els que es fot si pot un pobre ma-me-mi-mo-músic de carrer amb roba arnada i ànims quasi paral·lels) i han hagut d'aprendre a no esdevenir histèriques. Ja ho són prou, a voltes, els ocells que sovintegen l'espai. Les cotorres, tres parelles, amb aquell verd tropical, se les tenen amb els coloms, una munió, per tal de repartir-se i no repartir-se els trossos de pa que, amb sort, algú llença a la llenca no asfaltada i enlairada, circular, on els arbres creixen. Un colom d'un gris especial treu caràcter i s'encara als altres, que la menja sigui només per a ell. L'egoisme i la supervivència van del bracet. Els gaviots són més cruels. L'escombracarrers es va esgarrifar en veure com un d'ells queia en picat sobre un colom i el bequetejava per a matar-lo i alimentar-se'n. El va foragitar amb el recollidor. I va socòrrer el moribund ensangonat amb els òrgans estripats, els ulls interrogants. Hi ha comunicacions urgents i necessàries. Va acaronar-li el caparró amb un dit fent un massatge circular per ajudar-lo a traspassar amb amor. I va plorar.

Són una, dues, tres, quatre acàcies. Qui escriu aquest relat les observa per tal de traduir què observen. No sap si els sembla bé, només s'ho pensa.