Les primeres borratxeres

Les primeres borratxeres
(Agus Giralt)

Avui voldria parlar d’aquest tema, les primeres borratxeres, i vosaltres em direu, per què aquest tio ens fa un monóleg si no és monologuista? Si, potser teniu raó, però a veure, que surti algu i em digui que no soc un borratxo. Doncs això, que volia parlar d’aquest tema doncs és una de les coses que marca la resta de la nostra existencia. La primera borratxera és un fet trascendental del nostre devenir. Ja per començar marcarà quina serà aquella beguda alcohólica que no podrem tornar a beure mai mes. No falla, si la teva primera truja la vas pillar amb una ampolla de ginebra la ginebra et sabrà a colonia la resta de la teva vida. Bé, encara que un toc de Eau de Rochas si que el te.
És per això per el que jo recomano a tots els que es vulguin iniciar al dur camí del alcohol que ho facin amb coses estranyes, d’aquelles que no supossa un problema no tornar-les a tastar mai mes, orujos d’aquells de poble que destila un oncle teu, licor de carxofa… Bé, o directament alcohol del botiquí, que fet i fet… Mai et vindrà una noia a una discoteca i et convidarà a un licor de carxofa o a un cubata d’alcohol del botiquí, i si un dia et passa millor desconfiar. Bé, segurament tampoc et convidaràn mai a vodka o rom, però no cal eliminar possibilitats.
De fet un tema basic és el Per què es beu? Que fa que canviem les nostres cocacolas i els nostres tangs per kalimotxos calents i birres amb escuma? Doncs estudiant el tema detalladament he arribat a una conclusió. La culpa, generalment la te aquest amic enrollat que hi ha a totes les classes, que és tan guai i a qui tothom idolatra, que un día arriba borratxo a classe i és queda sobat al damunt de la taula i tu penses “Joder què guai!” I és que no falla, a l’adolescencia el món està dividit entre guais i pardos. Tots els pardos volen ser guais i els guais volen ser més guais.
És una pena que en aquells moments no tenim la perspectiva suficient, doncs l’amic guai dels 16, aquell que representa l’ideal rebel i que fa coses de grans, trencant la legalitat establerta pels adults, generalment als 18 te ja dos fills i si el trobes pel carrer sembla el teu pare de cascat que està. Jo un día vaig trobar-me a un pel carrer i no ho vaig poder aguantar. El vaig parar, quan el tio va intentar escapar-se, i li vaig dir: “Home, què és de la teva vida? Tens moltes carreres fetes ja? Te’n recordes de mi? Si home, jo era el pardo” El tio va abaixar el cap com un escarbat i vaig tindre la sensació de que els altres 28 pardos de la classe m’aplaudien i em feien l’onada. Al xaval li van caure els milers de collejas que en els anys d’institut ens habia donat de cop.
Doncs bé, tornant al tema de l’alcohol, si us fixeu realment un beu per influencia. Si no que aixequin la mà tots aquells als que la cervessa els va agradar el primer cop que la van tastar. Bé, els amics guais ja poden abaixar-les i abandonar la sala.
Doncs si, el cert és que la primera cervessa sap fatal. Amarga, poc dolça… però bé, com que és barata i puja… És en aquest moment en el que alguns dels amics abandonen el camí. Benaurats ells, doncs els que passen de les primeres ja no tenen marxa enrrera. La birra marca tota la teva vida, i es torna mesura de totes les coses. Així arribes fins al punt en que ja no quedes amb els amics, quedes per fer uns quintos. I el temps l’acabes mesurant en birras en lloc de en minuts o hores. Així es poden escoltar expresions como “Vinga, quedat una birra mes”, “Quant de temps portes aquí? Tres medianes…” etc.
I és en aquest punt on apareix un altre gran company del camí, el kalimotxo. Un es pregunta… Com va sorgir el kalimotxo? I la resposta és fàcil. Així com el Kentucky Fried Chiken va apareixer per solucionar el problema de l’excès de producció de pollastres, el kalimotxo el va inventar algún viticultor malefic per donar sortida als milions de litres de vi picat. Cap problema. Un got de plàstico, cocacola, glaçons a manta i pasa como si fos elixir dels deus, de litre en litre. Tu et reuneixes amb els amics a un banc a un parc amb gots i gots de kalimotxo i sents “Som joves, tenim marxa” Clar, que si això ja parlarem un altre dia de les resaques.
I és a aquest punt al que jo volia arribar, a la primera borratxera, aquella que els teus amics, els teus pares i familiars i la resta del món civilitzat et recordaràn la resta de la teva vida. Tots tenim una primera borratxera, i generalment traumàtica.
Jo la primera gran, gran la vaig patir a un parc amb quatre amics. Tot per culpa d’un primer depravat que va pensar que el millor que es podia fer una tarda de dissabte era comprar una garrafa de 5 litres de sangria i per culpa també d’un segón depravat que va decidir que el millor que es podia fer amb una garrafa de 5 litres de sangria calenta com el cul era fer un concurs de resistencia. Ep, i tot superesportiu, amb cronómetre i jutge inclós (el mes pardo dels amics, és clar) Doncs res, que va començar un amic establint la marca en 30 segons i així els posteriors la van anar superant segon a segon.. Total, que quan em va tocar a mi vaig veure que era la meva oportunitat d’abandonar la meva condició de pardo per pasar a ser guai, i vaig aixecar aquella garrafa en mig de la negra nit com els futbolistes aixequen la copa de campions o els tenistes la ensaladera. Els segons queien un darrera de l’altra com els litres al meu estómag fins que vaig parar i vaig escoltar… 1minut 31segons. Buff, us ho puc jurar, si cap dia he tocat el cel amb els dits fou en aquell moment. Clar que les dues hores posteriors només recordo cantar el Bohemian Rapsody en alguna cosa pretesament semblant a l’Anglès a crits pels carrers, eh, i amb els Galileo, Galileo, Galileo, Galileo inclosos.
Bé, doncs en aquell moment de triomf, just quan em vaig començar a trobar malament, van els meus amics i em diuen “Ei, que nem a dormir, vinga deu” Imagineu, jo desesperat suplicant “Quedeu-vos, que no puc anar a casa així” “Espereu una mica, que se’m passi” Però no es va quedar ningú i em van deixar allá a un banc agonitzant. Bé, i el pitjor del cas és que quan vaig mirar el rellotge vaig veure que eren només les 12.
Vaig fer de cor tripes i em vaig anar arrossegant fins a casa. Allà a la porta vaig tindre la meva primera trobada amb un perill nocturn desconegut fins al moment, el pany movedís. Vaig entrar després d’intents diversos e infructuosos i vaig creuar el passadís. Vaig arribar a la meva habitació i allà vaig cometre el meu primer error. Vaig estirar-me. Bé, ja no us explico més, vaig sentir-me com si m’haguessin canviat el cap per un tambor de rentadora.
Vaig notar que no trigaria a trallar i em vaig aixecar corrents per anar al bany. Vaig passar com un llam per davant de la porta de l’habitació de la meva mare, que com una bona mare es va despertar i em va seguir corents. Vaig entrar al lavabo apurant apurant, com amb una foto finihs i vaig vomitar tancant la porta darrera meu. Tot semblava perfecte si no fos per què no vaig arribar al wc i vaig vomitar a la pica. Vaig caure a terra entre sudors i vaig sentir de l’altre costat de la porta “¿Estás bé?” Una pregunta retórica, doncs una cosa que amb la meva curta experiencia d’adolescent jo encara no sabia és que les mares ho saben tot, sempre. Segurament sabia lo del parc, lo de la sangria i fins i tot lo del 1m 31segons. “Sí, és que segurament he menjat alguna cosa que m’ha sentat malament” El clàssic. Li he carregat tantes culpes de les borratxeres al Mc Donalds que qualsevol día el paiaso em donarà una pallissa.
Bé, el cas és que allà hi era jo. Amb la meva mare esperant a la porta i amb una pica emboçada amb un pam de tralla vermella i fastigosament grumollosa. Aquest era el principal problema a solucionar si volia sortir victorios. Així que vaig intentar mil sistemes. El primer, el mes fatídic, fou obrir l’aixeta, amb el que aquella massa va duplicar el seu tamany. Després vaig intentar desatascar-la fent pressió amb les mans (a l’estil masatge cardiac), però sense éxit. Per proseguir vaig agafar un rotlle de cartró dels del paper del wc i omplint l’interior el vaig anar buidant al wc. Allò era efectiu, però terriblement lent, així que era necessari accelerar el procès. I fou la meva prodigiosa ment científica la que va solucionar el problema.
Vaig observar la línea recta entre la tassa i la pica i mentalment vaig aplicar el que estavem estudiant a classe, les paraboles. Vaig aixecar la tapa i col•locant la meva mà dreta com una cullera sopera, exercint cops secs com els de los remers de les galeres romanes, vaig projectar de forma parabólica els meus sucs gastrics i la sangria no digerida fins al wc.
La missió fou un éxit, tret dels danys col•laterals, és a dir, que el lavabo va quedar com si hagués passat un gotelé, cosa que vaig solucionar amb uns minuts de neteja exhaustiva. Un toc de desodorant per la pudor, una neteja de boca, (i mà, evidentment) i tot va quedar com nou. Vaja, que podrien entrar els del CSI que no trobarien res. Així doncs, vaig obrir la porta i vaig desfilar davant de la meva mare victorios, saborejant el triomf mentre la pobre dona miraba atónita el lavabo.
Vaig arribar al llit i vaig adormir-me com els deus, amb una terrible alegria per sortir de tan ardua situació. Quin geni colmat de virtuts era en aquell moment. Així vaig adormir-me, content i orgullos, tal i com em vaig despertar. Amb el cap ben alt vaig seure pel matí al llit i…
I vaig veure que tot el llit era un gran bassal de pota. Sí, em vaig passar tota la nit vomitant adormit. Al moment es va obrir la porta i va entrar la meva mare que em va dir “¿Qué, vas
beure ahir?” Al que ja només vaig poder contestar “Una mica”