Les petites coses que sempre trobo a les butxaques

En un d'aquells llocs, perdut entre kilómetres d'asfalt, a banda i banda, en Jos mirava de reüll el contador de la betzinera mentres amb la mà a la butzaca jugava amb els calers. Judy i els nens aprofitaven qualsevol parada per sortir del cotxe per estirar les cames. El cotxe feia anys que s'aguantava per miracle. La majoria de les peces pertanyien a cotxes desvallestats, i la pintura s'entreveia en les rascades que cubrien practicament la carrosseria. Feia anys que anaven amunt i avall d'aquesta manera, esperant que algun camí tingués el seu final.

El lloc era una betzinera sencilla al costat d'un motel. Davant de la porta de recepció hi havia un cotxe descapotable. Més enllà un altre cotxe familiar, però no s'intuia cap tipus de moviment. Al cap d'una estona la Judy se n'adonà d'algú que rondava a l'altra banda de la carretera i duia alguna cosa a les mans. Pensà que més valia no anar als serveis, almenys als de la betzinera. I ja no en tornà a fer cas. Més tard, però, veigué que allò que duia era un càmera fotogràfica i que els hi estava fent fotos, a ella i als nens. Enfurismada i decidida es dirigí vers el fotògraf, demanant-li explicacions i intentant pendre-li la càmera. Jos, sorprès, corregué cap a ells. Al principi agafà a Judy i la separà del fotògraf. Ens estava fent fotos, li cridà Judy. Jos el mirà en silenci. Els seus ulls, fotògraf i Jos, lluitaren per un instant llarguíssim. Mentrestant, els nens, Greg i Clara, havien trobat amb què divertir-se. Asseguts a terra, un davant de l'altre, es llançaven una pilota partida pel mig. Com per instint, el fotògraf de reüll enregistrà mentalment l'enquadrament dels nens, fruint de la posible instantània.

- Qui és i què busca?
- No sòc ningú. Em dic Peter i només busco el que puc trobar -alçant la càmera- amb això. Viatjo desde fa 4 anys per aquestes carreteres. Me les conec i per això m'agraden. No tinc intenció fora de les meves fotografies.
- I creu que amb això n'hi ha prou perque el creguem? Replicà la Judy.
En Peter s'enfrontà un altre cop als ulls de Jos i Judy i de reüll a la imatge del dos nens.
- D'acord. Vinguin.
El fotògraf s'encaminà vers el motel. Judy i Jos el seguiren. Al donar mitja volta la Judy veigué als dos nens. Els agafà per la mà i els instroduí dins del cotxe. Després seguí al fotògraf.

--------------------------------------

El seu pal·ladar s'esquerdava en fils de regust amarg, mentres la mirada es perdia en un horitzó adormit en la seva silueta. En un intent d'apropar-se al precipici el seu vertigen el traïr. El traïr com un i altre cop ho havia fet sempre. El traïr acobardint-lo, petrificant cada una de les seves inquietuts, desinhibint el dolor de les entranyes de l'ànima, obstruint les neurones més profundes.

----------------------------------------

En Greg havia tornat a trobar-se amb en Raul. No era dels qui desobeïen, però no pogué amparar-se en la solitud sabent que en Raul l'estava esperant. El recorregut dels carrers entre el patí i l'enroc se li feu llarguíssim. L'angoixa de la fugida i l'impaciència de l'arribada es barrejaven en esquelètiques formes que se li aparexien a cada cantonada. Les cames corrien tant com els hi era posible, però transpiraven lentitud. El cor bategava l'ànsia amb un contraritme asfixiant. La ment, més ràpida, anava i venia constantment del pati a l'enroc. De l'enroc al pati. Sumint-se en un laberint de presses i conseqüencies inflades d'imaginació. Al arribar en Raul l'estava esperant com sempre. I va sentir el neguit palpitant-li a la cara, suant les explicacions per tot el cos.

---------------------------------------

En Greg retrobava un cop i un altra.

----------------------------------------

Monotonia d'asfalt i ratlles blanques, corves i rectes, rectes i corves, linees blanques i asfalt. I tot amb aquell so que finalment desapareixia però no es silenciava del motor. Eren hores de pensaments, de converses normalment buides, de pensaments, de discusions sense importància, de pensaments, de silencis trencats, d'asfalt i ratlles blanques, de pensaments corvats i rectilinis, de paraules blanques, de mirades llargues, del reposar damunt les hores de la fatiga.
Quan aquell dia veigueren una persona sentada al costat de la carretera no pogueren estar-se de mirar d'ajudar-la.
Vestia de negre, sense ornaments. Es deia Martina. Amb els seus 80 anys viatjava amunt i avall amb cap destí concret. Quan la trobaren estava dormint. L'ajudaren a pujar al cotxe i repreneren el camí. Era un dona xerraire amb molta gràcia per explicar-se i durant un parell d'hores pogueren distreure's de la contemplació a través d'aquells vidres del pas de les distàncies entre un pensament i un altre.
La Martina, però, es desfé en respiracions profundes al cap d'aquelles dues hores. En Greg descobria a cada moment un nou plec de la pell en aquell rostre gastat i sec. El fascinaven les persones que podien xerrar tant. No pogué de deixar-la de mirar durant molta estona després que s'adormís, però finalment se'n cansà i tornà als seus pensaments sobre aquells vidres d'imatges mogudes. De reüll, i de tant en tant, atret pel moviment involuntari del cap que es movia al compàs del cotxe i els seus sotrecs, la mirava, pendent d'aquells ulls tancats, de la boca oberta, de les quatre dents que li quedaven, intentant descobrir alguna cosa que el conduís al seu passat, en algun racó d'aquella vida que jeia adormida dins un sac de pell resseca.

-----------------------------------------

Despertava amb l'ànima desfeta en somnis, lligada a un no res de circunstancies involuntaries. Despertava amb els ulls tancats, allunyant la llum dels seus pensaments aturdits, del lent tarannà de les repetitives sensacions perdudes, intentant recuperar les forces per mirar a fora com si res no hagués estat. En realitat era així, però massa dur per reconeixer-lo quant despertava anyorant els somnis.
Les presses es convertien fàcilment en l'espera plàcida i acostumada. Mirant. Una vida de paisatges que es mouen. Mirant com peix dins la seva peixera. Vidre brut. Vidre net. Tant se val. Vidre transparent. A fora hi corre l'aire d'una llibertat fingida. Tant se val està a dins o a fora. El vidre sempre està a un costat.
I tornant-se a dormir reprenia l'espera instantània d'uns minuts inexistents. I al despertà desvetllava el temps cobert de segons sense pressa. Presents a tothora. I al dormir-se reclamava l'ignorància; despertant-se amb arbres que corrien en la direcció oposada, de persones que no coneixeria mai, ignorant el pas d'un petit somni. Parlant amb la boca tancada, discutint el monòleg intransigent, recuperant l'esperança però perdent alguna cosa més.

---------------------------------------

Al cap d'unes hores li perdé tot el respecte a aquella vella. Desdibuixava la seva cara. Imaginava el que faria un cop la deixessin. S'asseurà i esperarà a un altre cotxe, explicarà la seva vida i es tornarà a dormir, es deia. Quan se'n cansà, girà la cara vers la seva mare i veigué que tenia els ulls fixes endavant. Carretera, linees blanques. Més kilómetres de pensaments. Un riu d'il·lusions en llàgrimes amagades. La mirà i ella el mirà. Somrigué forçant els llavis i passà el braç per l'espatlla d'en Greg i l'atragué vers ella, abraçant-lo. En Greg tancar els ulls.

Volia morir. Mai hi havia pensat, però ara volia morir.

Jugant amb un clauer que sempre duia a la butxaca, la Clara s'entretenia a fer passar aquell pallaso sense cos per l'argolla. La cadena el subjectava pel barret. Reia. Com podia riure si només tenia el cap?, es preguntava la Clara. Odiava a aquell pallaso. Tenia la sensació que es reia d'ella. Però no el llençava. El guardava per demostrar-li que algun dia ella també podria riure. Aleshores s'enriuria d'ell i ell hauria de plorar. Aleshores el llançaré. Ara no. Ara es pensaria que ell és millor que jo, i no ho és. Ni tant sols té cos. Li buidaré els ulls i després el llançaré.

--------------------------------------

Tantmateix, a qui li importa la meva situació. He aprés a viure sol, però no puc evitar de maleïr cada dia que passa. De sentir com algú s'està rient amb indiferència i no poder-me contagiar. De saber que potser encara no he aprés a viure. Mai m'he sentit estimat i no puc evitar de pensar que si algú ho fés canviaria, realment, la meva situació, la meva manera de veure les coses. Estic segur que ja és massa tard. Pobre germaneta. No sé perquè estic aquí. No sé perquè l'he ajudat. Portavem anys, molts anys sense veure'ns. En realitat, desde que es va casar. Tot i així, abans, erem germans però no amics, només consentiem mutuament la presència de l'altre com un fet casual. Ara, aquí dins del cotxe, amb el volant entre les mans... El nen adormit, la nena jugant amb aquell maleït clauer, ella, en un altre món i aquesta dona que potser estigui més morta que viva, al meu costat... i no sé que hi faig aquí. Sento que tinc la necessitat de protegir-los, però no n'hi ha prou. jo podria ser qualsevol; qualsevol que els hagués tret d'allà.