Cercador
LES PEDRES SOLITARIES DE RIBELLES. LA NOGUERA
Un relat de: Antonio Mora VergésEstàvem dins del terme del municipi de Vilanova de l'Aguda (Noguera); malgrat trobar-nos envoltats d’una boira intensíssima el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, sabíem que aquest lloc situat a la vall del Llobregós, 1 quilòmetre a la dreta del riu, prop del límit amb el terme de Sanaüja (Segarra), era el castell de Ribelles (centre de la baronia de Ribelles).
Ens dies clars i solejats hom veu dalt del turonet tot el conjunt que corona el cimadal (església, castell i cementiri) envoltat de murs amb merlets i una porta fortificada, tot molt efectista i escenogràfic.
Nosaltres, quasi a les palpentes , i en absoluta solitud – imaginen que si més no, al cementiri encastellat hi ha alguna ànima - accedim fins aquesta petita coma, on s’aixequen la gran església romànica de Santa Maria, d'una nau única, que – segons llegim alhora de fer la crònica - conserva restes d'una decoració pictòrica molt malmesa.
Retratem – amb la millor voluntat - L'absis sobrealçat, que està ornat d'arcuacions i mitges columnetes a manera de lesenes, que són la darrera evolució del romànic llombard. La volta de la nau també es va sobrealçar i és coberta de voltes amb llunetes, típiques del barroc. Té a tocar una massissa torre quadrada, més fortalesa que campanar, amb un pis reduït a sobre, amb finestrals per campanar. Adossada a l'església hi ha la rectoria, emporxada; tot plegat, amb el castell, forma un conjunt bigarrat i molt modificat per les obres del començament del segle XX, fins al punt que es pot parlar d'una invenció neoromàntica, formalitzada a través dels models d'una arquitectura medievalista, vinculada especialment amb la difusió i les noves valoracions dels esquemes romànics. El gran castell de Ribelles fou pràcticament refet a l'inici del segle XX i forma un curiós conjunt amb l'església i el cementiri proper , on hi ha una singular capella i un gran panteó per als barons.
Per arreu grans rètols, criden entre la boira, que el conjunt presenta un tant gran estat de ruïna, que fa perillós el sol fet de circular pels seus voltants. Son quasi les 14,00 hores i dissortadament no hi ha en aquest indret cap lloc on serveixin menjars ni begudes; aquestes coses son molt pròpies del ‘Forat Negre’, i fem via fins a Ponts on podem dinar. Ribelles ens serveix – dissortadament - com a mostra palesa, de l’abandó sistemàtic que pateix el patrimoni històric i cultural de Catalunya.
Ens dies clars i solejats hom veu dalt del turonet tot el conjunt que corona el cimadal (església, castell i cementiri) envoltat de murs amb merlets i una porta fortificada, tot molt efectista i escenogràfic.
Nosaltres, quasi a les palpentes , i en absoluta solitud – imaginen que si més no, al cementiri encastellat hi ha alguna ànima - accedim fins aquesta petita coma, on s’aixequen la gran església romànica de Santa Maria, d'una nau única, que – segons llegim alhora de fer la crònica - conserva restes d'una decoració pictòrica molt malmesa.
Retratem – amb la millor voluntat - L'absis sobrealçat, que està ornat d'arcuacions i mitges columnetes a manera de lesenes, que són la darrera evolució del romànic llombard. La volta de la nau també es va sobrealçar i és coberta de voltes amb llunetes, típiques del barroc. Té a tocar una massissa torre quadrada, més fortalesa que campanar, amb un pis reduït a sobre, amb finestrals per campanar. Adossada a l'església hi ha la rectoria, emporxada; tot plegat, amb el castell, forma un conjunt bigarrat i molt modificat per les obres del començament del segle XX, fins al punt que es pot parlar d'una invenció neoromàntica, formalitzada a través dels models d'una arquitectura medievalista, vinculada especialment amb la difusió i les noves valoracions dels esquemes romànics. El gran castell de Ribelles fou pràcticament refet a l'inici del segle XX i forma un curiós conjunt amb l'església i el cementiri proper , on hi ha una singular capella i un gran panteó per als barons.
Per arreu grans rètols, criden entre la boira, que el conjunt presenta un tant gran estat de ruïna, que fa perillós el sol fet de circular pels seus voltants. Son quasi les 14,00 hores i dissortadament no hi ha en aquest indret cap lloc on serveixin menjars ni begudes; aquestes coses son molt pròpies del ‘Forat Negre’, i fem via fins a Ponts on podem dinar. Ribelles ens serveix – dissortadament - com a mostra palesa, de l’abandó sistemàtic que pateix el patrimoni històric i cultural de Catalunya.
l´Autor
6915 Relats
1201 Comentaris
5430619 Lectures
Valoració de l'autor: 9.72
Biografia:
Antonio Mora Vergés, l'Argentera 1951, col·laborador del setmanari La Forja de Castellar del Vallès, Nova Tarrega, de Tàrrega , Diari de Sabadell, La Tosca de Moià, El Balcó de Montserrat de Vacarisses.Editor del blog :
coneixercatalunya.blogspot.com ,
col·laborador de les pàgines web www.guimera.info, i els diàris digitals de : www.moianes.net
http://www.naciodigital.cat/manresainfo/
http://www.naciodigital.cat/llusanes/
http://www.naciodigital.cat/elripolles/
http://www.baixllobregatdigital.cat/
e.mail mora.a@guimera.info
e.mail amora@moianes.net
email guimera.mora@gmail.com
Últims relats de l'autor
- IN MEMORIAM. DEL COL·LEGI DE SANT IGNASI DE LOIOLA AL MUSEU COMARCAL DE MANRESA, EL BAGES.
- SABOTATGE
- Meigas habelas, hainas
- LES DADES DELS PACIENTS DE LA SEGURETAT SOCIAL SON CONFIDENCIALS?
- PONT DE BOLASSELL. BEGET. CAMPRODON, LA GARROTXA SOBIRANA/ EL RIPOLLÈS
- REPARTIR-SE EL PASTÍS
- MOLI DE QUEROL. CASTELLAR DE LA RIBERA. EL SOLSONÈS
- CAPELLA DE SANT JOSEP DEL COL·LEGI COR IMMACULAT DE MARIA. SENTMENAT. VALLÈS OCCIDENTAL
- LOBBYS
- IN MEMORIAM DE LES CASES VALENCIANES DE L’HERMENEGILD MIRALLES ÀNGLÈS. SARRIÀ. LA BARCELONA QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.
- LA PLAÇA DE BANYOLES QUE RETRATAVA L’ANY 1912 EL JOSEP SALVANY BLANCH. EL PLA DE L’ESTANY
- Diumenge 25.2.2024, Passada en record i memòria de sant Antoni Abat
- TENIU DADES DE L’ADVOCACIÓ QUE TÉ/TENIA LA CAPELLA DE LA RICARDA. EL PRAT DE LLOBREGAT.
- CAN BARRAU I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A LA SAGRADA FAMILIA. TIANA. EL MARESME
- IN MEMORIAM. CAN ALÒS. L’HOSPITALET DE LLOBREGAT QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ