Les peces del teler

Un relat de: Xavier Valeri Coromí
L’olotina es deia Maria Anna Solà, era alta i de cintura estreta. La Maria Anna tenia els ulls del verd dels meandres del Fluvià i els llavis de maduixa silvestre. La Maria Anna sempre somreia i ensenyava dues dents com perles marines. En l’acabament de la tarda del dos d’agost vigília de la Festa de Sant Esteve, la Maria Anna es passejava pels carrer Major d’Olot amb la millor faldilla d’estam, ensenyant un tros de mitja blanca per sobre l’espardenya de beta negra. La Maria Anna sempre anava acompanyada de la Margarida Vergés que era prima i inquieta. La Margarida tenia els ulls de la primera mar i els llavis de cirera confitada. La Margarida portava un gipó negre de baieta de Centelles amb brodats vermells. La Margarida es tapava el coll, blanc i fi, amb un mocador pintat de grans roses vermelles sota fons blau marí que es cenyia a la cintura.

La Maria Anna s’estirà els rínxols negres que li sortien del mocador de cap blanc, mentre la Margarida deixà escapar un somrís pels llavis i els ulls: recolzats en la paret de la cantonada de la font de l’Àngel, en Joan Ombravella i en Miquel Colljubi, veïns de Tortellà, observaven com la mula amb els guarniments negres plens de picarols, campanetes i cintes vermelles de Festa bevia l’aigua clara de l’abeurador de la Font. En sentir les passes de noia, en Joan es tragué les mans de la butxaca i es posà bé la faixa morada de vuit volts, mentre que en Miquel adreçà l’esquena, es posà bé la barretina, la brusa blava i el sarró de traginer.


En acostar-se les dues noies, en Miquel les convidà a passejar junts, cosa a la qual assentiren amb gust. En Joan al costat de la Maria Anna i en Miquel al costat de la Margarida caminaren pel carrers de l’Hospici i Francesc de Paula que estaven engalanats en honor del patró de la ciutat. En arribar al carrer de Sant Rafel, en Joan i en Miquel volgueren entrar en l’única botiga que restava oberta per lliurar un paquet. Darrera el mostrador hi havia un home de rostre ample que somrigué a les dues parelles.
- Deu vos guard –va dir en Joan.

- De mal i de prendre’n –contestà l’home.

La Maria Anna i la Margarida dirigiren l’esguard envers uns penjadors que sostenien roba de seda, amb fons de blau de Prússia i verd de poma farcides de roses i clavells granes, vermells i grocs. Les dues noies deixaren anar alhora una exclamació de sorpresa i admiració. De la rera botiga en sortia un soroll mecànic que mai havien escoltat. Quan els disminuí l’admiració tornaren l’esguard cap a els dos nois, just per veure com en Miquel treia un paquet i el lliurava al botiguer.
-Poseu-me’n dues –digué en Joan, en tant que assenyalava amb el dit unes cintes -; les blaves. El botiguer estirà les cintes i les lliurà al comprador que en donà una a cada noia. La Maria Anna es posà la cinta al coll i la Margarida se la penjà a la cintura.

Amb una riallada, les dues parelles sortiren de l’establiment i es dirigiren cap al temple de Sant Esteve, on encara quedaven restes de la gran bastida que s’utilitzà per construir el campanar. A l’escala del temple hi havia un grup de senyors amb tricorni i gambeto de colors blaus i roses i de dones amb faldilla ampla i gipó de seda.

- Són el batlles i els regidors –comentà en Miquel -, que esperen l’hora del rosari.
- Nosaltres hi anirem en una altre ocasió –contestà en Joan, que va picar un ullet de complicitat a la Maria Anna. Les dues parelles vorejaren les restes de l’antiga muralla per entrar als camps del Firal, on els marxants ja desfeien la parada. Tanmateix, en Joan i en Miquel encara tingueren temps de comprar pomes ensucrades i xarop de magrana a les olotines. Tot seguit, els joves entraren en la nova casa de veïns, on es feia comèdia al pati. Els actors representaren l’antiga comèdia d’en Corney que tracta de les relacions entre en Cas, un senyor casolà, amb el seu fidel criat en Corney i el seu irresponsable esclau africà Cristòfol. Els monòlegs dels actors feren esclatar el riure dels espectadors i de les dues parelles. En sortir de la comèdia el sol deixava veure les seves darreres llums que eren suficients per tenyir el cel d’or, coure i viola per sobre de l’escalonada muntanya del Puigsacalm. Llavors les dues noies mostraren la necessitat que tenien d’anar-se’n a la llar, on les esperaven. Tots plegats anaren a buscar la mula que estava estacada a la plaça d’en Mora que els venia en el camí cap al portal de Sant Bernat. En aquest darrer punt i abans que els burots tanquessin la porta grossa, les dues parelles s’acomiadaren. Tanmateix el proper diumenge els dos tortellanencs tornaren a entrar i tornaren a passejar amb les olotines fins al punt que ells només pensaven en acabar les setmanes per veure els dos traginers.

*****



El camí que va del Pic de les Bruixes al Comanegra estava vorejat per grans roures i faigs. El terra estava pavimentat amb fullaraca, humida i relliscosa, sobre la qual caminaven amb el cap cot, la barretina calada i la manta embolcallada en Joan i en Miquel. Els dos nois estiraven la mula que anava curulla de paquets del contraban que havien recollit a la Menera. De tant en tant sentien el soroll de fusta buida que feien els cops del picot verd en la seva cerca d’insectes. En arribar al pla de les Falgueres la boira no deixava veure a més de dos braços dels ulls. El llum d’una guspira de pedrenyal i el foc de la pólvora enllumenaren l’opaca blancor de la broma baixa, el só del tret esclafi el soroll acompassat del picot verd.

- No us moveu que sou presos dels Mossos de Valls...! –el crit provenia de l’esquadra dels Mossos de Valls que havia estat ubicada a Olot per combatre malfactors i contrabandistes a petició de l’Ajuntament. Els dos nois romangueren quiets, mentre el sergent dels Mossos d’Esquadra observava el contingut dels paquets, que consistia en teles i recanvis per la jove indústria tèxtil d’Olot.

Les cavalleries amb els dos presos i la mula travessaren a bon pas el camí vell de Castellfollit de la Roca.. Les dones, que travessaven el cementiri per assistir al rosari de l’església de Sant Salvador els miraren curioses per reconèixer els presoners que comptaven que eren malfactors o lladres de camins. Van passar els genets, arrencant buits estrèpits de les sepultures. Les dones van quedar-se sota el cobert de la porta del temple mentre les cavalleries s’allunyaven envers la porta del fortí per sortir del poble.

-Són contrabandistes de Tortellà –digué l’Àngela Comes.- Gent que no fa cap mal, només comercia amb el que no hi ha aquí i sobra allà.
-A algú pla perjudicaven –comentà la Marina que tenia el rostre cobert per una mantellina negre -, que els ha denunciat.

Les cavalleries entraren a la ciutat d’Olot pel Portal Nou a sobre del Firal. Travessaren el Firal, passaren per sota els antics portals de Sant Esteve per des del carrer Major arribar a la Presó, on tancaren els presoners.
La Mercè Quintana anava a treballar, amb la caputxa blanca ben lligada, quan sentí els cascs de les cavalleries sobre la terra humida dels carrers. Reconegué en Joan i en Miquel, cosa que la va fer canviar de camí per poder avisar la Margarida i la Maria Anna que filaven en un pis de carrer Maduixa. En saber la notícia les dues noies deixaren la feina per anar a la presó. Els mossos les informaren que els seus amics no deixarien les reixes fins que haguessin pagat la multa de cent lliures que els havia imposat el batlle reial.

******



Cent lliures era més del que cobraven en un any les dues noies, per la qual cosa acudiren al batlle civil que representava la jurisdicció de l’abat de Ripoll sobre Olot. El batlle prometé intercedir, però les avisà que la cosa aniria a poc a poc.

Arribat el diumenge, les dues noies anaren a les reixes de la presó a parlar amb els nois i portar-los queviures. D’aquesta manera passà, una setmana i una altra, fins que la Maria Anna recordà la visita a la botiga del carrer de Sant Rafel de la vigília de Sant Esteve. El soroll acompassat de la rerabotiga li ressonà al cervell al ritme de l’embranzida d’esperança que li havia accelerat els batecs del cor. Les dues noies entraren a la botiga com una tempesta, preguntaren al botiguer de la cara ample pel contingut dels paquets, a la qual cosa es negà a respondre. Tot seguit, li explicaren la situació en la qual es trobaven els seus proveïdors. Per fi, l’home les deixà entrar a la botiga, on contemplaren un teler que funcionava sol sense l’acció de cap persona només mogut per la força del vapor que sorgia d’una caldera instal.lada a l’exterior. Només de tant en tant, un teixidor intervenia per a canviar l'ordi, treure el teixit fet, canviar les bitlles de trama i resoldre tots els contratemps que es poguessin presentar, especialment les trencades de fils d'ordit i de trama.

L’home explicà que els nois li proporcionaven recanvis que possibilitaven el funcionament d’aquella estranya màquina i donaven sortida a les seves teles en les riques ciutats de França. Tanmateix, els explicà que no li sabia greu de no disposar de cent lliures per alliberar els joves, però que procuraria reunir unes seixanta lliures en els propers dies. La Maria Anna i la Margarida resolgueren anar a Tortellà a demanar les quaranta lliures restants als familiars dels presos.


****

Els escallerings de les mules dringaven una música que semblava volar per sobre els camps del pla de Tapioles. El flamant cimbori blanc i octogonal del temple de Santa Maria de Tortellà lluïa amb el fons de la Mare de Déu del Mont i la muntanya del Canigó. Dins del carruatge les dues olotines regiraven els rosaris de pinyols d’oliva entre les mans i resaven oracions perquè el primer viatge de les seves joves vides arribes a bon fi. L’estrèpit de les rodes i els cascs de les bèsties compartia escàndol amb els crits del conductor, els espetecs del fuet i el so sord de les xurriaques sobre els lloms suats de les bèsties. El carruatge s’aturà a la plaça quadrada de davant del gran i nou temple de Tortellà. Les noies baixaren mentre es feien el senyal de la creu en el front, en aixecar el cap se sentiren objectiu de les mirades dels espardenyers que trenaven el calçat al llindar de les cases, de les noies que en grups filaven cànem a peu de carrer i dels culleraires que treballaven la fusta de boix. Les noies aturaren la primera persona amb qui es creuaren. Era una vell sec, de rostre encerat al qual semblava que havien retallat profundes arrugues a cops de ganivet. Les noies preguntaren per les famílies d’en Joan i en Miquel. El vell tragué una bafarada de fum blau per la boca i es tragué el cigar de Virgínia dels llavis. Mirà a un cantó i a l’altre per guanyar temps.
- Pregunteu al casino –digué amb veu ronca mentre assenyalava una porta. Les dues dones s’hi dirigiren mentre el vell contrabandista s’allunyava. El casino era un establiment amb taules de fusta i un mostrador, que tenia l’aspecte d’una taverna. L’home de bigotis amples i cara prima que hi havia darrera el taulell les informà de les cases de les famílies dels presos. Per guanyar temps la Maria Anna anà a can Ombravella i la Margarida a can Colljubi. La Maria Anna conegué la germana d’en Joan i la mare que li digueren que el pare era mort. Les dones digueren que acompanyarien la noia i que pagarien el que calgués. El mateix digué el germà d’en Miquel a la Margarida.

A l’alba sortí de Tortellà una estranya comitiva formada per sis mules sobre les quals viatjaven la Maria Anna, la Margarida, la germana d’en Joan, el germà d’en Miquel, el batlle del poble i el capellà. Durant el viatge observaren com l’ombra negra d’un genet els observava a la llunyania. Tanmateix les dues noies s’adonaren que l’ombra, en comptes d’atemorir, tranquil.litzava els seus companys de viatge. En creuar els horts del Carme veieren dues figures familiars davant del portal de Sant Bernat, eren en Joan i en Miquel que ja havien estat alliberats. Els digueren que deu Mossos d’Esquadra d’Olot, empesos per una banda de malfactors gascons, havien quedat atrapats en un gran fossar de les aspres muntanyes del camí de França. Els homes de Tortellà acudiren en el seu auxili però exigiren l’alliberament dels dos nois, a la qual cosa accedí el batlle Reial que només volia escarmentar els contrabandistes.

*******

Unes setmanes més tard, per les escales del temple de Sant Esteve en baixaven dues precioses núvies. La Maria Anna vestia faldilla ampla de seda llisa vori, brodada amb llustrins i plaques metal.liques, mentre que la Margarida portava un vestit morat amb dibuixos de cistelles, flors i pardalets. Els nuvis vestien barretina morada, gambeto negre, pantalons i mitges blanques. A la plaça del temple les amigues de les núvies ballaren amb els nois de Tortellà, tots contrabandistes. L’àpat tingué lloc al patí de veïns de casa de la Maria Anna. Les parelles decidiren quedar-se a Olot, on els nois havien promès portar vida la vida reposada dels molts comerciants i treballadors que omplien una ciutat que creixia empesa per la mecanització de les primeres indústries

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

5409 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.