Les parets mestres (I)

LA SEGONA VOLTA
La Lídia pujava per l'escala i sentia una sorda remor de veus a un pis. Quan s'espatllava l'ascensor li arribaven senyals de vida dels altres pisos. Seguia caminant pel replà, escala amunt, pensant en la gent que hi vivia i que en aquells moments estava discutint. Va arribar al seu pis, va posar la clau al pany i el fet que no obria a la primera volta, sinó a la segona, li recordava que a casa no hi havia ningú. Quan ell l'esperava a casa, a la primera volta la porta s'obria. Feia un any, vuit mesos i vint-i-sis dies que la porta cedia a la segona volta. I que la rebia el silenci, un silenci sobtat, com si interrompés una conversa. Aquell silenci li recordava que no tenia amb qui discutir. I feia que no li quedessin ganes de discutir-se amb ningú per res. La Lídia només volia una persona per discutir-s'hi. I ja no hi era. Però es va afanyar a canviar el rumb dels seus pensaments; no en treia res de posar-se a recordar, perquè la seqüència se la coneixia prou bé: es posaria a plorar, sense la ràbia del començament, però sense consol possible.

Vivia en una soledat que se li feia molt present a cada moment. Els primers temps se li feia impossible resistir-ho, perquè la mort del seu xicot era com un càstig cruel i inesperat. A mida que passava el temps ho acceptava, però perquè no tenia cap més opció. La vida era fàcil i divertida amb l'Eduard. Ara, tota sola, la vida era el que passava a fora al carrer, quan mirava a través de la finestra de casa, del despatx, del cotxe. No tenia de qui preocupar-se; i d'ella se n'ocupava una mena de pilot automàtic que sabia on era el sabó de rentar i posava rentadores, sabia on guardava la roba i la vestia cada matí. De vegades, mirava l'agenda i se sorprenia de veure-hi anotacions, com la visita al dentista, o un pagament puntual; hauria jurat que, de no ser perquè era la seva lletra, algú altre li apuntava aquelles coses.

No s'hauria imaginat mai que seria vídua tan jove, amb vint-i-sis anys. S'imaginava que el màxim de malament que podien anar les coses podia convertir-la en una divorciada, si s'haguessin arribat a casar, però mai vídua. No es pensen mai, aquestes coses.

"Em sento sola. I buida. I erma i freda com una pedra. El que hi ha en la seva absència és un buit immens. No té cap gràcia anar al centre sola, o de botigues sola. Els cafès ja queden enrera sense ni entrar-hi, el cine ja no és una parada habitual. Em limito a veure passar els dies, que passen amb la trampa enganyosa de semblar iguals, però si m'aturo a pensar, m'adono que se'n van rient-se de mi". Havia escrit aquestes línies per ordre de la psicòloga i, de tant en tant, quan feia neteja a l'armari, sortia la llibreta dels "deures". Feia mesos que ho havia escrit, però se seguia sentint igual. Tothom li deia que el "temps ho cura tot", però ella no notava cap millora. I la tristesa que no se n'anava i la impotència de veure que sempre seria igual la van sumir en aquella apatia.


AFECTES ESPECIALS
Una nit va sortir a sopar amb els amics. Després van anar de copes. A mida que avançava la matinada, tots van anar marxant i es van quedar ella i el Mario sols. El Mario va estar explicant el seu viatge a Sant Sebastià i ella escoltava. Es va aixecar per anar a la barra a demanar una altra ronda i la Lídia es va quedar pensativa. Durant uns instants va pensar en la sort que tenia de tenir aquells amics amb qui acabava de sopar. La Montse i la Rosa; l'una, antiga companya de facultat, aventurera i llençada; l'altra callada i meticulosa, companya d'una feina anterior que, curiosament, treballava molt a prop d'ella i amb qui es veia molt sovint per parlar tot fent un cafè; el Carles, un company de feina, dolç i tímid amb qui va congeniar de seguida a base de parlar de cinema. I el Mario, extrovertit i simpàtic, a qui la Lídia va "adoptar" un dia com a "germà gran".
Quan va tornar, li va demanar si estava bé. Li va dir que sí amb un gest amb el cap i un somriure. -Segur?-, va insistir. I ella li assegurava que sí. Però ell amb la seva mirada deia que no s'ho creia. La Lídia va intentar que les seves defenses no es desplomessin com un castell de cartes. Si sortia amb ells era, entre altres coses, per distreure's i no pensar en el que l'esperava a casa.

Va conèixer el Mario a l'hospital, feia sis anys. A ella la van operar de la vesícula i ell es recuperava d'accident de moto, en què es va trencar el fèmur. Van haver de compartir habitació degut a problemes de saturació de l'hospital, i les estones que no tenien visites les passaven xerrant; als tres dies ja ho sabien tot l'un de l'altra. Es van tractar des del primer dia amb una confiança inusual i després de dies d'estar junts, es van acabar fent molt amics. La tractava d'una curiosa manera gairebé protectora, com un germà gran. S'interessava per ella, i també se'n reia, sense malícia, però. Durant aquells dies en què van compartir tantes hores, hores divertides i hores més apagades, la Lídia es va adonar que havien creat una espessa xarxa de connexions invisibles que els connectaven, i que seria impossible de trencar.

Li van passar una trucada al despatx. -Hola-, va sentir a l'altra banda. -Trucava per quedar per dinar, com ho tens?-, demanava el Mario. Tenia la facultat de fer-la sentir bé. Com podia negar-se a la seva companyia? Però li va dir que no estava passant uns bons dies i que no seria gaire bona companyia. I que si ho volia deixar per un altre dia, ho entendria. -Uf, va, faré un esforç i dinaré amb tu. Com quedem, doncs ?-, va dir, burleta.

Mentre s'esperava a la taula, la Lídia fullejava el diari i mirava al seu voltant; havien quedat en un restaurant que ella no coneixia, i les tovalles de fil i l'acurada decoració li van fer intuir que el dinar no sortiria pels vuit euros que s'acostumaven a gastar. "Un dia és un dia...". Mirava per la finestra i veia la gent passar. I el va veure arribar de lluny. Ulleres de sol, aquelles grenyes minuciosament desordenades amb gomina, la bossa del portàtil a l'espatlla, una carpeta a les mans... Quan es va aixecar a fer-li dos petons va trontollar, ell la va mirar estranyat i ella es va desplomar com un sac damunt de la cadira. Es va quedar asseguda com un titella quan destensen els fils. -No és res, el sucre-, va dir. Va insistir molt en si estava bé o si volia que marxessin, fins que li va veure color a la cara i va seure. -No has menjat res en tot el matí?-, va demanar preocupat. Ella va dir que havia estat molt ocupada i que no n'havia tingut temps. -Clar, així estàs-, li deia referint-se al seu pes. Ella va somriure, agraint aquella preocupació. Però ell no sabia que quan ella se sent malament, no sap per què, es deixa defallir de gana, es nega a menjar.

-Maco, el restaurant. No el coneixia-, va dir la Lídia. -Com va?-, va demanar ell, i ella es va arronsar d'espatlles, -Com sempre. I tu?-, i ell també es va arronsar d'espatlles, es va recolzar al respatller de la cadira, va encendre una cigarreta sense pressa i, deixant anar el fum en una llarga exhalació, va dir -Mira...-.
-I la Dolors? Com està?-, va demanar referint-se a la seva dona.
-Bé. De viatge. A París. Sempre amunt i avall, ella.
Els van portar la carta i la van estudiar amb deteniment. A la Lídia li feia mandra decidir què volia menjar, -què agafo?-, va demanar. -Aquí fan una pasta d'impressió. Agafa els espaguetis "a la matriciana", els vaig demanar l'altre dia i estaven molt bé-, va suggerir el Mario. La Lídia va decidir fer cas al seu "germà gran".

Mentre dinaven, el Mario va estar parlant i ella no deia res, només escoltava. Ell no devia estar passant una bona temporada, tenia l'aire resignat de qui ja no pot fer un cop de timó. La mirava amb l'expressió apagada. -I tu què? Alguna novetat ? -, va demanar ell. Ella va negar amb el cap. El Mario, llavors, va canviar de tema i va explicar una anècdota que no venia al cas, però els va distreure d'aquelles cabòries. La Lídia va fer broma i es van anar animant. Però va sonar el mòbil d'ell, va mirar qui era i li va canviar la cara altre cop. Va contestar amb veu apàtica, -...dinant... sí... vaig cap allà, dóna'm vint minuts...molt bé... bé... adéu-. Va penjar i va mirar al buit uns segons. La màgia s'havia esvaït. La realitat el reclamava i no van allargar la sobretaula. Va insistir a pagar ell i van sortir. Es va oferir a portar-la altre cop al despatx, però ella va refusar, -Tinc ganes de caminar una mica, tot el dia tancada...-, i es van acomiadar. Dos petons, "cuida't", "ens truquem", i el va veure marxar mentre ella esperava que el semàfor canviés. La sensació de buit i soledat la va envair altre cop. La ferida tornava a sagnar; ell havia fet de torniquet i durant una estona havia aconseguit oblidar que perdia alguna cosa a raig. I tot i que necessitava una espatlla i una abraçada, no va dir res.


MIL VEUS
La Lídia sabia que hauria d'haver deixat passar aquell porro. En arribar-li a ella, no el va deixar passar i va fer unes calades. Si l'hi oferia el seu "germà gran", no podia pas ser dolent. Es van apoltronar a uns bancs a la paret, davant d'una tauleta minúscula. El Mario i el Carles van anar a buscar cerveses i la Lídia començava a sentir-ne els efectes. La Montse, menuda i moguda, seia al seu costat i tenia el mòbil a les mans, hi consultava alguna cosa nerviosament, mentre la Lídia es començava a sentir lleugera. El Mario, en tornar amb les begudes, va fer un cop de colze al Carles assenyalant-la amb el cap, la cigarreta penjant a la boca i una burla evident a la seva cara. El Mario va seure al costat de la Lídia, i el Carles amb la Montse. A la Lídia li va agradar sentir aquella olor profunda i càlida del perfum del Mario. L'associava a coses agradables i tenia la certesa que no li podia passar res dolent amb aquella presència a prop. Una presència que en aquells moments reia descaradament sense deixar de mirar-la. -Potser t'hauria d'haver demanat una cervesa sense alcohol-, deia rient. La Lídia no deia res, només es recolza
va el cap amb una mà, amb la mirada relaxada, com si fos molt lluny d'allà. Sentia la Montse que parlava animadament amb el Carles, però a mida que el porro anava fent-li efecte semblava que el ritme de la conversa es ralentia. El Carles l'escoltava, però quan va començar a demanar què esperaven ell i la seva dona, la Irene, per tenir nens, la va aturar amb el gest de "temps mort" amb les mans. -No hem vingut aquí a parlar de criatures, Montse. No m'atabalis, tu ara-. El Mario aplaudia aquella "plantada", i la Lídia li va dir en veu baixa que s'havia discutit amb la Irene precisament per aquell tema, que no punxés. La Montse reivindicava la seva posició, -Tots sou iguals: si no venim les dones punxant, aquí no hi hauria ni "cristo"-. -Mira qui ha anat a parlar, la "superwoman" estressada-, criticava el Carles. La Montse es va defensar, -És que si els homes us impliquéssiu més, no aniríem tan histèriques i potser se salvaria algún matrimoni-. -Que no et va bé a tu?-, va demanar el Mario. -No preguntis-, va dir ella, fent un glop de la seva gerra. -Doncs no encetis el tema-, es va queixar el Carles. -Només ho fa per veure si algú més cau en la mateixa trampa que ella-, va fer el Mario divertit. -Jo m'estimo molt la Irene. I com que no vull perdre-la…-. -Te la tallaràs, oi?-, va dir la Montse. Tots van riure amb ganes.

La Lídia feia estona que no deia res, semblava abstreta. -Ui, com està...-, va fer mirant el Carles i la Montse, posant-se una mà al front, fingint que es posava seriós. Però es va posar a riure. Van brindar per enèssima vegada, "Salut". La Lídia va beure un glop de cervesa i li va semblar aspre. Va deixar el got. La Montse li preguntava al Mario com li anava, i ell arronsava les espatlles i arrufava el nas, -Anar fent. Tot igual-. Va mirar la Lídia i va dir -Mira-la…-, rient. La Lídia mirava fixament el seu got. -No l'hi hauria d'haver passat-, deia ell, -de debò, mira-la-. La Lídia el va mirar, i amb aquell comentari la va fer riure. Un riure com un curs d'aigua; no era un riure escandalós, era un riure que ni ella mateixa s'havia sentit mai. I aquella descoberta encara semblava fer-la riure més. Llagrimejava, se sabia ridícula en aquells moments, però alhora sentia una sensació de llibertat gairebé inèdita.

Cada cop es notava més i més espessa. Una seqüència de records li va fer present una mirada que se li va gravar per sempre, feia anys, enmig d'una nit etíl·lica i que gairebé tenia oblidada. -Ui, com estic...-, va dir, noquejada per uns records que semblaven viure a l'aguait i que es presentaven per sorpresa per ensorrar les altíssimes torres que es construïa per defensar-se. -Ara vinc-, va dir i se'n va anar al lavabo a rentar-se la cara, a veure si s'esvaïa la boira espessa que queia dins del seu cap i en la que amenaçava perdre's. Un cop al lavabo es va mirar al mirall, sota el llum fluorescent, i es va semblar patètica. Es va mullar la cara i es va mirar les mans. I sense saber per què, allò li va portar records de les seves àvies. L'una havia tingut "mans de plata" i havia brodat per les cases riques del poble, de l'altra tenia la imatge d'aquelles manetes ossudes amb què cosia cansadament. Com un regueró de pólvora, va recórrer el camí de les seves avantpassades. Les seves àvies descendien de les seves mares i aquestes, de les seves, i podria trobar així dones fins als temps d'Eva. I es va mirar al mirall. La cara molla, regalimant gotes, era la cara del destil·lat de generacions i generacions de dones. Una part de cadascuna havia passat als fills i, a través dels segles, com l'aigua es filtra per entre les pedres, va arribar ella. Durant un instant es va sentir acompanyada de mil veus. Aquell somnieig es va trencar per uns cops a la porta. -Ja va-. Es va eixugar la cara a les tovalloles de paper. Es va posar una mica del perfum que duia a la bossa, per recordar-se a si mateixa, per retornar-se a la realitat. Quan va tornar a seure al seu lloc i el Mario li va demanar si estava bé, ella li va dir que sí, -en tens més?-, i va riure. Però encara no li havia passat l'efecte. El Carles i la Montse es van aixecar a buscar una segona ronda. Ella semblava tenir les emocions sota control, després del primer "viatge", però una cançó que va començar a sonar la va desmuntar. Se li entelaven els ulls i va baixar la vista.
-Tinc por-, va dir amb un fil de veu.
-De què?-, va demanar el Mario.
-De tot. Tinc por de perdre'us. Què faré? Mario, què faré si ho perdo tot? Què faré sense vosaltres, si em falten els amics?-, deia la Lídia eixugant-se amb el dors d'una mà una llàgrima furtiva, mentre seguia amb el cap cot.
-Ei, que no ens perdràs, a què ve això ara? Som aquí i seguirem al teu costat sempre que ens necessitis-, la tranquil·litzava el Mario. Ella assentia amb el cap, com una nena que rep el consol del pare. Li van venir unes ganes immenses d'abraçar-lo, sabent-se sols en aquell moment a la taula. Es va refrenar, però no va poder evitar el gest d'acostar la seva cara a l'espatlla del Mario i recolzar-la-hi només un segon, com per assegurar-se que no era un miratge, que aquella espatlla era real.

El Mario i el Carles van decidir anar a fer un billar. La Lídia va voler convidar-los a una altra cervesa. Llavors la Montse li va presentar l'amo del bar, el Tomàs, que era amic seu. Es van saludar i els va anar a portar les cerveses, al Carles i el Mario, mentre la Montse es quedava xerrant a la barra amb el seu amic. La Lídia es va asseure a prop de la taula, mirant com jugaven. Una làmpara que penjava del sostre i que quedava molt baixa, il.luminava perfectament la taula i els jugadors quan s'inclinaven a jugar, però que els deixava a la penombra un cop s'incorporaven. La Lídia mirava les parets al seu voltant: hi havia moltes fotos enmarcades, retrats en blanc i negre i pòsters de concerts. Quan van acabar la partida, al cap d'una estona, van tornar a la barra. La Montse va dir que ja se n'anava. Es van quedar ells tres. Reien i parlaven animadament. El Mario i el Carles van marxar junts al lavabo, i a ella li va fer gràcia que dos homenots com ells anessin "en parella" al lavabo, com les dones. Als pocs instants d'estar sola, se li va acostar el Tomàs, l'amic de la Montse. Just quan li estava agraint que la volgués convidar van arribar ells dos. La Lídia els va presentar. El Tomàs va preguntar una cosa que la Lídia no va sentir i el Carles va contestar -És la meva germana-. Aquell se'ls va quedar mirant, buscant-los algun tret físic en comú, i ella va seguir la broma dient -De pares diferents-. El Mario, d'esquena, va aguantar el riure. El Tomàs semblava creure-s'ho. La Lídia s'animava per moments: -I aquest és el meu oncle-, va fer, assenyalant el Mario. El Mario, que estava bevent, gairebé s'ennuega. -Sí, d'ella només, perquè és de part de pare...-, va explicar el Carles. El Tomàs el va mirar estranyat. El Mario va arronsar les espatlles. -Sóc un accident. Em porto vint anys amb el seu pare-, va dir. La Lídia el mirava satisfeta. -De debò? Què fort!-, deia sorprès aquell noi. Després d'intercanviar quatre comentaris més va sentir que deia que la seva cara li sonava d'haver-la vist a la tele. La Lídia va somriure divertida. Llavors el Mario va dir -És possible, és model-. Ella es va girar sense acabar de creure's el que havia sentit. -Sí?-, va demanar el Tomàs. -Però de banyadors, no treuen gaire la meva cara-, va dir tímidament, seguint la broma. -I roba interior-, va afegir el Carles. Tots tres la van mirar durant uns eterns segons en silenci. -Doncs potser sí, ara que ho dius...-, deia el Tomàs.


ÒRBITES EL.LÍPTIQUES
Una nit es va despertar de cop. Va obrir els ulls com si hagués sonat el despertador amb una cançó eixordadora. No despertava de cap malson, però se sentia inquieta. Tot estava en silenci, però no aconseguia calmar-se. Els següents minuts van ser de donar voltes al llit, intentant trobar la postura. Però aquella ombra d'intranquil·litat no se n'anava. Es va llevar. Eren quarts de cinc de la matinada. Va anar a la cuina a beure aigua i pel camí va sentir un soroll lleu. El mòbil acabava de rebre un missatge. Va anar a veure'l. Eren les quatre del matí. "No puc dormir. Mario". La coincidència li va fer gràcia i li va enviar un altre missatge, "Jo tampoc". Al cap d'uns moments en rebia un altre, "xat?". Va anar cap al despatx. Va encendre l'ordinador i va obrir el programa de xat. Va entrar al canal, i ja era allà. De seguida li va obrir un privat. -Què fas desperta a aquestes hores?-. -El mateix que tu-. I van començar a xerrar. -Estava xerrant amb la meva germana fins fa un moment-, va dir ell. -La Dolors dorm?-, va demanar ella. -Sí-. Estaven desperts davant l'ordinador, escrivint davant
d'una pantalla, traduint les seves angoixes en frases i intentant animar l'altre salvant la distància, tan a prop i tan lluny.

De tornada cap al llit, la Lídia s'adonava que sentia la presència del Mario més a prop que mai. La seva semblava una òrbita el·líptica: unes temporades allunyat, d'altres tan a prop que semblaven siamesos. Se sentia confiada i segura amb una ombra com la seva pendent d'ella. I durant aquells darrers dos anys de dol, capficada en el seu dolor i la punyent soledat, no li veia cap cosa estranya a que el Mario la vigilés d'aprop, es preocupés d'ella. Però aquella nit, es va adonar, per primer cop en molt de temps, que si s'havia trobat el Mario despert en plena nit, no era perquè ell patís per ella.

El Mario es mirava les darreres línies escrites de la conversa. L'únic que trencava el silenci d'aquelles hores era el brunzit de l'ordinador. Hagués agraït algunes línies més. Després de tot el que havien passat a les seves vides, amb el temps que feia que es coneixien, sempre havien estat molt units, sempre s'havien buscat i sempre havien trobat un "forat" a la vida de l'altre. Però tot i la confiança que es tenien, el Mario era incapaç d'explicar-li a la Lídia el daltabaix que estava vivint amb la seva vida. El seu matrimoni no anava bé; es preg
untava de què estava fet l'amor, que era capaç de transformar-se al cap del temps en decepció. Però poder parlar amb la Lídia, encara que només fos fent broma, era com entrar a un refugi en plena tempesta.


LA PRIMERA ESPATLLA
Aquell vespre, sola a casa, distreta amb la televisió, un record es va presentar de sobte, sense avisar. La nit de la mort de l'Eduard. El Mario va ser el primer a saber-ho. Va trucar per preguntar com estava. -Se'n va, Mario, se'n va-, li va dir entre sanglots, ell amb prou feines la va entendre. Estava sola, impotent davant d'aquell desplegament de metges que se l'emportaven a la carrera perquè el perdien. Al cap de vint minuts es va presentar a l'hospital. La del Mario va ser la primera mà que va agafar després de deixar anar per última vegada la de l'Eduard. La primera abraçada on es va refugiar, la primera espatlla on va ofegar els seus plors. Recordava que quan es va deixar anar, tremolava com una fulla. Era de matinada i no hi havia ningú més. Havia d'avisar els pares d'ell i els seus, i no podia ni sostenir el mòbil a les mans. Quan van arribar els pares de l'Eduard, el Mario encara es va quedar una estona a fer-li companyia.

Recollida damunt del sofà, abraçada a un coixí, amb la mirada perduda davant de la televisió encesa, tenia la sensació que mirava un camí recorregut des del cim d'una muntanya. "A això es referia la psicòloga?".