Les parets mestres (i VI)

Un relat de: dacar

El Mario era al despatx i tenia el mòbil a la mà, mirant-se'l com si fos el primer cop que el veia. L'acabava de trucar la seva mare: el nen tenia febre i la Dolors tenia una reunió i en sortiria tard. El Mario havia d'anar a casa, doncs. I havia de trucar la Rosa per dir-li que no podria assistir al cafè amb ella i la Lídia que havien planejat una setmana abans. -No passa res, ho deixem per un altre dia, no pateixis. I que no sigui res-, va dir la Rosa. Ell es mirava el mòbil, en havent penjat, i es deia "si no serà res, ja ho sabem que no serà res, i tant de bo no m'equivoqui, però tant si passa res com si no, qui se'n cuida? El Mario". Però quan arribava a casa i veia el nen, assegut damunt del llit, mig despulladet i despentinat, amb aquella cara de no estar gens fi, i que en veure el seu pare, estirava els bracets cap a ell, el Mario s'adonava que hi havia un petit lloc al món on ell encaixava. I començava una tranquila rutina. La seva mare li feia el repàs del que havia estat el dia, mentre ell anava d'aquí cap allà amb el nen en braços.
-No l'he banyat encara… No ha menjat gaire… Ha dormit molt intranquil… Quan li ha pujat la febre t'he telefonat-, inventariava la seva mare, mentre el Mario obria cartes, les mirava ràpidament i les llençava o bé les deixava al despatx, obria la nevera i li deia al nen que faltaven ous i pernil dolç. -Vols que te'n baixi a comprar abans de marxar?-, es va oferir la seva mare. -No cal, ara envio un missatge a la Dolors i que en porti ella-, va dir resolut. -Doncs me'n vaig. Vigila no agafi fred, Mario, que el vas passejant i va despullat-, deia la seva mare. El Mario li feia pessigolles a la panxeta i el nen reia mentre la seva mare enfilava corredor avall cap al rebedor. Es va acomiadar amb dos petons al seu fill i un munt de petons a les galtones del nen.

-Sí que triga la mama, no?-, li deia al nen, després de donar-li el biberó. El menut es fregava els ulls de son. El va preparar per posar-lo a dormir i pel camí va mirar el mòbil, a veure si hi havia algun missatge de la Dolors, però no hi va trobar res. El nen es va adormir, ell va fer sopar i va sopar sol; es va adonar que es feia més i més tard i la Dolors no trucava. Llavors va sonar el mòbil. Va córrer a agafar-lo. Una veu d'home demanava per ell. -Sí, sóc jo-, estranyant-li que a aquelles hores el busquessin. -Truco de l'hospital. La seva dona ha tingut un accident-.

No li havien volgut dir com estava. Va penjar el telèfon, es va vestir de pressa i va sortir al replà de l'escala. Va dir-li a la veïna que necessitava deixar el nen amb algú, que havia de marxar corrents a l'hospital. La veïna va dir que ella i la seva filla se'n farien càrrec. El Mario els va deixar un joc de claus, va agafar la cartera i el mòbil i va baixar les escales com un esperitat, no podia ni esperar l'ascensor. "Merda, Dolors, merda, merda…", es deia, nerviós, mentre posava en marxa el cotxe.

Quan va arribar a l'hospital li van explicar que havia tingut l'accident amb el seu cap, al cotxe d'ell. Quan li van dir on els havien trobat, no entenia res, no sabia que la reunió que tenia havia de ser fora de Barcelona. Li van donar els seus efectes personals en una bossa de plàstic: la seva bossa, la roba tacada de sang. No la van deixar veure, i es va quedar esperant en una sala amb altra gent. Va treure el mòbil d'ella de la bossa i va veure-hi un missatge sense obrir. El va llegir: "compra ous i pernil dolç". I es va desfer en un plor desconsolat.

Al cap d'uns minuts va reaccionar: era hora de començar a fer trucades als seus pares, a les seves germanes, als pares d'ella, als germans d'ella… A tots els va anar dient que encara no sabia res, ni com havia anat, ni com estava, i que quan ho sabés, els ho diria. Els pares li van dir que hi anirien de seguida.

La Rosa i la Lídia el van trobar assegut a prop del taulell d'informació, abatut, amb els dos mòbils a les mans, cap-cot. -És allà!-, anaven cap a ell i ell es va alçar de cop, sorprès. La Rosa el va saludar amb una càlida abraçada i li demanava si en sabia res. La Lídia el va mirar amb els ulls molt brillants i el va estrènyer amb força. Ell també la va abraçar i va plorar. -No sé res-, va dir amb un fil de veu, eixugant-se els ulls. -He anat un parell de cops al taulell i m'han dit que ja m'avisaran. És desesperant-, deia mirant al sostre. -T'estava trucant al mòbil i he trobat que feia molta estona que comunicaves. Al final, t'he trucat a casa i m'ha contestat una noia joveneta- explicava la Lídia- que m'ha dit on eres. I he trucat la Rosa, que ja saps que té el cap fred i sempre sap el que s'ha de fer-, va fer per arrencar un somriure al Mario. Però el Mario estava molt lluny d'allà. Finalment, la porta d'urgències es va obrir i en va sortir un metge que el va cridar. El Mario es va aixecar d'una revolada i va córrer cap a ell.

Quan van arribar els pares d'ella el Mario ja estava més tranquil; li havien dit que estava inconscient, però que "només" s‘havia trencat una costella, tot i que tenia molts cops. I que havia tingut molta sort. La seva mare estava neguitosa i el seu pare la calmava. La Lídia es va fixar en l'expressió del Mario; estava callat, capficat, tot i saber que la Dolors no corria cap perill; "més coses a l'esquena", va pensar la Lídia.

L'endemà, el Mario va poder veure la Dolors. Va preguntar pel nen i ell la va tranquilitzar. Ell li va preguntar sobre l'accident, com havia anat. La Dolors no recordava res. -Veníem d'Alella, amb l'Isidre, per la reunió. Però no recordo res-, deia ella, confosa. Va passar un parell d'hores amb ella i després va marxar a casa. Hi va trobar la seva mare, que com sempre li va fer cinc cèntims de com havia anat tot. -Escolta, que si em necessites, tu em truques i jo agafo un taxi i vinc de seguida, em sents? Quan sigui. Ja ho saps-, li va dir. El Mario havia sentit moltes vegades aquell oferiment, però en aquells moments es va adonar de la seva magnitut; va haver de fer un esforç per controlar l'emoció davant d'aquella mostra d'entrega i suport incondicional.


L'OFERTA
La Lídia va penjar el telèfon i es va quedar pensativa. Havia de donar-se temps, per poder reaccionar. Acabava de parlar amb el Roger, que era a Boston i aquella tarda, per e-mail, li havia dit que la trucaria al vespre. Van estar parlant més de mitja hora, però degut a l'excitació, a ella li semblava que havia estat qüestió de minuts. Se li havien quedat gravades unes paraules: "t'he de fer una oferta". Durant aquella conversa en què el Roger intentava convèncer-la perquè acceptés una feina a la seva empresa, la que havia fundat amb un company feia mig any, ella es va sentir privilegiada. Li descobrien que tenia un talent especial i que ell no n'havia trobat als Estats Units i que l'havia hagut de trobar a l'altre costat de l'Atlàntic, que a la seva feina no sabien què tenien amb ella, que li pagarien molt més del que estava cobrant llavors, que coneixeria moltíssimes coses noves, que era una gran oportunitat per ella, "però, sincerament, t'he de dir que jo miro per mi, i només vull que vinguis pel que pots aportar a la meva empresa", deia, sorneguer.
La Lídia, asseguda al sofà, tenia aquella conversa donant voltes al seu cap, i de sobte, amb aquelles perspectives davant seu, entre les quals hi havia la de marxar, es va fixar en coses que normalment li passaven desapercebudes: les parets de casa, la làmpara del sostre del menjador, els quadres de les parets, els radiadors. Sentia vertígen, però el Roger li havia dit que tenia tot l'estiu per rumiar-s'ho i preparar-se. Aquella nit no va poder dormir.




LA CASA DE LA PLATJA
-Quantes truites? Sí, dona, i què més? Que només tinc dues mans jo, eh?-, deia la Lídia per telèfon, tot fent escarafalls. -En faré dues i gràcies. Si vols, truca la Rosa per què ella també en faci-. Pausa. La Montse replicava a l'altra banda de la línia.
-Doncs estovalles de paper. I plats de plàstic, i les copes de cava també, total, la litúrgia de brindar amb copes de vidre és una excentricitat com una altra...-, i reia descaradament. Una altra pausa. -Mira, fes el que vulguis, és casa teva, si ha de ser una experiència traumàtica…- i tornava a riure. -Montse, que és conya, tia, és que no se't pot dir res… Tu digues com arribar-hi i ja vindrem. Para la taula com et vingui de gust-, va concloure taxativament la Lídia.
Quan va haver penjat es va sentir amb una energia renovada. Li va venir molt de gust celebrar un sopar amb tota la colla a la casa de la platja de la Montse, aquella que "tanta feina" li donava. Se li va acudir una idea. Va agafar el mòbil i va marcar el número del seu cunyat, el Daniel. Li va explicar que tenia un sopar amb la colla a la platja i que havia pensat que, com que hi hauria canalla, estaria bé que vingués la Cinta, que podria jugar i passar-s'ho bé. La resposta ja se la imaginava i les paraules del Daniel li ho van confirmar: li semblava bé, però ho hauria de consultar amb l'Íngrid. -Està bé, però digue'm alguna cosa aviat, eh?-. I va penjar, amb l'absolut convenciment que la seva neboda l'acompanyaria.

I així va ser: finalment, van deixar que la Cinta anés amb la Lídia al sopar. Mentre aquesta preparava una truita de patates l'ajudava la seva neboda: la nena ho tocava tot, remenava pels calaixos, desapareixia de la cuina i tornava al cap d'uns minuts amb coses que havia agafat del lavabo: una ampolla de xampú, una pinta, el flascó del perfum… -On vas amb això? També ho posem a la truita?-, li demanava, divertida. -Torna-ho al seu lloc,va-. I la nena ho tornava. Però feia la ronda pel pis i es presentava altre cop a la cuina amb més coses que havia agafat del menjador, o de la seva habitació.
La Lídia era al telèfon, parlant amb la Rosa, acabant de concretar amb quants cotxes era convenient anar-hi, qui comprava postres i cava, etc, quan la Cinta es va presentar a la cuina amb una foto emmarcada. -D'acord, Rosa, ens veiem allà, doncs. Apa, adéu-, es va acomiadar com una autòmata
sense deixar de mirar absorta la nena amb la foto de l'Eduard i ella. -El tiet-, va dir la Cinta, assenyalant-lo. La Lídia assentia amb el cap, en silenci. -Estàs molt guapa a la foto, Lídia. I el tiet també-, seguia dient la Cinta, amb tota naturalitat. La Lídia es va ajupir al costat de la nena, per veure la foto d'aprop. Feia temps que no la veia, l'havia guardat en un calaix de la taula de l'estudi, sota una muntanya de papers.
-Has estat remenant de valent, eh, senyoreta?-, li va dir renyant-la divertida. La nena es va tocar els seus rínxols castanys tímidament. -Torna-la al seu lloc. I torna aquí ràpidament, sents?-, la va tustar suaument al cul. La Lídia va retornar la seva atenció a les patates que s'estaven fregint, i no va poder evitar somriure per aquell estrany moment que acabava de viure. -Cuca!! Tens set?-, va cridar la Lídia, mentre enretirava les patates del foc i les barrejava amb els ous batuts. I la nena va venir corrents i es va plantar davant de la nevera.

Quan van haver carregat el cotxe amb les truites i un parell d'ampolles de vi van disposar-se a marxar. -Ens perdrem o què?-, va dir la Lídia, arrencant el motor.
-Que no saps on hem d'anar?-, va demanar la Cinta, tota seriosa. La Lídia, tota pensativa, va respondre -Tinc una lleugera idea de com arribar-hi, però no sé ben bé per on cal anar-. La Cinta la mirava. -Com tot en aquesta vida. Apa som-hi-, va dir la Lídia, decidida. I la nena va prémer el botó de l'equip de música per fer sonar el cd que ella mateixa havia introduit uns minuts abans.

Van arribar a casa de la Montse sense problemes. Van ser les primeres a arribar. La Montse preparava amanides a la cuina i escridassava els seus dos fills, de sis i quatre anys, que corrien per la casa. Van passar l'estona acabant de preparar el sopar, entrant i treient coses de la nevera, atenent les criatures, xerrant animadament i compartint xafarderies. -Quan vindrà el papa?- demanava un dels nens de la Montse. -A l'hora de sopar, ja t'ho he dit-.
Començaven a arribar els convidats: la Rosa, acompanyada del seu marit i el nen, el Carles i la Irene; al cap d'una estona rebien amb cerveses a la mà al Mario, la Dolors i el nen. La Lídia va agafar el nen perquè el Mario ajudava la Dolors, que anava a poc a poc i es recolzava en el seu marit. Li havien preparat una còmoda butaca de vímet amb coixins, al jardí, on soparien, i allà es va acomodar. El petit Jordi anava d'aquí cap allà, canviant de braços cada poca estona, trobant poc a faltar els dels pares, encantat de voltar entre aquells estranys. La Lídia es va interessar per la recuperació de la Dolors. -Et guanyo, jo me'n vaig trencar dues, de costelles-, li deia. La Dolors veia que la Lídia ja havia passat pel procés pel que passava ella, i li podia anticipar el que li tocava. -El pitjor és no poder agafar el nen-, deia la Dolors, mirant-lo, mentre aquest intentava agafar la branca d'un arbre.
-M'ho imagino-, deia la Lídia. -No has pres res. Vols una cervesa?-, es va oferir. -Encara estic prenent medicaments. Hi ha coca-cola?-. I la Lídia va anar cap a la cuina a portar-ne. -Nena, parem taula o què? Tenim gana-, va dir a la Montse, que semblava molt entretinguda compartint el que semblava alguna confidència amb la Rosa.
La Lídia va portar la beguda a la Dolors i un cervesa al Mario. Ell i la Lídia es van quedar mirant el reflex de la lluna a l'aigua de la piscina. La lluna era plena i la Lídia la mirava tot dient: -El Mar de la Tranquil.litat es veu des d'aquí. Quina llàstima que estigui tan lluny-. -Un mar sense aigua, per això-, va matisar el Mario. -T'imagines que tingués aigua? T'imagines el reflex de la Terra en aquell "mar"?-. El Mario semblava poder veure'l, perquè es va quedar uns instants en silenci, mirant la lluna. No li va durar gaire, perquè els nens venien i els buscaven per als seus jocs. Van estar molta estona entretinguts amb ells. Semblava que en duien alguna de cap. Reien i feien bromes, i els nens els seguien i se'ls llençaven a coll.

Van començar el sopar brindant. Els nens corrien pel jardí i la nit queia amb parsimònia. La Dolors, que observava des de la "distància" aquella colla, veia coses que els altres no veien: quan el Mario servia el vi, el primer got a omplir era el de la Lídia, quan brindaven, la primera copa a entrexocar era la de la Lídia, quan feien bromes, sempre s'anava a mofar d'ella, quan havia de deixar el nen en braços d'algú, l'hi confiava a ella. Però la Lídia no semblava adonar-se'n. Si més no, no semblava donar-hi importància, com si fossin "drets adquirits", la força del costum.

El marit de la Montse els va voler ensenyar alguna cosa i els convidats van entrar a la casa. El Mario i la Lídia es van quedar al jardí jugant amb la quitxalla. De sobte, es va sentir que els nens xisclaven i el so de coses caient a l'aigua. Els grans van sortir corrents i es van trobar els nens a la vora de la piscina, cargolant-se de riure amb el Mario i la Lídia. Al fons de la piscina reposaven un camió de bombers de joguina, una capsa de guardar blocs de construcció de fusta i una cadireta de plàstic. -Ja està bé, que sou grandets-, va dir la Rosa. La Montse els increpava amb força, s'havia espantat molt. La Dolors, que els havia estat observant des del seu lloc, no semblava compartir la diversió. Li sabia greu que el seu marit no s'hagués pres ni la molèstia de fingir algun gest de complicitat.

Després d'ajudar a entrar a la cuina tot el parament del sopar a la taula del jardí, el Mario li va demanar a la Lídia, -I com tornarem ara, amb aquesta "ceba" que portem?-. -Ens tirem a la piscina?-, va preguntar ella. I van sortir cap al jardí. Ella es va desvestir ràpidament, ja que duia a sota el bikini. -Així que ja venim preparats, eh?-, cridava el Mario, també desvestint-se, quedant-se en calçotets davant de tothom i es tirava a l'aigua. I així ho van fer el Carles, el marit de la Montse i el de la Rosa. La Lídia ajudava el Mario a treure de l'aigua les joguines que havien llençat uns hores abans amb els nens. -Eeeeeeeeeeeeh!!!!-, cridava el marit de la Montse giravoltant alguna cosa per damunt del seu cap. -Ostia, se'ls ha tret!-, va dir el Mario rient. Amb l'ímpetu, els calçotets se li van escapar de la mà i es van anar a penjar a un arbre del jardí. La Montse el renyava a crits, intentant reprimir el riure, i el Mario el defensava: -però si ho ha començat aquesta!!!-, deia assenyalant la Lídia, que es trencava de riure asseguda a la vora de la piscina.


CANVIS
La Lídia va passar per la perruqueria de l'Andrea. -Em pots agafar algún dia aquesta setmana? Com ho tens?-. L'Andrea la va citar per l'endemà, -què et vols fer?-. La Lídia va contestar -tallar i color.
L'endemà va anar a la perruqueria, tal com havien quedat. L'Andrea, que semblava tenir un sisè sentit, li va demanar -que hi ha novetats?-.
-Doncs sí. Saps el Roger, el meu amic de Boston? M'ha fet una oferta de feina. Hauria d'anar-me'n a Boston-, va deixar anar.
-Coi, nena. Això sí que és un canvi! I has dit que sí o què?-, va dir, tota sorpresa.
-Doncs no he dit que no, ara que ho penso…
-Ai, nena, que te me'n vas a Amèrica!!!!!-, va dir entusiasmada. -Quan te'n vas?
-Quan ho tingui tot preparat. Unes tres setmanes, un mes… També he de deixar coses de la feina d'aquí acabades… Uf, cada cop que hi penso, em tiro enrera.
-No m'estranya. Has estat mai a Boston?
-No, mai.
-Imagina't: un altre país, una ciutat nova, gent que no coneixes, un idioma diferent… No és per desanimar-te, eh?
-Però tinc moltes ganes de provar-ho-, va dir la Lídia reprimint l'entusiasme que l'envadia quan fantasejava amb aquella idea.
-I jo també!!!!-, va dir. L'Andrea la mirava; a la Lídia li brillaven els ulls i tenia el somriure fàcil. Per primera vegada en molt de temps, tota ella bategava i semblava que el seu cos no era prou per contenir les seves noves il.lusions, que semblaven anar a desbordar-se a qualsevol moment.
-Doncs endavant. M'alegro molt de veure't tan valenta i decidida. No tothom és capaç d'acceptar un canvi així.
-Encara no he dit que sí
-T'hauries de veure, Lídia.
La Lídia oferia un ampli somriure de satisfacció. -Ai, ja em torna a agafar allò a la panxa…
L'Andrea treia importància als temors que amenaçaven la Lídia i donava èmfasi a les seves il.lusions, carregant-les de força, com si les conjurés per tal que s'acomplissin. -Espero que no t'oblidis dels teus amics d'aquí-, va dir.
-Això mai.
-Ja ho saben els teus amics?
-No, no encara.
-Quin color posem? El de sempre?
-Sí, i tallem les puntes.
-No vols un canvi més radical?
-Et sembla poc el que vaig a fer?


NOVETATS
La Rosa s'esperava a dins de la cafeteria i feia estona que veia un lloc lliure per aparcar just al davant, i va pensar que si el Mario s'afanyava, encara podria aparcar-hi el seu. Quan va veure arribar aquell cotxe negre de gamma alta, es va lamentar. Però del cotxe negre en va sortir el Mario. Quan va arribar a la seva taula, va dir a la Rosa -Aquesta era la novetat que t'he dit que tenia-. Ella el felicitava. -Després et porto a casa, perquè em facis els honors-, deia el Mario. Passats els primers minuts de la trobada, a ell se li va esborrar el somriure. La Rosa el mirava i notava el desencant que se'l menjava per dins; tot i voler semblar animós, els seus ulls el delataven.
Després d'intercanviar els plans que tenien per les festes de Nadal, que ja eren a tocar, la Rosa li va demanar pel cotxe. -No per res, però… la Dolors?-, va demanar tímidament, com tement dir una inconveniència. El Mario va somriure i va assentir amb el cap, -regal del papa-, picant la taula amb els nusos del puny.
-Déu n'hi do, amb el papa. Que generós, no?-, va fer la Rosa. -Molt!-, va dir ell, irònicament. -Dinar amb els seus pares el diumenge, d'acord? A casa seva, és clar. Ella, la Dolors, no sé a què treia cap, la qüestió és que deixa anar que quan canviem de cotxe-. Pel to ple d'escarafalls que el Mario emprava, i pel fet de veure que el que ell havia a
nticipat uns mesos enrera s'havia acomplert, la Rosa somreia sorpresa i es tapava la boca amb una mà, esperant el final d'aquella escena. -Jo la miro com dient "ho saps perfectament que no tenim previst canviar de cotxe, amb què em surts ara?", i li dic que ara no és bon moment, que tot just acabo de signar amb els holandesos. I ella, "i la pòlissa què?", i jo "bé he de pagar el Xavi i el Marc i la Núria cada mes". Ella va callar, però em vaig témer el pitjor: estava en territori enemic i havia fet callar la pubilla. Doncs al cap d'una setmana, UNA setmana, Rosa, ens venen els sogres a sopar, i, a les postres, el seu pare treu una clau amb un llacet vermell i la dóna a la seva filla. I no era ni l'aniversari, ni Nadal, ni Reis, ni res. Apa, engalta-la, Mario-, deia ell, amb un punt d'indignació. -I agraeix-li el regal, com si t'hagués perdonat la vida, eh?-, seguia fent. La Rosa se'l mirava i va dir -Que fort!-. -Molt fort, tia, molt fort-. -L'has de convèncer que necessiteu un iot-, va dir la Rosa, sorneguera.
Van estar xerrant una estona. El Mario va demanar per la Lídia, -no vindrà avui tampoc?-. La Rosa li va dir que darrerament tenia molta feina, -acaba molt tard als vespres, si fins i tot hi va els dissabtes al matí-. El Mario es va estranyar, -no m'ha dit res, deuen tenir una punta de feina, o bé algú de baixa. Per això fa dies que no la veig pel xat-. La Rosa va fer un posat estrany, -doncs em sembla que l'hauries de trucar. Pel que veig no te n'ha informat encara-. El Mario la va mirar, tot seriós:- Informat? De què?-. La Rosa se seguia fent la misteriosa, -T'ho ha de dir ella-. -Rosa, si us plau-, va demanar ell, sentint una lleugera punxada a la boca de l'estómac. -Seria millor que t'ho digués ella, però vaja: se'n va a Boston. Es veu que hi té un amic i d'aquí li ha vingut una oferta molt bona-. -Doncs ja estic informat. Veus que fàcil?-, va dir el Mario fent el darrer glop al seu segon cafè, per ajudar a fer baixar aquella notícia. -Anem? Et porto on vulguis. Has de veure com n'és de "xulo", el cotxe nou de la Dolors-.


COMIATS
Aquell matí, acabat de sortir de la dutxa i prenent-se el cafè, va rebre un missatge al mòbil. Era la Lídia, demanant-li quedar per dinar. Ell va contestar de seguida que sí i proposant lloc i hora. I va rebre un altre avís de missatge, i en obrir-lo, "ok". I sense obeir a cap raó especial, uns instants abans pensava vestir-se amb uns texans vells i còmodes i un jersei, però va canviar d'idea i va triar uns texans nous i una camisa que li agradava molt. El dia s'havia llevat gris, com ell. Però una inesperada ponentada li va escombrar els mals humors.
A l'hora de dinar van ser molt puntuals. Van posar-se al dia de coses banals. Fins i tot van discutir sobre els plats de la carta i dels vins que oferia el restaurant. El Mario sabia esperar. La mirava atentament i es fixava en el nerviosisme amb què s'expressava amb els coberts, les furtives mirades al mòbil damunt la taula. -T'he de donar una notícia, però igual ja la saps-, va abocar finalment la Lídia. El Mario acabava el darrer glop de vi de la seva copa i tornava a omplir-la, després d'omplir la d'ella. -Me'n vaig a Boston-. El Mario va somriure sense mirar-la,
-tens raó, ja ho sabia-. Ella li va explicar com havia anat: havia treballat en un petit projecte pel Roger i en va quedar tan content que li va anar passant altres projectes i finalment li va arribar l'oferta. -Vaig perdre moltes hores de son, perquè ho feia a les nits, però no sabia que acabaria reportant-me això-, explicava orgullosa. Li deia que tot i tenir-ne moltes ganes, se sentia neguitosa, perquè era com llençar-se al buit: no sabia ben bé què li esperava allà. -De moment, el teu amic a l'aeroport. I si no va a recollir-te ell en persona, m'ho dius i vaig a trencar-li la cara-, va dir el Mario, resolut, fent riure la Lídia.
-La veritat és que, com més va, més em convenç el fet d'anar-hi. I poder començar de bell nou: un país nou, gent nova, la casa, la feina… El meu entorn capgirat de cap a peus. Em fa sentir alleujada poder deixar enrera moltes coses.

El Mario la mirava fixament: potser a ell li feia més por que a ella mateixa, aquell canvi. Pensava que tan lluny, no podria ajudar-la si ho passava malament. Però una veu llunyana al seu cap li deia que potser era a l'inrevés. I mentre ella li esboçava els primers plans que havia fet amb el Roger per tal d'instal.lar-se i adaptar-se, ell sentia esfondrar-se alguna cosa dins seu a glopades de silenci.

Van començar a recordar vells temps, anècdotes divertides, sortides i sopars amb la colla, i van riure. A cap d'una estona, el Mario va mirar el rellotge i començava a dir -em sembla que…-, però la Lídia el va interrompre, -sí, jo també hauria d'anar passant, tinc molta feina-. El Mario agafava l'abric i s'aixecava de la cadira dient -jo anava a dir que et trobaré a faltar, però tens raó, es fa tard-. Quan van ser al carrer, ell es va oferir a acompanyar-la on volgués amb el "cotxe nou de la Dolors". Ella va refusar i mentre s'acomiadava amb dos petons li va dir que també el trobaria a faltar, -molt-.

Mentre esperava que el semàfor canviés a verd per travessar el carrer, mirava el Mario com anava carrer avall, caminant cap-cot. Sabia que a Boston comptava amb el Roger, però no era ni de bon tros el mateix. El Mario no només havia estat el seu millor amic en els bons temps, també havia esdevingut "el seu bot salvavides"; sentia per ell una devoció que no podia explicar. Aquelles trucades del "com estàs?" que sabia que no era retòric, aquelles converses al xat, aquells dinars imprevistos, aquella complicitat la van fer adonar que la mena d'estimació que ell tenia cap a ella era molt especial. L'únic que li sabia greu del seu imminent canvi de vida era haver de prescindir de la seva companyia, del seu suport. Estarien molt lluny, l'un de l'altra, i tot i que tindrien comunicació via internet, tal com s'havien promès, la química que sorgia de la proximitat física aviat seria un luxe que només es permetria un o dos cops l'any. I ho trobaria molt a faltar. Tenia moltes ganes de tornar a començar a Boston, però hi havia coses de les que costava molt prescindir-ne.


EL MAR DE LA TRANQUIL.LITAT
El Mario mirava el calendari de paret del seu despatx i comptava els dies: feia un mes, tres setmanes i dos dies que la Lídia havia marxat. Al Mario encara se li feia molt present el moment de veure-la desaparèixer per l'escala mecànica, camí dels controls de seguretat de l'aeroport. La veia contenta, nerviosa, però contenta. Mentre havien fet cua per facturar l'equipatge, havia tingut temps de fer-li de "germà gran" per darrera vegada: "Ja heu quedat entesos de l'hora que arribes?", "I qui t'ha d'anar a recollir?", "El passaport, ja el tens a mà?".
Havia rebut alguns e-mails d'ella, relatant-li tot de novetats. Se li notava l'entusiasme amb què explicava les coses que vivia. Potser sí, que aconseguiria començar una nova vida, lluny de tants records que l'ancoraven. Potser ho hauria d'haver fet molt abans. Es va aixecar i va mirar per la finestra; feia estona que era fosc i hi havia lluna plena. L'observava detingudament, recordant el sopar a la casa de la platja de la Montse, distingint d'entre les taques "el Mar de la Tranquil.litat".

En aquell mes, tres setmanes i dos dies s'havia sentit afeblir, com si les forces se li haguessin escolat d'entre els dits. Necessitava sortir del despatx. Va agafar els clauers de casa i del cotxe i va marxar. Mentre baixava al parking amb l'ascensor, es mirava el clauer del "cotxe nou de la Dolors". Per lluny que volgués mirar entre els seus records, no veia més que derrotes. Però així com sempre havia pensat que les derrotes servien per enfortir i les acceptava com a part del joc, en aquells moments se li van fer molt, molt feixugues.

Va agafar el cotxe, però en lloc d'anar cap a casa, va decidir conduir cap als afores de la ciutat. Tenia ganes d'estar sol, conduir tranquil, sense pressa. Va seleccionar un cd i en sentir que era un dels de la Dolors el va apagar i en va triar un altre. Es va deixar acompanyar per la música una estona, una estona que només era d'ell, sense haver de pensar en la feina i els seus maldecaps, en la seva família… La fosca de la nit l'acompanyava, amb la lluna plena com un far que el guiava, i que, segons com serpejava la carretera, podia veure'n el reflex al retrovisor.

Es coneixia aquella ruta. Sabia que a aquelles alçades de febrer la part de carretera que tocava a l'obaga era molt provable que tingués glaç. Així que calia anar amb compte: calia frenar a l'entrada dels revolts, evitar maniobres brusques, evitar que en aquella baixada el cotxe agafés massa velocitat… Calia fer tantes coses… El cotxe agafava velocitat, no frenava als revolts i va lliscar damunt del glaç un parell de cops. Els batecs desfermats del cor el van fer sentir més viu aquells instants del que podia recordar. Al cap de pocs segons, en un revolt massa tancat, el cotxe nou de la Dolors sortia volant de la carretera, com un còdol precipitant-se des d'un salt d'aigua, i es perdia en la foscor.

Comentaris

  • Senyals de vida[Ofensiu]
    franz appa | 01-01-2008

    Narració ambiciosa, ja que té un llarg recorregut, sis parts que cal llegir ordenades, però que un s'empassa sense adonar-se'n, tal és l'agilitat, elasticitat i naturalitat amb què flueix.
    Entre accident i accident la vida va i ve, des de la sensació de pèrdua i soledat que acompanya el dol, als reptes i creacions de segones pells. No incidiré aquí, per no desvelar massa la trama, però és de destacar la magnífica i original visió dels moment posterior a l'accident de la protagonista, que focalitza en el cotxe destrossat una sensació humana d'abandó.
    Tot això mentre ens acompanyen les "mil veus" que sent la protagonista en un dels primers fragments, les que sorgeixen de la intricada trama de relacions que magistralment has descrit, (hom no s'hi perd, entre els diferents personatges, i res no arriba mai a grinyolar amb el so del que no és natural).
    Quotididianitat, afectes i desafectes, discussions i reconciliacions (en efecte, la protagonista troba a faltar, en principi, algú amb qui discutir)... les "òrbites elíptiques" que ara es creuen, ara s'allunyen. De la pasta de la mateixa vida, la pasta que es revela tot fent caure capes de pintura i deixa albirar la fusta de sota -magnífica frase que ens remet al no menys magnífic conte "El dissolvent"-, així està feta aquesta novel·la curta, tan versemblant i tan verídica... I de sobte, il·luminacions tan positives que ens orienten cap a la profunda veritat que batega en l'interior dels personatges -és a dir, de nosaltres mateixos-, proporcionant el "refugi en plena tempesta". Cal remarcar aquí la singular i reeixida figura de la perruquera, l'oracle que "com els bons oracles, (deixen que un tregui) les seves pròpies conclusions". I frases com les que "tradueixen les seves angoixes", com"Vivim i morim. Vivim alegries i penes, i tot per no res. Aquesta és la puta grandesa de la vida". I "La vida és la mateixa per a tothom. Tots tenim l'anima trencada per alguna banda. La vida dóna i pren a tothom".
    Una es redreça, retroba el camí de la lluita i les il·lusions, mentre un altre sent "esfondrar-se alguna cosa dins seu a glopades de silenci".
    La frase final ens grava la exacta imatge de tot allò que ja no té imatge, que es perd en la foscor, que s'allunya de nosaltres sense remei, nosaltres els que continuem en la lluita, en la parsimoniosa nit sota un mar de tranquil·litat, o en l'esverament i tràfec de cada dia. Perquè, com dius, "la vida (és) plena de contradiccions, de contratemps i també de fets meravellosos, i es don(en) alhora, com dues cares d'una moneda. El futur (està) per escriure".

    Una abraçada,

    franz

l´Autor

Foto de perfil de dacar

dacar

41 Relats

178 Comentaris

113111 Lectures

Valoració de l'autor: 8.91

Biografia:
Virgo, del setanta-dos.

c.boladeres@gmail.com, pel que considereu oportú.