LES PARELLES (relat per a unes noces d'or)

Un relat de: Mai
De vegades observo les parelles anant pel carrer, i, si s’hi fixeu bé, fan molta, però que molta gràcia, ja que la majoria semblen l’art de l’encantament. Ell es mira la noia, embadocat, li murmura paraules dolces a l’oïda, a punt de cruspir-se-li el cuc de l’orella, com aquell que fa un tastet a l’àpat, a punt d’assaborir-lo.
Ella, que només té ulls per a ell, fa veure que s’ho creu tot, el que li diu; i el noi, com si fos el Rei del Mambo, pensa: Ai, pobra bleda! En definitiva, tot l’entramat previ a la declaració amorosa del galà forma part del pla estratègic que l’ha de dur fins al seu propòsit. Però quanta beneiteria, re Déu! No ens hem d’enganyar pas, i més com estan les coses avui en dia, en què la vida de parella dura una migdiada, i encara mal dormida.
Abans, però, l’inici d’una relació era ben diferent, tot i que, tanmateix, la trama feia cap al mateix lloc que avui dia. Unes mirades que es retrobaven tímidament, aquell dissimular vergonyós, per part de la noia i aquell contenir-se extrem per part del xicot. Un discret atansar-se, que el noi iniciava, en què s’intuïa una més que estudiada conversa. Aquell agafar-se de mans, d’amagatotis, aquell defalliment de la musculatura que els feia tremolar les extremitats a tots dos... Tot era un laboriós art de seducció.
Ara, en canvi, les parelles s’ho munten ben diferent. Però, com deia a l’altre paràgraf, tot va a parar al mateix tupí, ja que avui tan se val si és l’un com l’altre qui dóna el primer pas, el cas és que quan dues persones s’agraden mútuament; és a dir, quan hi ha aquell puntet d’atracció magnètica que alguns anomenen feeling, ambdues parts tiren pel dret, sense timidesa que valgui. Apa, que la vida són dos dies! Actualment, però, no val això de “hi ha més dies que llonganisses”, perquè al cap des dos dies comptats tot és tràmits de separació i divorci.
Per això, d’una banda, quan sento a dir que una parella celebra cinquanta anys de casats, o més, penso: caram!, no sé si és qüestió d’amor, de paciència o bé d’estira i arronsa. El cas és que aquestes persones han estat capaces d’aguantar-se mútuament, d’ajudar-se -a caminar o a caure i, sobretot, han aconseguit conviure el dia a dia, amb resignació. En definitiva, que si amb tant de temps no han estat capaços d’engegar-se a pastar fang, doncs crec que ja no ho faran, i això val totes les celebracions que calguin.
D’altra banda, em sembla que ningú es pot arribar a imaginar com han estat cinquanta anys de casats, que, Déu ni do el que deuen haver hagut de passar, pobrissons!, fins que un o bé una s’hi troba, es clar. No obstant això, al meu entendre, aquestes parelles són d’admirar i és mereixen cinquanta brindis amb el millor cava, al costat dels amics i familiars, ja que, cinquanta anys de vida compartida és com sobreviure a un tsunami, un terratrèmol o bé, simplement, una tempesta d’amor etern: diguem-ho com bonament ens surti del cor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer