Les paraules són tan fortes com el perfum de les roses

Un relat de: Naninant
M'aixeco i és dimarts. Ahir també ho era. I abans-d'ahir. Últimament la setmana és com si en tingués set. Temps fa que no en veig cap de divendres. Ni un dissabte. I mira que no sé perquè aquests últims els recordo assegut al voltant d'una tauleta rodona en una terrassa, feta de trencadissos, normalment és al migdia, subjectant una beguda, disseminant el morè de la Crhistine Lagarde, calculant la longitud del morro de l' Aznar. Però he perdut el compte de quants dimarts han passat ja. Fins i tot de tant en tant algú m'avisa quan em veu capficat. "Nai", vés en compte, ja saps el refrany, que quan un home és desgraciat, tots els dies són dimarts. I jo que no, senyora, resti tranquil.la, me'ls conec bé, si sempre és igual. Em llevo, prenc un cafè, després el rollo de la candelera si plora o no, les barbes dels sants, la marmota congelada fent de meteoròloga i en Bill Murray despentinat al costat de la barra del bar fastiguejant-se del croissant que se li queda fotudament enganxat als dits del maleit glacé que li posen a pistola-pressió. Previsible. Com cada dia. Més d'una vegada li diria en venir de casa de curricular en línia amb les ETT's i veure que no et necessiten més que per fer una substitució d'una jornada per vendre xurros amb xocolata a la porta de sortida de l'"after hour", que, espera Willy de Billy, fixa-t'hi, m'hi jugo el que vulguis a què segur que avui en ser dimarts La Vanguardia publica una estadística d'Oxfam la qual diu que el vuitanta-set per cent de la riquesa mundial està repartida entre l'u per cent de la població, que al Diari de Girona surt que la majoria de pisos buits són propietat d'un grup molt reduït de persones, o el 3/24 explicarà que ha pujat l'atur a Catalunya en quatre mil nou-centes persones en el pitjor mes de gener des de fa tres anys. Si igualment dónes un cop d'ull a la revista Nature probablement parlarà del fet que els peixos tenen anisaki i bocins de micro plàstic fins a les cocotxes. Murray, convençut estic que en el Cosmopolitan editen que la central nuclear Fukushima continua supurant sèrum, colesterol i glucosa radioactiva com una erupció subcutània al coxis. No em mengis la "flapa". Contestaria. Ximple. És el "yaloví" típic. Ja saps de què va la ceba. Els que han tingut la sort de trobar un loft al carrer Piruleta, cantonada amb l'avinguda Núvols de Sucre, i treballen traficant d'estraperlo amb Sugus de color "pastel", esperen el divendres per descansar i així sortir frescos el dissabte per gastar-s'ho tot amb la masovera de gintònics al Bellini. Els altres ens queda fer-nos un flotador salvavides amb llaunes de cervesa buides per aguantar el tsunami que ens ve a sobre. Però els dimarts tenen un pacte particular amb el dimoni, dels llimoners en surten llimones, els tarongers fan taronges, els plàtans les seves castanyes bordes, i les paraules són tan fortes com el perfum de les roses.

Comentaris

  • Paraules i roses[Ofensiu]
    Montseblanc | 01-03-2018

    M’ha captivat el teu text. Aquesta claredat d’idees que traspua, a la vegada que ens fa rodar en una mena de remolí sense escapatòria. És tan fàcil passar del cantó ensucrat a l’altre cantó on les coses es veuen tal com són, sense colors pastís, sense adornaments... I tot i així, el teu dia, el dimarts, em sembla molt més atractiu que no pas tots els altres. No vull ser una ovella de color rosa que es mou amb el ramat, encara que el preu sigui caure en la “desgràcia”.
    (m'encanten el títol i el final del teu text)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: