LES PARAULES DE LA MAR, EL SILENCI DE LA PLUJA

Quan va obrir els ulls i va veure els seu entorn, es va adonar que feia massa temps que dormia, no sabia el que havia passat ni quan de temps feia que dormia, però va veure que ell ja no hi era al seu costat.

La nit havia sigut molt apassionada, petons i dolces carícies de dos enamorats que es fonien entre els llençols freds d'hivern que esperaven l'escalfo dels cossos nus.

El sopar havia sigut lleuger, el vi blanc li va pujar de seguida al cap, fent-li oblida temps passats que no volia recordar.

Va mirar el rellotge de la tauleta de nit, i va veure que eren casi bé quarts de dues, i no sabia si llevar-se o continuar fent el ronxo dins el llit, la mandra de no saber que fer, i que ningú l'esperes feia que no tingues ganes d'anar a cap lloc.

Llavors va sentir al veí del replà, i va decidir per aixecar-se i anar cap a la cuina, feia fred, va pensar que una dutxa d'aigua calenta li estaria bé, mentre l'aigua queia damunt del seu cos va pensar en pusar-se roba còmoda i marxa una estona a la platja.

Ella estava sola, només l'acompanyaven els seus pensaments mentre mirava la força de les onades i l'olor de la mar.

No va voler agafar el mòbil, no volia tenir contacte amb ningú, llavors va ser quan els pocs núvols que hi havien, es van ajuntar en un cel gris, i va començar a ploure, no li feia res mollar-se, va mirar al seu voltant i no hi havia ningú, es clar, qui més podia estar aquelles hores un dia entre setmana a la platja i a més plovent...

Però l'ombra d'una persona va cridar la seva atenció, estava com ella, allà sense fer res, mullant-se i mirant el mar. Va pensar un altre boig com jo.

La curiositat va fer apropar-se i preguntar-li que feia allà???

Era una senyora d'uns seixanta anys, amb la cara arrugada i sense una gota de maquillatge, natural com el moviment de l'aigua del mar, li va dir que ella anava força sovint a la platja, i que ja feia molts i molts anys que tenia com costum parlar amb les ones del mar, i li va dir que les ones contestaven a les seves preguntes.

La noia va al.lucinar, creia convençuda que ningú més parlava al mar com ella ho feia.

Es varen presentar, la noia li va dir: Jo sóc Felipa, i la senyora gran li va dir: Si, ja ho se.

Com que ja ho sap?

Vine demà i t'ho explicaré, ara haig de marxar que m'esperen a casa.

Felipa també va marxar,durant tota la tarda va estar pensant que com podia saber aquella senyora qui era ella??

La noia va estar tota la tarda i casi bé part de la nit pensant en aquella senyora de la platja, l'haver dormit fins migdia el dia d'abans l'havia deixat sense son.

Felipa era una noia de vint-i-vuit anys, havia pujat mimada per un pare molt protector, la mare se li va morir quan ella era petita, i no recordava res més d'ella, només per les fotos que estaven per casa sabia qui era.

El pare de la Felipa, és un important home de negocis, va hereua l'empresa familiar des de ben jove, fabricants de tot tipus de begudes refrescants, era un mercat que sempre havia estat a l'alça i mai havia patit cap pèrdua econòmica.

L'única pèrdua va ser la de la seva dona, al poc temps de néixer la Felipa, durant molts anys el dol va envair el seu cor, era un home insensible, i l'únic que li preocupava era el seu negoci.

La Felipa va pujar entre núvols de coto, tothom li reia les gràcies, encara que fos una nena consentida, els estudis se'ls va treure bé, ja que la intel.ligència era una virtut d'ella, i va poder estudiar fins acabar la carrera de Belles Arts.Va viatjar a Paris, Londres, Nova York, Manhattan, sabia parlar quatre idiomes perfectament.

Tenia amigues de conveniència, d'interessos econòmics, tristament això es va adonar quan va fer els vint anys, i va deixar de creure en les amistats.

Va sortir en diferents nois, i cap li va anar bé, fins que va trobar al Robert, un pinto que va conèixer quan ja acabava la carrera. Fen un cafè i parlant es van enamorar, i ja portaven sortint tres anys.

En Robert, era un noi de família rica, que també li permetia el luxe de poder-se dedicar allò que li agradava, obri gal.leries i presenta els seus quadres, però penosament no tenia gaire èxit.

L'àtic a on vivia la Felipa, li va comprar el pare com a regal d'aniversari quan va fer els vint-i-cinc, a prop de Sant Cugat, amb quatre habitacions i una bona terrassa, una senyora de la neteja li anava cada dia per fer-li totes les coses quotidianes d'una casa, ella no se'n preocupava de res.

Vivia sola, bé, tenia la companyia d'un gat gran i pelut, li va posar el nom de Pluja, també va ser un regal del pare,

Abans d'obrir la boca per demanar ja tenia el que volia, mai li va faltar de res, bé, si, si que li va faltar, li va faltar el més important, l'amor de veritat d'uns pares, totes les coses que tenia eren materials, i es sentia buida, necessitava d'algú que l'estimes i no fos pel maleït interes dels diners.

Aquell matí es va llevar d'hora i va marxar cap a la platja, feia un dia ben diferent del dia d'abans, sol i cel clar, l'aigua era quieta i tranquil.la, va asseure a la sorra esperant si veia aquella senyora tan misteriosa.

I al cap d'hora i mitja d'espera es va adonar que aquell dia no la veuria, i va marxa decebuda.

Van passar un parell de setmanes, Felipa no havia tornat més a la platja fins aquell mati que no sap perquè va tenir un pressentiment, una veu que li deia que avui podia ser que si que la trobes.

I dit i fet, quan va arribar, va percebi un cos dret mirar les onades, aquell migdia feia molt de vent, els núvols acompanyaven al cel fent-lo gris, i enfosquint l'aigua del mar, amb pas segur es va dirigir cap a la senyora, i li va dir: Hola!!! Quan de temps... tenia ganes de torna-te a trobar...

La senyora es va girar, i li va contestar: Hola Felipa, avui ens plourà???

La Felipa va al.lucinar, no sabia si plouria o no, a ella el que li preocupava era saber com sabia el seu nom.

I va anar directa al gra, i li va dir: No ho se, però em temps intrigada, com saps el meu nom?? si jo no te l'he dit

La senyora li va dir: Tu no saps qui sóc?? No te'n recordes de mi??

La Felipa li va contestar: No, de veritat no ho se, si us plau explica-m'ho...

La senyora li va dir que ella era la germana de la seva mare, o sigui la seva Tieta, i que encara que elles no havien tingut contacte, que ella li va prometre a la seva mare que vetllaria per la seva filla. I durant tots aquests anys, així ho havia fet, però mai havien coincidit, fins feia unes setmanes de la seva primera trobada.

Felipa no sabia per on comença, el cap li va fer un giravolt i no sabia si era pel vent que feia o per aquella notícia tan inesperada.

Primer de tot li va dir: Com et dius??

La senyora o ja li podem dir la Tieta va contestar: Em dic Rosalia, i sóc cinc anys més gran que la teva mare.

Rosalia li va dir que si volia mantenir contacta amb ella, que havia de ser un secret i que ningú ho havia de saber, i menys el seu pare.

Quan va morir la mare de la Felipa, el pare es va trastocar, i va fer fora a males maneres a tothom que estava al costat de la seva mare.

Incloent-li a ella, la seva germana que havia vetllat fins l'últim moment el seu cos sense vida. La Rosalia va lluitar contra aquell home que s'oposava a que tingues contacte amb la filla de la seva germana, però al final va tenir que desistí i només va poder saber d'ella d'amagades.

La Rosalia, li va dir a la Felipa, que a tots els actes importants ella havia estat present, i que encara que no fossin importants ella sempre sabia que feia i on estava sense que ningú ho sabes.

Llavors va començar a plourà, poc, no gaire, i la Rosalia, li va dir: Com és que vens tu aquí???

La Felipa, no sabia ni que dir-li, ni ella mateixa sabia el perquè ella hi anava, només sabia que allà en aquell tram de platja si sentia a gust, i que de vegades escoltava com una veu que li parlava i li transmetia força per poder estar bé amb ella mateixa.

La Rosalia, li va dir, que en aquell tram de platja estava la seva mare, que allà va ser a on la seva mare va voler que les seves cendres descansessin.