Cercador
Les palmeres pianistes i el gran pi del jardí de l'hospital d'avis
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Vent en moviment.
Les palmeres s'exciten.
Ho esperen, sempre.
Són un grapat de palmeres pianistes al bell jardí de la residència-hospital de llarga estada, la recta final. El jardí potser vol semblar un simulacre necessàriament creïble del paradís que fa tants anys la religió va enquistar als interns.
Palmeres que el morrut no ataca ni perfora des del cor i que no aixafa amb un darrer cop per massa multiplicació de coleòpters.
Palmeres amb moltes mans obertes amb molts dits llargs que es van aprimant per filar prim la melodia.
Melodia que no sentim, no sabem sentir.
Aleshores, sense cap frustració -el gaudi propi no ho permet- la fan sonar per elles mateixes, éssers vegetals tropicals transplantats, adaptats al clima mediterrani i meditatiu quan comparteixen el silenci ple i a voltes trist i més voltes serè de la vellesa.
Palmeres que admiren el cel cada dia sense cap plany. Cada cel és novetat. Cada núvol.
El cel que avui contemplen és una barreja sublim de cúmuls de gruix gens d'aquarel·la sinó d'un guasch espès i agrumollat, generós. Un maleït avió, empalagós, esdevé un mosquit punxaire en aquell contrast blau, blanc i gris.
El pi de darrere el centre, de capçada esponerosa com una testa afro que no ha passat per cap perruqueria -esponja flonja expandida- entreteixeix alenades d'aire en moviment per fer pessigolles al fantasma que l'habita i que de cap manera marxarà. El tronc del pi ferrut a còpia d'anys es va bifurcar i acull una enfiladissa gens baladissament arrapaire, pràctica escala pel fantasma.
El fantasma que acompanya, que viu allà. El fantasma que escolta cada cervell que emmudeix, que li vénen basques en veure gots plens de gelatina lluent que anirà a parar a boques acabades que acaramellen babaies i alliberen fortors dels dintres en inevitable pre-fase putrefacta. El fantasma que entén i estima. ESTIMA. El fantasma que diu HOLA a l'adéu.
El fantasma que minva i talla l'estada, que acomiada txàsis, que romp atrofies, que permet que les ungles innòcues intangibles dels que traspassaran estripin l'esfera i pugui donar-los la mà. Llibertat.
El fantasma. El pi frondós que no és cap bròquil ni cap cervell fora de lloc. Les palmeres pianistes. El vent en moviment. Les palmeres s'exciten. Ho esperen. Sempre. No entenen el MAI (tant de bo no l'entenguin...mai).
Les palmeres s'exciten.
Ho esperen, sempre.
Són un grapat de palmeres pianistes al bell jardí de la residència-hospital de llarga estada, la recta final. El jardí potser vol semblar un simulacre necessàriament creïble del paradís que fa tants anys la religió va enquistar als interns.
Palmeres que el morrut no ataca ni perfora des del cor i que no aixafa amb un darrer cop per massa multiplicació de coleòpters.
Palmeres amb moltes mans obertes amb molts dits llargs que es van aprimant per filar prim la melodia.
Melodia que no sentim, no sabem sentir.
Aleshores, sense cap frustració -el gaudi propi no ho permet- la fan sonar per elles mateixes, éssers vegetals tropicals transplantats, adaptats al clima mediterrani i meditatiu quan comparteixen el silenci ple i a voltes trist i més voltes serè de la vellesa.
Palmeres que admiren el cel cada dia sense cap plany. Cada cel és novetat. Cada núvol.
El cel que avui contemplen és una barreja sublim de cúmuls de gruix gens d'aquarel·la sinó d'un guasch espès i agrumollat, generós. Un maleït avió, empalagós, esdevé un mosquit punxaire en aquell contrast blau, blanc i gris.
El pi de darrere el centre, de capçada esponerosa com una testa afro que no ha passat per cap perruqueria -esponja flonja expandida- entreteixeix alenades d'aire en moviment per fer pessigolles al fantasma que l'habita i que de cap manera marxarà. El tronc del pi ferrut a còpia d'anys es va bifurcar i acull una enfiladissa gens baladissament arrapaire, pràctica escala pel fantasma.
El fantasma que acompanya, que viu allà. El fantasma que escolta cada cervell que emmudeix, que li vénen basques en veure gots plens de gelatina lluent que anirà a parar a boques acabades que acaramellen babaies i alliberen fortors dels dintres en inevitable pre-fase putrefacta. El fantasma que entén i estima. ESTIMA. El fantasma que diu HOLA a l'adéu.
El fantasma que minva i talla l'estada, que acomiada txàsis, que romp atrofies, que permet que les ungles innòcues intangibles dels que traspassaran estripin l'esfera i pugui donar-los la mà. Llibertat.
El fantasma. El pi frondós que no és cap bròquil ni cap cervell fora de lloc. Les palmeres pianistes. El vent en moviment. Les palmeres s'exciten. Ho esperen. Sempre. No entenen el MAI (tant de bo no l'entenguin...mai).
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436404 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com