Les oques van descalces i les rates també

Vaig sortir de casa com cada matí, escopetejada, amb les lleganyes incrustades i les molles de l'esmorzar sembrant-me la camiseta. Camí del metro semblava que seria un dia normal de juny a Barcelona, xafogós i sorollós com qualsevol altre, però tan sols ho semblava.

Estava de peu a l'andana de Lesseps direcció Zona Universitària, era 23 de juny i me n'anava a passar la revetlla de Sant Joan amb uns amics. Portava una bossa amb la roba pel cap de setmana, com sempre més plena del compte; per variar anava carregada com un ruc.

El metro va entrar per l'esquerra de l'andana, com sol passar a Barcelona (a Madrid entren per l'altra banda…serà que va ser un anglès qui els va dissenyar les instal·lacions?) i tota la gent que estava esperant-lo es va aixecar i aproximar cap al comboi que s'aturava amb un gemec sec.

La gent va anar sortint del metro aturat mentre els més impacients entraven gairebé atropellant-los per sortejar-se els seients. Vaig fer cas de la norma no escrita de deixeu sortir abans d'entrar, tant al peu de la lletra que vaig acabar entrant la última…i no sé pas com, amb les presses i la bossa i el senyal acústic que començava a sonar, em vaig deixar una sandàlia fora, mentre el metro començava la marxa.

I allà estava jo, amb un peu descalç, auto-compadint-me de la meva pèrdua i pensant què podria fer per a que la meva sandàlia recuperés a la seva companya. Per sort, com que marxava de cap de setmana duia unes xancletes a la bossa, potser això va fer que em prengués les coses d'una altra manera.

Vaig descartar tornar enrere i posar al corrent el cap d'estació per què vaig creure que no considerarien que una sandàlia fos motiu suficient per a mobilitzar-se i no valia la pena inventar-se que algú havia caigut a les vies. Podria haver agafat la canya de pescar, però no entrava dins dels plans de la revetlla, podria haver-me enganxat les sandàlies al peu amb cinta adhesiva, però no estava de moda en aquell moment, i fidel com sóc a les tendències portava el calçat més inadequat en el moment més inoportú.

Em vaig passar el trajecte Lesseps - Plaça del Centre donant-hi voltes. Un cop allà vaig dirigir-me cap a la noia que es feia càrrec de l'estació i li vaig explicar el que m'havia passat. Vaig demanar-li si es podia posar en contacte amb l'estació de Lesseps per a avisar de l'incident i preguntar si podien mirar de recuperar la meitat del meu calçat. Molt amablement, la noia va fer el que va poder, semblava que tot rutllava i me'n vaig poder anar a treballar amb una resposta convincent: quan sortís de treballar i tornés a Lesseps ja haurien recollit la meva sandàlia. Tenia el pressentiment que les coses no podien anar tan bé, però innocent com sóc m'ho vaig creure i vaig anar cap a la feina confiant en la bondat de la gent.

Va arribar l'hora de plegar i el moment de retrobar-me amb la meva preuada i còmoda sandàlia. Per uns moments vaig pensar que seria bona idea assegurar-me que tot s'havia solucionat en la meva absència i vaig demanar a la noia que estava en aquells moments al càrrec de l'estació de a Plaça del Centre que fes una trucada…ja sabia jo que no podia ser, evidentment, a Lesseps no tenien notícia de cap sandàlia extraviada. Vaig demanar si podien comprovar que la meva sabata continuava allà i si la podien salvar de soledat de les vies, suposo que se'ls va trencar el cor en imaginar-me descalça i hi van accedir.

Ja ni me'n recordo de quanta estona vaig estar esperant una resposta, començava a estar cansada i no esperava recuperar-la. Podríeu pensar que hauria d'haver anat fins allà i demanar-ho en persona però no volia fer el viatge en va, ja que potser el metro havia passat per sobre i l'havia destrossat. Al final hi va haver sort, i amb la bona notícia ressonant-me a les orelles vaig agafar el metro fins a Lesseps, em vaig dirigir a la cabina i vaig preguntar per la meva sabata. Una dona em va preguntar amb un to molt sec que com era la meva sabata (com si en tinguéssin un magatzem ple) i després d'una breu descripció per part meva que es va reduir al color i a l'oferiment d'ensenyar-li la parella, me la va allargar amb cara de fàstic i amb mirada acusadora…la sandàlia estava humida, potser les rates n'havien fet de les seves.



>> Voldria aprofitar per a donar les gràcies de nou a tots els treballadors del Metro de Barcelona que em van ajudar a recuperar la meva sandàlia. Recollir sabates desconegudes de les vies no ha de ser gaire edificant. Sense la seva ajuda no hauria pogut tornar-me-les a posar.