Les obres de Lleida que ens vol prendre l'Opus - II

DEL CONCILI VATICÀ SEGÓN A BENET XVI O COM EL OPUS DEI ES FA AMB EL DOMINI DE L'ESGLÉSIA.

Pel que he explicat fins ara queda clar que la pertinença de les peces a la diòcesi lleidatana no és quelcom de fa dos dies. La majoria hi són des de fa més de 100 anys. I ja no cal de comptem els segles que feia que les parròquies de la Franja de Ponent pertanyien al bisbat de Lleida, quelcom que arranca del segle XII.

El tirà Francisco Franco -que volia agregar tota la província de Lleida a l'Aragó- , ja va fer mans i mànigues per engrandir les parròquies d'Aragó contra la de Lleida amb el vist i plau del Vaticà. Ja que no va poder aconseguir que els nazis tornèssin a Espanya la Catalunya i el País Basc francès i l'anexió de Portugal, al menys sí que va poder posar el puny a les diverses ferides dels catalans. Sempre, ja dic, amb el vist i plau de Roma, per a qui Catalunya o bé no és res o és menys que res, una nacioneta emprenyadora i supèrbia que vol tocar el que no sona tant si plou com si neva. La diplomàcia vaticana és la millor del planeta i dins del seu ABC hi ha escrit d'una manera molt clara que el poder a Espanya és a Madrid i que als nacionalismes anomenats perifèrics no se'ls ha de donar ni aigua perquè això emprenyaria als del oso i el madronyo.

Hi ha quelcom que ha agravat encara més aquestes endèmiques males relacions. A Catalunya el catolicisme ha caigut en picat en els darrers trenta anys -molt més que a la resta de l'estat- i la major part del que resta és hereu del Concili Vaticà II de Joan XXIII i Pau VI, es a dir, el que podríem anomenar libera-social-catolicisme, mentre que tant a Espanya com al Vaticà els que dominen l'església són les faccions reaccionàries i pre-conciliars i directament l'organització que les representa: l'Opus Dei.

L'any 1959 Joan Pau XXIII inaugurà el Concili Vaticà II, que fou clausurat l'any 1965 per Pau VI -Joan Pau XXIII morí el 3 de juny de l'any 1963-. Fou un concili que buscà la renovació a través de la representativitat dels catòlics d'arreu del món. Tingué una mitjana d'assistència de dos mil pares conciliensis d'arreu del món. També hi van assistir membres destacats d'altres branques del cristianisme.
Els tres objectius fonamentals del concili foren: desenvolupar el catolicisme, renovar la moral de la vida dels fidels i adaptar la disciplina eclesiàstica als temps. Es tractava de renovar a fons tots els elements del catolicisme de tal manera que aquest fos més obert, més tolerant i menys dogmàtic.
El resultat de 6 anys de treballs i del treball de milers de persones foren els següents documents : .

El Concili Vaticà II ha estat molt ben valorat pels sectors progresistes de l'església que consideren que va acomplir el seu objectiu de posar al dia el catolicisme i obrir-lo a tothom.
Però la valoració que més ha pesat en els cercles eclesíastics ha estat la negativa. Se l'acusa de ser el responsable d'una disminució importantíssima de vocacions sacerdotans i d'un retrocés en l'assistència dels fidels a les misses d'un 70%. Se'l considerava, en definitiva, de ser responsable de la laiquització de la societat. També se li critica que amb l'afany de voler arribar a tothom el que acaba passant és que perd l'ortodòxia i acaba per no arribar a ningú. No només no aconsegueix que el catolicisme es converteixi en la religió ecumènica del món mundial sinó que retrocedeix, com ja hem indicat, als seu territori natural. Fins i tot entre alguns catòlics dels USA es considera que els Papes posteriors al Concili no són Papes sino Antipapes ja que van caure en l'heretgia al apartar-se dels dogmes inmutables de l'església i van escollir els seus propis Papes.
Però aquesta no ha estat la reacció del sector més anti-conciliar de l'església. La seva reacció ha estat dir que el Concili Vaticà II ha estat un dels fets històrics més importants de tots els temps, tant important que els fidels no l'han sabut païr. I precisament per a que els fidels païssin com Déu mana les constitucions, decrets i memorandums varis del concili hi éren ells.
L'actual Papa, Benet XVI, participà al Concili Vaticà II com un dels teòlegs més reconeguts de l'església. Al juliol del 2007, preguntat per un sacerdot sobre si l'esperit del Concili Vaticà II havia desaparegut, va respondre:
"...Jo també he viscut els temps del Concili Vaticà II, sent a la Bassílica de Sant Pere, amb un gran entussiasme, i veient com s'obrien noves portes. Semblava ser realment un nou Pentecostès, on l'església podia tornar a convèncer la humanitat després de l'allunyament entre el món i l'església durant els segles XIX i XX. Semblava que es retrobaven església i món i renaixia de nou un món cristià i una església del món i veritablement oberta al món....
N'haviem esperat molt, però les coses en realitar foren més difícils. Malgrat tot, roman la gran herència del Concili, que ha obert un camí nou i sempre una "carta magna" del camí de l'església, molt essencial i fonamental.
Però, per què va succeir això? Primer voldria començar amb una observació històrica. Els temps de postconcili són quasi sempre molt difícils. Després del gran Concili de Nicea -que per a nosaltres és realment el fonament de la nostra fe, de fet nosaltres confesem la fe formulada a Nicea- no nasqué la reconciliació i unitat com havia esperat Constanti, sinó una situació realment caòtica de lluita de tots contra tots.
Sant Bassili al seu llibre sobre l'Esperit Sant compara la situació de l'església després del Concili de Nicea amb una batalla naval de nit on ningú no coneix ningú i tots han de lluitar contra tots. Fou una situació de caos total...,
....Per tant no és ara, en retrospectiva, una sorpresa molt gran com ho fou en el primer moment per a tots nosaltres digerir el Concili, aquest gran missatg, introduir-lo a la vida de l'església, rebre'l, fer que es faci vida a l'església, assimilar-lo a les diverses realitats de l'església és un patiment, i només a través del patiment es creix. Créixer sempre és també patir perquè és sortir d'un estat i passar a un altre.
I en el concert del postconcili hem de constatar que hi ha dues grans censures històriques: la primera es la del 68, l'inici o l'explosió -gosaria dir- de la gran crisi cultural d'Occident. Havia desaparegut la generació de la postguerra, una generació que després de totes les destruccions i veient l'horror de la guerra, i constatant el drama de les grans ideologies que havien dut les persones a l'abisme de la guerra, havíem redescobert les arrels cristianes d'Europa i havíem començat a reconstruir Europa amb aquestes grans inspiracions. Però acabada aquesta generació es veien també tots els fracassos, les llacunes d'aquesta reconstrucció, la gran misèria del món, i així comença i explota la crisi de la cultura occidental, una mena de revolució cultural que ho vol canviar tot radicalment. Diu: en dos mil anys de cristianisme no hem creat un món millor, hem de començar de zero d'una manera totalment nova. El marxisme sembla fórmula per tal de crear finalment el nou món.
En aquest greu enfrontament entre la nova i sana modernitat volguda pel Concili i la crisi de la modernitat, tot esdevé difícil, igual que va passar després del primer concili de Nicea.Una part era de l'opinió que aquesta revolució cultural era el que havia volgut el Concili. Identificava aquesta nova revolució cultural marxista com la voluntat del concili. Deia: aquest és el Concili; en la lletra i els textos encara és una mica antiqüat, però darrera de les paraules escrites hi ha aquest esperit, aquesta és la voluntat del Concili, així hem d'actuar. I d'altra banda, naturalment, la reacció: així estan destruint l'església. La reacció -diguem- absoluta contra el Concili, l'anticonciliaritat i-diguem- la tímida, humil recerca de com realitzar l'esperit del Concili. Es com diu un proverbi: "Si cau un arbre fa molt de soroll, si creix una selva no se sent res...", durant aquests grans rumors del progressisme equivocat i d'anticoncilarisme absolut creixia molt silenciosament, amb tant patiment i també amb tantes pèrdues en la construcció d'un nou passatge cultural, el camí de l'Església.
I després de la segona censura a l'any 89, la caiguda dels régims comunists. Però la resposta no fou el retorn a la fe, com potser es podia esperar, no fou el redescobriment que precisament l'Església amb l'autèntic Concili habia donat resposta. Al contrari, la resposta fou un escepticisme total de l'anomenada post-modernitat. No res no és veritat cadascú ha d'esbrinar com viu. S'afirma un materialisme, un escepticisme pseudo-racionalista cec que acaba en la droga i en tots aquests problemes que coneixem i que torna a tancar el cami de la fe, perquè és així de simple i evident: no, no hi ha res de veritat la veritat és intolerant, no podem seguir aquest camí.
En aquest context de dues rupture culturals: la primera la revolució cultural del 68 i la segona la caiguda del nihilisme després del 89, l'església segueix el seu camí amb humilitat entre les passions del món i la glòria del Senyor.
Per aquest camí hem de créixer pacientment i hem d'aprendre una manera nova de renunciar al triumfalisme. El Concil havia acordat renunciar al triomfalisme. Va dir-se: comencem d'una manera moderna i nova. Però havia caigut en el parany d'un altre triomfalisme: pensar que ara nosaltres fem les coses perquè hem trobat el camí i aquest camí ens duu al nou món.
Però la humilitat de la Creu, del Crucificat exclou precisament aquest triomfalisme. Hem de renunciar al triomfalisme segons el qual ara neix realment la gran Església del futur. L'Església de Crist sempre és humil i precisament per això és gran i alegre.
Em sembla molt important que ara poguem veure amb els ulls ben oberts tot el que ha tingut de positiu el postconcili: en la renovació de la litúrgia, en els sínodes, sínodes romans, sínodes universals, sínodes diocesans, a les estructures parroquials, en la col.laboració, en les noves responsabilitats dels laïcs, en la gran
responsabilitat intercultural i intercontinental, en una nova experiència de la catolicitat de l'Església, de la unanimitat que creixen humilitat i, malgrat tot, és la veritable esperança del món.
Hem de redescobrir la gran herència del Concili, que no és un esperit reconstruït darrera dels texto, en els grans textos conciliars tornats a llegir amb l'experiència obtinguda i que ha donat fruit en tants moviments, noves comunitats religioses. Vaig arribar al Brassil sabent com s'hi expandien les sectes i com sembla una mica esclerotitzada l'Església Catolica; però una vegada allà he vist que pràcticament cada dia neix al Brassil una nova comunitat religiosa, neix un nou moviment, no només creixen les sectes. Creix l'església amb noves realitats plenes de vitalitat que no omplen les estadístiques -aquesta és una esperança falsa: l'estadística no és la nostra divinitat-, creixen els ànims i l'alegria de la fe, creen presència de l'Evangeli i també creen un veritable desenvolupament del món i la societat.
Per tant em sembla que hem d'aprendre la gran humilitat del Crucificat, d'una Esglèsia que és sempre humil i sempre contrastada pels grans poders econòmics, militars etc...Però hem d'aprendre, juntament amb aquesta humilitat, també el veritable triomfalisme de la catolicitat que creix arran dels segles. Creix també avui la presència del Crucificat resucitat, que té i conserva les seves ferides. Està ferit, però precisament així renova el món, dona el seu alé que renova també l'església malgrat la nostra total llibertat. Amb aquest conjunt d'humilitat de la Creu i de la joia del Senyor ressucitat, que al Concili ens ha donat un gran indicador del camí, podem seguir avançant amb alegria i plens d'esperança."

En aquesta resposta és veu que el Papa es considera i és un polític: diu moltes paraules -i molt ben dites- per acabar esquivant la resposta. Si la pregunta és que n'ha quedat d'aquest Concili progresista el que ve a dir el Papa és que les interpretacions més radicals eren errònies i que cal tornar als textos del propi Concili i interpretar-los correctament. I qui els ha d'interpretar correctament? La jerarquia vaticana, és clar, i ell per damunt de tots.

Deixant de banda la bona fe de molts dels que hi participaren, jo crec que en el fons el Concili fou, sobre tot, una operació de marqueting. L'església se n'adonà que perdia parròquia a marxes forçades i es digué que s'havia d'adaptar a la societat -s'entén que a la societat capitalista, al que en podriem anomenar els valors de la democràcia-crisiana- per tal de no perdre els bous i les esquelles.
Però l'operació no va sortir bé perquè l'església no recuperà els parroquians i llavors l'església es plantejà una reacció en tota regla. En aquest sentit la mort de Joan Pau I fou molt oportuna, ja que ell tenia les mateixes idees que Joan XXIII i Pau VI.

La reacció vingué de la mà de Joan Pau II que fou un Papa importantíssim. Tant important que a ell es degué, en part, la caiguda del comunisme a Europa (dic en part perquè és obvi que la principal responsabilitat fou del propi sistema i dels seus dirigents). Un Papa provinent d'un país comunista podia demostrar que el comunisme no és cap mena de paradís sinó una presó duríssima. Una presó a la qual era una ximpleria voler-hi entrar (malgrat que ara sembli impossible, va haver-hi un temps en que ser comunista estava molt de moda a Occident).

El pas següent era tornar a l'església pre-conciliar i retrobar tots els seus valors, sobre tot dogmàtics i estètics. Calia tornar a seduir la societat i donar-li dogmes. Fer el mateix que havien fet els comunistes: evitar les discussions i demostrar que només a través del catolicisme es pot ser feliç, ja que el capitalisme és injust i inmoral i el socialisme és ateu, dictatorial i anti-econòmic. .

Joan Pau II per dur a terme aquesta reacció comptà amb tres eines: el seu carisma indiscutible ( jo, davant de qualsevol líder carismàtic em poso a tremolar: temo que tard o d'hora m'aixecarà la camisa o em farà anar a la guerra per a defensar els seus interesos en comptes d'anar-hi ell); la part més reaccionària i conservadora de l'església que ocupà la jerarquia vaticana i bona part de la mundial (que n'estava tipa tant de la teologia de l'alliberament, com dels cants kumbaià, com dels capellans que anaven sense sotana) i, finalment, de l'Opus Dei, que era l'institució que anava com un anell al dit a aquest pensament reaccionari i conservador i que era la peça idònia per a substituir els progres jesuïtes del Vaticà i dels facultats de Teologia més important de món ( si us hi fixeu, la majoria dels grans teòlegs del segle XX, com Rahner, són jesuïtes i la majoria de capellans misioners o teòrics de la teologia de l'alliberament, també ho són).

Així doncs, com a consecuència de la mort de Joan Pau I i la consagració de Joan Pau II ens trobem que l'Opus Dei passa a ser l'organització més poderosa al Vaticà. I això també vol dir que l'església espanyolista esdevé forta i, pel contrari, Catalunya i Euskadi, esdevenen encara més febles: primer per antiespanyoles i després per progres (es a dir, per ser majoritàriament anti-Opus).