Les nostres golfes

Un relat de: aleshores
Que un mateix desferma la seva mort, un cop les seves xarxes neurals arriben al punt on segons l’experiència de la vida ja no té sentit seguir viu, ho trobo plausible tot i que no puc demostrar-ho.
És per això que hom remena en les golfes i cerca una interpretació o recopila dades que desprès farà servir per analogia, amb un mateix. Cerquem qui eren els que et van precedir que feien abans de conèixer-los, com es van acomiadar, quina cara feien en marxar, i quan i perquè van anar-se’n aquests ancestres. En certa manera hi ha un rendició de comptes que ens podrem, també, aplicar i amb la qual nodriren la nostra xarxa neuronal.
Què es converteix en andròmina de les nostres golfes, doncs?, allò que, teòricament, és passat i només passat! No es la nostàlgia, és recercar en el nostre futur. Veure com serà i com acabarà, llunyà o proper la qual cosa no es fàcil de saber, fins que la nostra xarxa neural treu el resultat fatídic que ens índica: “kaput”, és hora de marxar. Veure el reflex dels nostres pensaments en els altres que és una certa forma d’immortalitat i allarga, a l'ensems, la vida útil dels que van partir, tot mirant-los en les fotos. Què va ser, perquè ja no és, em passarà a mi?
Amb els anys he arribat a la conclusió, també, que un coneix quan és la darrera vegada que veu a algú que se’n va; perquè ho notem, la persona en concret ens ho està dient sense paraules: I és tranquil·la, la persona, molt sovint: Vol, i volem!, que les nostres darreres paraules siguin reparadores, deixin un bon record en els altres. Aquells a qui va poder perjudicar... I en nosaltres viuen els que ja no hi són, hi viurà la seva mirada del moment, segura i desenganyada; resolta, com de qui parlés ja des de l’altra vida, si existís. Des de les, ja, les nostres golfes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: