LES MINVES

Vaig sentir a parlar d’ell abans de conèixe’l en persona. A la universitat tots dos estudiàvem el mateix, biologia. No cal que us recordi que era un enamorat del mar i dels seus éssers vius perquè això tothom ho sap. Més que un enamorat, era un entusiasta, un fanàtic -si és que es pot parlar de fanatisme i de biologia marina alhora- i aquesta passió que sentia era tan arravatadora que gairebé li impedia parlar de res més, i això que era una de les persones més cultes i lúcides que he tractat. Tanmateix era precisament la seva monomania arrauxada i vitalista el que el feia sobresortir d’entre la mediocritat general i li conferia aquell atractiu tan irresistible i fascinador. Això i el fet que era, sens dubte, el paio més ben plantat de la universitat, alt com un Sant Pau i esvelt com un model de passarel·la. No es podia dir, de cap manera, que en Miquel fos un estudiant que passés desapercebut.

Una de les peculiaritats que vaig notar-li, al poc temps de sortir junts, era que curiosament i malgrat la seva afició pel mar –o precisament per això- amb prou feines menjava peix. No és que no li agradés, no, sinó que més aviat semblava que hi tingués una certa prevenció que gosaria a dir que era més mental que física, perquè li notava que el mirava fixament amb desig morbós quan me’l menjava. Aquesta insòlita aprensió, d’altra banda, es veu que no afectava el marisc, que li agradava i molt . En això era com els comuns dels mortals, com la majoria de la gent, vaja. I, malgrat tot, no sé, sovint haig de fer un esforç per admetre que en Miquel era una persona comuna, com nosaltres mateixos, perquè, a vegades, sobretot quan menjo peix, encara recordo vivament aquella mirada tan especial, tan seva... i no puc evitar que la pell se m’esborroni sense motiu aparent.

A part del que us he explicat -i us asseguro que em costava, i encara em costa, pensar en ell com a una persona corrent- el seu comportament i manera de ser perfectament s’encabien dins dels amples i difusos marges de la normalitat. I això no només ho creia jo sinó que era l’opinió general que tothom que el coneixia tenia d’ell i et feien saber, condescendents, després d’haver-te deixat ben clar que era un individu ben especial per les seves rareses i fixacions extravagants, que el feien únic i enigmàtic.

Com us anava dient, el seu comportament habitual no hauria passat de curiós, o anecdòtic fins i tot, si al finals d’estiu no hagués passat aquell incident traumàtic que li va agreujar, fins a extrems malaltisos, la seva dèria pel mar. Al setembre, després de passar junts les vacances, em trobava a ca mos pares quan sa germana em va trucar tota nerviosa per dir-me que no feia ni una hora que l’havien tret de l’aigua just a temps per salvar-li la vida, perquè una mica més i s’ofega en la mar plàcida i plana de les acaballes d’estiu, i que sort d’uns nois d’un patí que el van socórrer a temps que si no ara ja no estaria entre nosaltres. Commocionada, encara estava paint la notícia quan em vaig quedar de pedra en recordar que, sorprenentment, en Miquel amb prou feines deixava que l’aigua li cobrís més amunt de la panxa i això per una raó molt senzilla, que era que aquell amant del mar no sabia nedar gens ni mica. És més, ni en sabia ni mai no n’havia volgut aprendre. I si algun cop, per punxar-lo més que res, li retreia el tema, l’expressió muda i dura de la seva cara no convidava precisament a continuar la broma.

Quan al cap de deu dies ens vam retrobar, de seguida vaig adonar-me que aquell succés l’havia trasbalsat més del que seria previsible en aquests casos. Estava rarot i més abstret que de costum, i distant, molt distant de mi i de tothom en general. Com el temps tot ho cura, vaig optar, doncs, per mostrar-me comprensiva i no capficar-m’hi massa, pensant que tard o d’hora tot tornaria a ser com abans. Ara dic això, però llavors un petit corcó dins meu ja m’avisava que en Miquel estava massa canviat, que potser, fins i tot, qualsevol diria que era una altra persona, un desconegut. O potser tot això en el fons no són res més que cabòries meves, creades per explicar-me el que va passar després. Potser sí… no ho sé…

Durant les nostres darreres setmanes, abans que el deixés, la seva obsessió s’havia accentuat, només parlava de la mar –ara sempre en femení- i dels seus pregons abismes insondables i inexplorats, i dels secrets que s’hi amagaven i, sobretot, de l’origen de la vida allí, al fons del fons del fons últim de la mar. Foscament se li il·luminaven els ulls quan predicava -aquesta és la paraula exacte, predicar!- que la vida havia sortit de la mar i que a la mar tornaria un dia o altre. L’etern retorn. El tancament inexorable del cercle! Mentre feia la seva predica, jo me l’escoltava trista i no podia evitar recordar amb enyorança les nostres converses d’abans, fins i tot i especialment les que tractaven del mar, del nostre mar que no tenien res a veure amb els monòlegs de la seva mar, tan primordial com estremidora. A vegades he pensat que quan aquells nois el van treure de l’aigua no el van arribar a treure sencer, que aquell dia s’hi va ofegar una part d’ell. I ho dic conscientment perquè de llavors ençà no es podia pas dir que parlés, ja que només discursejava obsessivament sobre aquestes noves fixacions que empeltaven la seva vella passió de sempre, donant-hi voltes i més voltes, sense parar ni cansar-se mai. Sentint-lo, tenies la impressió que la seva capacitat de relacionar-se amb la resta del món, de dialogar en definitiva, s’havia esfumat, o més ben dit, s’havia enfonsat sense remei aquell matí asolellat de setembre i ara devia estar fent companyia a les criatures marines de les quals tant parlava.

D’aquella època una de les coses que recordo amb claredat, perquè em va cridar força l’atenció, és que, arran del succés, havia desenvolupat una misteriosa al·lèrgia, per dir-ho d’alguna manera, al peix i al marisc, que li impedia no només tastar-los sinó fins i tot olorar-los encara que estiguessin cuinats. O almenys això deia ell. Ja sé que tot plegat sona molt estrany i increïble. I de fet, com ni jo ni ningú que conegui vam poder mai corroborar aquesta suposada afecció, quasi que m’inclino a pensar que no fos tot plegat res més que una altra mania seva, provocada, conscientment o no, pel trauma que havia patit.

El seu distanciament, del qual ja us he parlat, es feia gegantí dia a dia, tant evident era que m’ofegava d’incomoditat estar al seu costat. I quan dic estar al seu costat, em refereixo a compartir espai físic amb ell, perquè en esperit en Miquel ja no estava amb mi –ni em temo que amb ningú- sinó que la seva ment, quan no estava predicant, era lluny, molt lluny, potser en un altre món que per a ell era l’autèntic i real i no en aquesta vall de llàgrimes nostra, meva. Astorada m’anava adonant que sortia amb un estrany que tenia l’aparença del noi raret però encisador de qui m’havia enamorat. A poc a poc, doncs, el vaig anar evitant empesa per una aversió creixent, fins que un dia, esmorzant al bar de la facultat, li vaig dir que m’estava plantejant deixar-lo perquè ja no era aquella persona que jo m’estimava, que ho sentia molt però que em feia l’efecte que m’havia equivocat i que el temps transcorregut no m’havia retornat el meu Miquel d’abans; que em sabia molt de greu però que ho havia pensat bé i creia que deixar-ho estar seria el millor per a tots dos. Ja ho sé que explicat així em podeu dir que m’hauria d’haver esperat més, que hauria d’haver-li concedit més temps, tenir-hi més paciència… fins i tot podeu acusar-me, i potser amb encert, de ser molt egoista i de pensar només en mi. Teniu raó segur, no us ho nego, però el desig d’allunyar-me'n que m’envaïa era, ho confesso, irracional i primari, i moltíssim més fort que l’amor que pogués haver sentit mai per ell. Certament, tal com ens ensenya la biologia, l’instint de supervivència és més fort que el de reproducció, i d’això no en tinc ara cap mena de dubte.

Mentre parlava, en Miquel em mirava mut amb els seus ulls aqüosos, transparents, oberts sense parpallejar en aquella cara de peix bullit que últimament feia, sense dir res. Quan vaig acabar, només va obrir la boca per continuar menjant. No va objectar-hi res al meu discurs. No va fer res tampoc per contradir-me, per recuperar-me. La seva reacció –o manca de reacció, millor dit- no puc dir que em sorprengués massa, però sí que he d’admetre que em va doldre molt. Callada, vaig continuar esperant qualsevol mena de resposta, però només vaig poder constatar que cap part d’ell es va immutar el més mínim amb les meves paraules. Em vaig adonar que estava amb mi com podia no estar-hi, que li era exactament igual una cosa com l’altra, i que ja li estava bé aquest desenllaç de la nostra relació. I veient-lo com menjava impassible i apàtic, aquestes veritats se’m van revelar cruament, en la seva plenitud, traient-me, això sí, un gran pes del fons de l’ànima i esborrant alhora qualsevol mena de remordiment que pogués haver tingut. En aquell mateix moment, meravellada, em vaig sentir no sols alleugerida sinó fins i tot feliç pel nostre trencament. Minuts després, quan va acabar d’esmorzar, ens vam aixecar i separar sense dir res, com dos autèntics desconeguts que haguessin coincidit i compartit una taula per atzar. Aquesta va ser l’última vegada que el vaig veure.

Mesos després, al gener en concret, me’n recordo perquè estava estudiant de cara als exàmens de febrer, un vespre el telèfon va sonar tan insistentment que no vaig tenir més remei que agafar-lo i maleir-me per no haver-lo desconnectat. Era sa germana com l’altra vegada.

A la mateixa cala de l’estiu passat havien trobat ben plegada damunt de la sorra i vora l’aigua tota la roba que en Miquel duia posada en sortir de casa. La mar, com llavors, plàcida i plana, era ara freda i grisa, hivernal, immersa en les minves de gener que la contreuen i fan aflorar el rocam submergit la resta de l’any. Un cop vaig penjar, em vaig sorprendre a mi mateixa en adonar-me que el que m’havia explicat la veu plorosa no m’estranyava gens, ja que,, si ho pensaves bé. era el desenllaç lògic i previsible. La vida que havia sortit de la mar a la mar havia tornat i ho havia fet durant les minves, quan la mar es replega en ella mateixa. El cercle, doncs, s’havia tancat, perfecte i silenciós. Com havia de ser.

Vaig sospirar alleujada. Potser, con diu ma mare, només penso en mi, potser sí, però no vull que em facin mal ni sentir-me amenaçada ni molt menys viure amb por. La vida és massa curta com per complicar-nos-la innecessàriament. I jo vull gaudir-la i ser feliç, o almenys intentar-ho. Amb l'Andreu estic molt bé. M’estima i l’estimo. He tornat a ser la mateixa noia alegre i il·lusionada d’abans, excepte per una única cosa: ara m'agrada més la muntanya que el mar… que la mar, vull dir.

--- 888---