Les meves queixes

Tot el dia em volten pel cap; sé que t'atabalen i que també m'atabalen a mi. Et podria dir que fins i tot m'ofeguen... És per això que necessito treure-les fora del meu cos. I sí, potser no és casualitat que sempre siguis tu qui les acaba escoltant, a vegades per força, sense voler-ho o per complaure'm. Ho sé, i potser ho hauria d'evitar... però em costa.
Hi ha tantes coses al meu cap! I avui és un dia d'aquells que tot em fa emprenyar... Un company de classe s'ha enganxat voluntàriament una xinxeta a la sola de la sabata per fer soroll i gracieta, de veritat calen aquestes tonteries? Per favor, que ja no tenim edat! A sobre, per dinar, en Joan s'ha menjat un plat d'espàrrecs amb pernil, perquè fa calor i un espàrrec és fresquet.... No! Odio la olor que desprèn l'espàrrec, em repugna... i avui no era el millor dia per haver de trobar-me amb aquesta sensació...
Avui no és dia; no he dormit gens bé aquesta nit i a sobre m'ha vingut la regla; sí, ja ho veus, doble motiu per estar encara més irritable que de costum...
Què més em falta avui?

Ara només desitjo tornar a arribar a casa, i estirar-me al llit, i agafar el calidoscopi i mirar-ne aquells colors i aquelles formes geomètriques que tant em relaxen, i que fan de les meves queixes bocins de paper que es cremen i s'escampen a cada volta d'aquest sorprenent instrument.