Les màquines xerramecaires

Me'n anava amb l'Oscar al passadís que enllaçava la línia groga i la verda al Passeig de Gràcia. Ens hi asseiem. Deixàvem un barret d'aquests canadencs, dels Escoltes, i au!, a tocar la guitarra. No podíem fer gaires floritures. Crec que no passàvem d'una cançó malament tocada que aniríem repetint com a cotorres.
Els dos teníem el cabell llarg i anàvem de gipis tardans. Massa joves per a enganxar-nos a un moviment a les acaballes.
Jo no feia gaire havia començat a sentir música molt dura a la Radio Pica, el Punk i el Hardcore, que s'aixecaven forts a tot el Barcelonès i resta de comarques.
No ens afaitàvem i anàvem desendreçats al màxim.
Havia conegut a l'Oscar mitjançant un company de classe de tercer i COU, el Baquè. Ens havíem anat junts, tota una colla d'amics seus, fumant xocolata pels descosits tothora, a un poble lluny fregant la frontera amb Franca, de nom Sant Llorenç de la Muga. Allà ens vam menjar un àcid també i au a capbussar-se per molts dies.
Estem a Barcelona i és el meu segon any de llibertat de la mare.
Ja m'he adonat prou que al pis on visc, amb la iaia, no hi ha manera de concentrar-se per l'estudi. Està sorda a parir i sempre té endegat algun aparell xerrador. Si no és la radio, és la tele. Però el volum és massa! Jo no em trobo amb forca per a explicar-li que no puc estudiar així, que tots aquells estúpids temes em desconcentren de l'estudi. Pot ser perquè no és casa meva, podríem dir, vaig suportant-ho. Estic ací una mica per circumstàncies ics, de retruc, però sento que no és el meu lloc natural i al cap i a la fi tothom no amaga que ho entengui així. És casa la iaia i prou, per damunt de tot, i què es pot fer si no hi sent, pobreta? Sé que una mica posa el volum més alt per a sentir tot a qualssevol lloc del pis i no perdre la seqüència. Sé també que la màquina que xerra li permet trobar-se acompanyada. Ella també xerra déu ni do i llegeix molt. És una dona envoltada de xerrameques, llavors. Em sembla que el món està igual que la iaia però de mil colors diferents. Els temes salten d'un a l'altre i omplen la buidor.
Jo només vull que una mica de silenci per a pensar què vull fer, com organitzar-me. Què fer amb l'estudi. Què falta per fer i què podria fer. Com començo i......, però sento sense parar aquella horrible cadena de paraules plenes de música per a enganxar-s'hi.
Surto de la habitació i veig que la iaia té la radio a tot volum a la cuina i està al menjador planxant. S'ha oblidat de la radio o és que pensa anar a la cuina? Més val no pensar-hi. No hi ha manera de tenir un espai?. Abans perquè hi estava endins la tortura de la mare, del meu germà i tot plegat........ Ara que sóc lliure d'ells, no tinc un espai amb pau i silenci!
La iaia no xerra massa amb mi. Xerra amb tothom i crec que xerra sola. La meva mare sempre em va dir que l'avia parla de coses sense importància.
A vegades estic al sofà, havent sortit de la habitació sense poder avançar l'estudi pas res. No vull mirar la tele! Aquesta està endegada i la iaia no la mira, però li fa companyia. És un soroll només segurament, o que coi és per a ella? Està cosint i cada cinc minuts va aixecant el cap. No para de fer coses. És una màquina des de bon dematí fins molt tard. Té molt bona salut i cap pèl li surt blanc.
Estic pensant que fer. No m'atreveixo a dir-li que si pot parar el volum d'aquella caixa o l'altre i posar el pis una mica en silenci, pot ser em diria qui em penso que sóc.
Tot el pis sacseja amb el volum, o és el meu cap?. No hi ha un lloc on amagar-se i no sentir-lo. El pis és petit. La meva habitació extremadament. Sense poder concentrar-me, de seguida estic neguitós.
Torno al sofà, però no vull veure la estúpida tele. La veig una mica i me'n adono que odio el temps que perdo mirant tota aquella brossa enganxosa. La iaia aixeca el cap vers la tele cada cinc minuts. Em diu que si estudio. Li dic que si. M'agradaria dir-li que ella no em deixa. No puc. No és casa meva. Pot ser tinc por d'amoïnar-la, o que em digui que torni a Madrid amb la tortura de la mare. Pobreta ella no sent res! Li cal companyia. Jo no sóc la companyia que ella cerca. És una companyia que sembla que ho és, solament.
Amb les seves ulleres negres mirant la llana a vegades m'explica coses de la família. Però no la d'ara, seria massa compromès i no gaire neutre. Coses d'una família ja morta. Records. Gent que l'envoltava. Com la seva sogra li feia la punyeta per tots cantons. Em parla dels Pons, la família del seu marit. De les arrels nord catalanes. D'alguna minça representació francesa a l'arbre genealògic. Em parla de la seva mare. Em fa un repàs on m'introdueix coses noves entre d'altres, cent vegades més que repetides. Me'n al.legro de saber de la família morta, el pare mai havia parlat.
A vegades parla massa i vull tornar a l'habitació a provar de concentrar-me. En escapolir-me del sofà no se'n adona i segueix parlant. Jo no vull dir-li que pot deixar de parlar atès que he sortit i ja no la sentiré més després.
M'adreço cap a l'habitació i sento la radio de la cuina i la iaia a l'altre extrem parlant. Em fa vergonya, em sento culpable que pobreta miri i vegi que no hi sóc al seu costat. Llavors surto de la meva cambra i trec el coll i dic un si molt alt que fa d'acusament de recepció i que l'assegura que estic escoltant. I segueix parlant. Salta d'un tema a l'altre.
Me'n oblido de la iaia per un moment. Més tard veig que segueix parlant. Em fa vergonya pobreta que no se'n adoni, que és grotesc el que està passant. Llavors torno i sense que ho senti, estic un altre cop al seu costat, com si aquell temps d'abandonament no hagués existit mai, i a sobre per a recolzar-la li faig una pregunta, que em fa sentir compensar-hi una mica la meva desaparició. I segueix parlant ......, penso que mai acabarà i que com la radio o la tele no tinc dret o no em sento amb el dret de desconnectar-la. Ja m'agradaria! Torno a l'habitació.
En aquella època començava una emissió en proves a la Radio Pica. Un company de classe, l'any passat, m'havia donat la freqüència, en Lluis. Aquell que li tremolen les cames quan beu i quan no beu cafè.
Començo a sentir Radio Pica i també es repeteix o desconnecten molt. Encara no n'hi ha programes suficients per a omplir tot el buit de soroll que produeix el pis. No tinc música per sentir i la radio està plena de música poca solta. Finalment me'n adono que no puc estudiar així. No veig la sortida.
Ja fa un any d'aquesta situació sorollosa. Estic finalment pensant en el carrer, on és la gent per descobrir i la vida que més tard o més d'hora hauré de pair.
La Radio Pica parla d'activitats i concerts.
Estic al metro amb l'Oscar. Pot ser estem amb les sensacions encara psicodèliques del darrer mai. El barri de Gràcia és el nostre destí de sempre, on hi acabem. Del metro amb la guitarra, a unes cerveses a Gràcia, a alguna placa. Jo segueixo sense estudiar, però estic estudiant qui sóc finalment per la pràctica del carrer. Això no ho havia estudiat mai i haig d'agrair-li a la iaia que m'hagi tret de casa. Veurem que passa amb l'estudi finalment!