Les mans de la mare

Un relat de: poruga


Te’n recordes, Maria? Cada matí quan sortia al carrer, tu ja hi eres. Devies tenir poc més de set anys i no feia gaire que havíeu arribat al poble. Seies arraulida sobre l’ampit de la finestra de casa teva, just davant de la meva. T’abraçaves les cames i semblava que et roseguessis els genolls. No em miraves mai, o potser sí, perquè t’amagaves darrere el serrell que et queia per sobre els ulls, fins a mitja cara. Més tard, veia com la teva àvia t’estirava de la mà, carrer amunt, fins a deixar-te davant de l’escola.

A mi, l’Albert i en Jordi m’esperaven un tros enllà de casa. Ens enfundàvem dins d’algun personatge inventat, i convertíem els carrers en boscos salvatges, en espais galàctics o en illes desertes. Després, l’olor de llapis dels passadissos i la tebior de l’aula em retornaven a la realitat. M’agradaven tots els dies, els que feia bo perquè podíem reprendre les nostres històries a l’hora del pati. I també els que plovia, perquè els corredors deixaven de ser silenciosos, i les katiuskes i les serradures escampades pels mosaics de l’escola feien que tot fos diferent. Però en canvi, semblava que per tu, tots els dies fossin iguals.

Els migdies dinava a casa amb la mare, perquè el pare no venia fins cap al tard. Solia arribar amb els punys de la camisa recargolats fins més amunt del colze, brut, amb cara de cansat i quan em veia, m’omplia la cara de petons que feien fressa.

En canvi no recordo haver vist mai el teu pare, però sí la teva mare, sobretot els vespres, quan sortia de casa teva vestida amb la bata blava, a punt d’anar a la fàbrica. I a la teva àvia, que parlava estones llargues amb la meva mare al replà de l’escala. I a mi, que de tant en tant et mirava de reüll. I a tu, que semblava que algú t’hagués prohibit de ser feliç.

La mare no va trigar gaire a demanar-me que et vingués a buscar. Hauria volgut dir-li que no, perquè eres estranya, perquè no m’agradaves, perquè jo era un nen i tu una nena, perquè jo tenia tres anys més, perquè no em donava la gana. Però m’havien ensenyat a no portar la contrària i, tot i que no vaig respondre, la mare em va mirar amb aprovació. Però no vaig venir. Ni l’endemà, ni l’altre. Fins que va arribar l’estiu.

Al juny, la vida canviava. De les finestres obertes en penjaven cortines per espantar les mosques i l’aire que entrava a casa, i les portes obertes la feien semblar més gran. Eren dies de camins de sorra, d’anar a deshora, de regalims de suor bruta, de llagostes, de córrer amb bici, de llibertat. I tu, a mig matí, encara seies a la finestra. Així que la mare va insistir, i jo vaig haver de trucar el timbre de casa teva un dia a la tarda. Em vas obrir tu mateixa, sorpresa, i de seguida va sortir la teva àvia pel darrere, i em va convidar a passar.

Casa teva em va semblar exòtica, com m’ho semblaven la majoria de cases, tret de la meva. Les olors, la manera de distribuir els mobles, els quadres de les parets, cada objecte. Tot plegat em feia sentir com si fos en algun altre carrer, o potser més encara, uns algun poble llunyà.
Llavors pensava que casa meva, la meva vida i les meves coses, era molt millor. En realitat ara crec que era una barreja de rebuig i d’atracció, gairebé el mateix que sentia per tu.

Durant aquella tarda, al jardí de darrere casa teva, enmig de cada joc, vaig percebre que, encara que jo era més gran, hi havia alguna cosa en tu que et feia semblar menys nena. Potser el posat seriós, o aquella ombra que de tant en tant apareixia i et feia canviar de cara. I em vaig adonar també, que eres fina, rossa i que t’agradava jugar.

Aquell estiu et vas adaptar als nostres jocs ben ràpid. No eres la típica nena que només li agradaven les nines. T’enfilaves als arbres i construïes cabanyes, com nosaltres. Reies, encaixaves bromes, tenies idees i això de seguida ens va agradar. Però hi havia dies que estaves absent, i això, a mi, em molestava. Sovint ens barallàvem, i tu llavors et tancaves més, fins que te’n anaves. Després, de seguida ens buscàvem. Sempre hi havia un racó gris en tu, que aleshores crec que pensava que mai podria compartir. Així, a poc a poc, vas passar a ser important. De ser algú insignificant, a ser una més, com en Jordi o com l’Albert. El curs següent anàvem tots quatre junts fins a l’escola, i al sortir sempre ens esparàvem. Aviat els dies es van fer més curts, ens vam anar acostant a l’hivern, a aquelles festes de Nadal, i a aquell forn remodelat.

Te’n recordes de la Mercè del forn? Era menuda i feia olor de vainilla. Per despatxar es posava un davantal blanc de cos sencer, i es movia serena i elegant mentre col·locava amb delicadesa els pastissets de poma que tant m’agradaven. Va venir de Barcelona per dur el negoci amb el seu germà, i per substituir la seva mare que es retirava. De seguida aquella botigueta va deixar de ser un lloc fosc i atrotinat, i de nou va prendre vida. De vegades tornava de l’escola i la mare em manava que anés a buscar el pa. I llavors, si el forn estava ple de gent, m’asseia a corre-cuita en una de les cadires de l’entrada, i mirava embaladit l’anar i venir de la Mercè per la botiga. M’agradaven els cabells pèl-rojos que com una cortina se li gronxaven d’una banda a l’altra del front. Aquell Nadal les llaminadures de colors i els bombons de xocolata s’abocaven darrere aquells vidres que sovint deixàvem bruts i enllefernats.

Però el que de debò recordo és aquell capvespre de Nadal i les mans de la mare. Seia a la cuina, a les fosques, i resseguia amb els dits les flors de les tovalles de colors que s’estenien sobre la taula. Li vaig haver de preguntar més d’un cop perquè encara no teníem la coca i els torrons. Després amb un gest somnolent em va atansar el moneder. El pare encara no havia plegat de la feina, així que vaig pensar que de ben segur que podria arribar abans que tanquessin la botiga.

Al carrer feia molt fred, amb les presses vaig sortir gairebé sense abrigar. I després la botiga semblava tancada. Per inèrcia vaig posar la mà al pany i per sorpresa la porta es va obrir. Tot era fosc però els murmuris que sentia al fons, a la rebotiga, em van donar confiança. Vaig creuar el forn a poc a poc, per no ensopegar amb res, i vaig caminar fins on hi havia llum.

Només tenia deu anys i el món es va fer un lloc més fosc. Els vaig veure mig nus, sobre un taulell de fusta. Reien i es parlaven a l’orella. La Mercè duia la camisa descordada, i li sortia un pit rosat i generós. Tenia les galtes vermelles i anava despentinada. El pare li acariciava el coll i la petonejava amb desfici, tenia les mans sobre els genolls de la Mercè, i a la cara una expressió que no li havia vist mai.

Vaig sortir de pressa de la botiga, mig marejat, i vaig ensopegar amb unes caixes de fusta que hi havia en un racó. Un cop al carrer vaig vomitar tot el dinar. No podia deixar de pensar amb les mans tristes de la mare.

També vaig pensar molt en tu Maria, arraulida sobre l’ampit de la finestra, amb els cabells que t’amagaven la cara, rosegan-te els genolls, com absent, i amb un cert aire de tristor que, de llavors en endavant, potser jo ja entendria.








Comentaris

  • Imatge[Ofensiu]
    poruga | 06-11-2013

    Bon dia!

    Gràcies per la publicació! Doncs sí que em ve una imatge al cap...un forn de pa o una pastisseria a l'hivern, quan fa tant fred, amb els vidres entelats pel contrast de l'escalfor de dins i el fred de fora, i amb una llum tenue però suggerent que convida a entrar...uf quin rotllo! Però sí, aquesta és la imatge que veig :)

  • Ens ho envies a la tribuna@guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 05-11-2013 | Valoració: 10

    És una visió del NADAL gens tòpica.
    El publicarem – amb el teu permís - al NADAL DE CONTE
    Tens alguna imatge al cap ?.

    Gràcies

l´Autor

poruga

2 Relats

6 Comentaris

2030 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor