Les llums de na Margarida

Portclar era un poble petit. Hi havia una trentena de cases, poc més d’un centenar d’habitants, mascotes incloses, una botiga d’aquelles on venen de tot i una escola remenuda. A Portclar hi sortia el sol cada matí, com així ha de ser, i les cases blanques que miraven al mar i la plana plena d’horts que s’estenia darrera de les cases s’omplien de llum i de colors lleugers, alegres, perfumats de mar i de tendresa.
La gent de Portclar era de tarannà afable i rialla fàcil. Rara vegada sorgien desavinences entre ells i, quan això passava, tothom posava bona cura en solucionar el problema parlant i en oblidar-lo quan el sol es ponia , com així ha de ser.
De tots els habitants de Portclar , una de les persones més estimades era la Margarida, l’única mestra de l’escola. Havia arribat al poble quan tot just era una fadrina, feia molts i molts anys.
Quan va passar la història que estic a punt de contar-vos , la Margarida tenia poc més de seixanta anys , encara que hi havia qui deia que era molt més vella del que semblava. Fos com fos , aquella dona ferma i divertida estimava sincerament cada un dels seus alumnes. Els educava amb afecte, els ensenyava amb una paciència infinita i no en feia cabal de les seves petites trapelleries ni del comentari burleta que tot sovint li adreçaven els deixebles més indisciplinats que gaudien dient a cau d’orella dels seus companys que la mestra era una poruga perquè cada nit deixava una petita llum encesa a la seva habitació. Tothom l’havia vista.
Una matí de sol esmorteït i ocells silenciosos , emergí de les profunditats del mar una immensa foscor que s’anà estenent ràpidament fins a arribar a Portclar i a totes les terres veïnes, més enllà d’on la mirada atansava a albirar . I aquella foscor freda, esquerpa i aterridora, va omplir de por i de desesperança el cor de tots els habitants del poble.
Però vet aquí que na Margarida, que efectivament era més vella i més sàvia del que ningú podia imaginar, sabia l’origen d’aquella terrible foscor i, de fet, feia temps que l’esperava. Sabia que aquell mar tan plàcid i generós era també el magatzem gegant on es guardava el dolor de totes les paraules cruels, els gemecs de totes les guerres, els plors de tots els desenganys, el desencís de tots els oblits. I sabia que el mar, ple a vessar de tanta tristesa, no l’havia pogut contenir més i l’havia deixat escapar convertida en aquella foscor terrible que embolcallava el poble que estimava.
Havia arribat l’hora! Al migdia d’aquell dia tan fosc, la Margarida anà a casa seva on dins un antic bagul guardava ben embolicada una capsa de cristall plena a vessar d’esferes minúscules però tan lluminoses com petits sols. Cada una d’aquelles esferes era la rialla franca i tranquil•la d’un dels seus alumnes. I n’hi havia milers!
Aleshores, amb la capsa a la mà, es dirigí a la plaça del poble i davant de la mirada astorada de tots els veïns que s’hi havien congregat avisats pels infants, obrí la capsa i deixà que aquells petits sols s’escampessin per l’aire.
De mica en mica, les petites esferes van anar desfent aquella paorosa foscor i al cap d’una estona la llum del Sol va tornar a lluir, viva, alegre. El mar va ser aleshores més blau que mai i centenars de papallones de colors van voleiar entre les plantes dels horts que s’apressaven a florir.
Aquella tarda, el món que envoltava Portclar fou jove, tendre i nou. Embadalits en la seva contemplació, ningú va adonar-se de que na Margarida, lleugera com una fadrina, marxava del poble.