Les llums de na Margarida

Un relat de: Escandalós
Portclar era un poble petit. Hi havia una trentena de cases, poc més d’un centenar d’habitants, mascotes incloses, una botiga d’aquelles on venen de tot i una escola remenuda. A Portclar hi sortia el sol cada matí, com així ha de ser, i les cases blanques que miraven al mar i la plana plena d’horts que s’estenia darrera de les cases s’omplien de llum i de colors lleugers, alegres, perfumats de mar i de tendresa.
La gent de Portclar era de tarannà afable i rialla fàcil. Rara vegada sorgien desavinences entre ells i, quan això passava, tothom posava bona cura en solucionar el problema parlant i en oblidar-lo quan el sol es ponia , com així ha de ser.
De tots els habitants de Portclar , una de les persones més estimades era la Margarida, l’única mestra de l’escola. Havia arribat al poble quan tot just era una fadrina, feia molts i molts anys.
Quan va passar la història que estic a punt de contar-vos , la Margarida tenia poc més de seixanta anys , encara que hi havia qui deia que era molt més vella del que semblava. Fos com fos , aquella dona ferma i divertida estimava sincerament cada un dels seus alumnes. Els educava amb afecte, els ensenyava amb una paciència infinita i no en feia cabal de les seves petites trapelleries ni del comentari burleta que tot sovint li adreçaven els deixebles més indisciplinats que gaudien dient a cau d’orella dels seus companys que la mestra era una poruga perquè cada nit deixava una petita llum encesa a la seva habitació. Tothom l’havia vista.
Una matí de sol esmorteït i ocells silenciosos , emergí de les profunditats del mar una immensa foscor que s’anà estenent ràpidament fins a arribar a Portclar i a totes les terres veïnes, més enllà d’on la mirada atansava a albirar . I aquella foscor freda, esquerpa i aterridora, va omplir de por i de desesperança el cor de tots els habitants del poble.
Però vet aquí que na Margarida, que efectivament era més vella i més sàvia del que ningú podia imaginar, sabia l’origen d’aquella terrible foscor i, de fet, feia temps que l’esperava. Sabia que aquell mar tan plàcid i generós era també el magatzem gegant on es guardava el dolor de totes les paraules cruels, els gemecs de totes les guerres, els plors de tots els desenganys, el desencís de tots els oblits. I sabia que el mar, ple a vessar de tanta tristesa, no l’havia pogut contenir més i l’havia deixat escapar convertida en aquella foscor terrible que embolcallava el poble que estimava.
Havia arribat l’hora! Al migdia d’aquell dia tan fosc, la Margarida anà a casa seva on dins un antic bagul guardava ben embolicada una capsa de cristall plena a vessar d’esferes minúscules però tan lluminoses com petits sols. Cada una d’aquelles esferes era la rialla franca i tranquil•la d’un dels seus alumnes. I n’hi havia milers!
Aleshores, amb la capsa a la mà, es dirigí a la plaça del poble i davant de la mirada astorada de tots els veïns que s’hi havien congregat avisats pels infants, obrí la capsa i deixà que aquells petits sols s’escampessin per l’aire.
De mica en mica, les petites esferes van anar desfent aquella paorosa foscor i al cap d’una estona la llum del Sol va tornar a lluir, viva, alegre. El mar va ser aleshores més blau que mai i centenars de papallones de colors van voleiar entre les plantes dels horts que s’apressaven a florir.
Aquella tarda, el món que envoltava Portclar fou jove, tendre i nou. Embadalits en la seva contemplació, ningú va adonar-se de que na Margarida, lleugera com una fadrina, marxava del poble.

Comentaris

  • Hem d'estar preparats[Ofensiu]
    Grocdefoc | 08-02-2016 | Valoració: 10

    Sempre hi haurà qui (com la Margarida) pugui combatre el desencant del món, amb fets (les rialles franques dels nens) que donin sentit i solució a la foscor que de tant en tant (o mol sovint) ens embolcalla. És un conte preciós.
    Sóc na Grocdefoc... Ha estat una agradable sorpresa que algú fes un comentari (després de tres anys!) a un dels meus relats. A més, moltes gràcies per la crítica (a l'última frase) que accepto plenament, perquè has donat en el clau en un dels meus defectes literaris. Sóc capaç d'elevar-me (i d'elevar als meus possibles lectors) i al final, els decebo; els faig tornar a tocar terra i d'alguna manera es queden insatisfets. He aprés a rellegir molt més abans de donar per acabat un relat. Els finals són tan importants com els principis. Fa molt de temps que no publico res a Relats en català. Si en tens ganes, et convido a visitar el meu blog: http://artgrocdefoc.com/category/narrativa/

  • La llum sempre venç la foscor[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 07-02-2016 | Valoració: 10

    Un relat extraordinari, ple de sensibilitat i subtileses, que arriben al lector com el conte de fades que ens contaven els avis. Un poble perfecte, habitat per persones que no deixen que a les seves diferències es posi el sol, un lloc poblat de somriures i riures, de benestar i bonhomia, d'amor al cap i a la fi.

    La Margarida és la fada bona que salva de la foscor el seu poble amb la llum dels infants guardada en un bagul. Meravellós! L'amor sempre ens salva del desastre.

    Per cert, m'ha agradat la paraula "fadrina". L'utilitzava la meva àvia i a mi sempre em feia molta gràcia quan l'aplicava als solters.

  • La màgia de les fades que no diuen que ho són.[Ofensiu]
    Mena Guiga | 05-11-2015

    I així ha de ser (expressió que en dos cops fas servir, expressament i important, al teu relat).

    Recollir les bones energies (els somriures ho són) i usar-les quan la foscor és gran. Una metàfora que serveix per a cada moment 'baix' de l'existència. Quan hi ha fluixesa aporta caliu i força, llum com dius tu.

    Un poble de somni, petit, amb gent ben avinguda, hortets i quatre animals. Retrocedim a abans del boom turístic...i ens trobem espais pintorescos amb la senzillesa de la bellesa natural i la bonhomia i modèstia de la gent, espais com els descrits, per exemple, per Gerarld Durrell a 'La meva família i altres bèsties'...o, sense anar més lluny, com diu el meu pare: com eren les viles de la costa fa ja...mig segle.

    Calen moltes Margarides. Tots en podem mostrar alguna, dins la suma que ens confegeix. Gràcies per mostrar-nos la teva, amb aquest relat que fa somriure.

    Mena

  • Fotogràfic[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 27-10-2015 | Valoració: 10

    Un relat fotogràfic, fantàstic, energètic. Estic mirant com s'enlairen les bombolles de rialles, estic veient com s'estova el cel enfosquit de Portclar. Tens una imaginació serena, que m'ha agradat moltíssim. I em fa molta il·lusió llegir-te de nou, Antònia. Una abraçada.

    Aleix

  • Candor i tendresa[Ofensiu]
    reusenca | 26-10-2015

    M'agrada la manera d'expressar-te, la senzillesa de les paraules i a la vegada l'embolcall que els hi poses per anar més enllà i establir una màgia que encandila. Trobo que és del tot encertat la manera que tens d'abordar el gènere del conte, entenc que no és fácil.
    Jo sóc mestra i m'ha sigut molt fácil identificar-me amb la Margarida!
    Una abraçada

  • molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 26-10-2015 | Valoració: 10

    Un conte precios
    Et llegire
    Montse

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Escandalós

55 Relats

176 Comentaris

30624 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Vaig nèixer l'any 57 a les envistes de Montserrat. No sóc pretenciosa al dir que he estat una digna lectora, però no vaig començar a escriure de manera regular fins ara fa un any. I m'encanta!
També m'agrada passejar pels camins rurals, la natura m'asserena, i pels carrers plens de gent i de llums.
Passo molt bones estones llegint els vostres relats, desitjo que us agradin els meus i agraeixo d'allò més els vostres comentaris.
Ah! Em dic Antònia i Escandalós no és un pseudònim que s'avingui al meu caràcter sinó el nom del personatge del meu primer conte: L'Escandalós i l'avi Pau.