Les Llàgrimes del teu oblit

A vegades dic que són crits però de tant en tant insisteixo en que són rialles: úniques balances omplertes del verí portentós el qual guareix i incorre ferides; escissions cosides amb llaços de colors que intenten refer el meu cor.

Diem que no existeixen les jerarquies, lluitem per la igualtat però ets un fantasma que sense voler espanta els problemes i emocions en somriures; ets quimèric i superior a mi.

Qui ets? T'allotges dins meu indeliberadament i atures el ritme intermitent de la vida; creix l'acrimònia, augmenta la sofrença a la vegada que l'estim s'acumula acceleradament. Ets un reflex fugaç adherit al record etern; una il·lusió. Lluitar per grans pruïges vesàniques? No cal! Tot sorneja, som fluïts en un riu que desemboca a l'infinit. Tot i res per tu. He iniciat un desig que mor en un final que no arriba: tinc el control del descontrol.

Jo et vaig crear cosint els fils del temps, mentre els segons manen el compàs dels meus pensaments; tu seguiràs sent l'aigua que alleuja la set, l'aigua que fa que el meu cor s'ofegui en la teva omissió. I així, volent-te oblidar és com el meu ser et recordarà sempre.