Les intimitats del senyor Cardona (V)

El cotxe, un tot-terreny de color negre, va frenar amb distància suficient per evitar endur-se a l'Alícia a les aigües de l'Estigi. El conductor, astorat per la visió d'una dona, en plena nit i sota la pluja, sense calçat ni roba adient i per aquella zona perduda, va dubtar durant uns segons si baixar a auxiliar-la o fugir i cercar l'ajut d'algú. Finalment va decidir baixar del cotxe, prèviament posant-se la caputxa de l'abric per evitar l'aigua. "Es troba bé?". La dona semblava plorar i en un instant va caure de genolls a terra, agafant-se amb les mans el cap. El conductor va observar els voltants, cercant indicis d'un accident. La carretera i el bosc del voltant eren nets de tota sospita de col·lisió. Va acostar-se lentament fins a posar una temorosa mà al muscle de la víctima, repetint la mateixa pregunta. Ella va reaccionar dirigint una mirada desesperada i, amb el seu ajut, va incorporar-se. "Ha tingut un accident? On es el seu cotxe?". La resposta va arribar sobtadament amb mes ímpetu del que semblava poder desprendre una persona en aquelles condicions: "Hem d'allunyar-nos d'aquí d'immediat!". La dona va córrer al cotxe i va obrir la porta del copilot, demanant amb vehemència, tot dirigint mirades de terror a un camí de sorra proper que indicava "Casa Cardona", que pugés i arranqués. Ell va repetir que es tranquil·litzés, però va obeir mes per calmar la seva agitació que per una altre raó. Quan ja havien avançat durant uns minuts per la carretera la dona va semblar calmar-se visiblement, però, com si recordés quelcom, va retornar als plors, m'entre repetia el nom de "Pere". Ell va presentar-se com a Julià, era metge i per el que semblava divisar no contemplava cap lesió evident, no obstant l'hi va inquirir si sentia cap dolor i que havia ocorregut. Ella semblava mig absent, entre plors i mirades de terror al bosc, com perduda en un mon assolat per la misèria i la fatalitat només confinat a la seva ment. Prestava fugaç atenció a les seves paraules però de sobte tornava a repetir aquell nom i a plorar. Ell va imaginar que potser havia escapat d'un centre de cura mental tot i que per el seu coneixement per aquell territori no hi havia cap. Transcorregut un quart d'hora la dona va semblar adormir-se per causa de l'extrem esgotament, tant físic com mental, que semblava suportar. En Julià va decidir desviar-se a un punt que creuava un riu mes endavant a fi d'enllaçar amb la carretera que el duria a l'hospital mes proper. La pluja semblava remetre i esvair-se per moments, per tornar en intervals amb mes força. No deixava d'angoixar-se cada cop mes. La situació era absolutament irreal i, mirant la figura que l'acompanyava, es preguntava quines terribles circumstancies l'haurien dut a aquest decadent punt.

A pocs metres es divisava el pont. Tot i que ja havia passat l'hora de la sortida del sol, els núvols de tempesta tapaven qualsevol raig de l'igni element. La dona continuava dormint, el moviment dels globus oculars sota les parpelles i els compulsius moviments semblaven augurar somnis no gaire agradables. Va dubtar si despertar-la, però, en tornar la vista a la carretera una figura humana enfundada en un vestit blanc va fer-l'hi donar un cop de volant. El cotxe va donar dues voltes de campana i va caure per la part dreta de la carretera a un petit terreny de matolls. El cotxe havia quedat bolcat del revés. L'Alícia va obrir els ulls a causa d'un terrible dolor provinent del seu coll. Es trobava al sostre del cotxe que la va rescatar. El conductor també romania en la mateixa posició però un petit raig de sang sorgia del seu front. Va aconseguir incorporar-se sobre el sostre ja que l'amplitud del cotxe l'hi va permetre, tot i el dolor, un cop va poder obrir la seva porta va agafar amb dificultat el coll de l'home i el posicionar en una posició menys perillosa. Amb molt esforç i contenint el seu propi dolor va ser capaç de treure el cos de l'home per les cames a l'exterior del vehicle. Cercant entre les pertinences escampades per terra va trobar una ampolla d'aigua. Va abocar una mica d'aigua al front de l'home i, arrancant-se un tros de camisa la posar a l'origen de la ferida. L'home va semblar recuperar la consciencia i l'Alícia el va calmar, també amb la intenció de tranquil·litzar-se ella mateixa. Entre gemecs, l'hi va fer entendre que, després d'una estona de trajecte, i havent decidit portar-la a l'hospital mes proper, va veure amb horror com se'ls creuava algú a la carretera i va haver de fer una maniobra suïcida per evitar atropellar l'individu. L'Alícia va preguntar amb ansietat sobre la figura. La resposta la va sumir en l'excitació i, obviant el dolor, va aixecar l'home amb esforç i, creuant un dels seus braços per la seva esquena van començar una penosa carrera allunyant-se del lloc on les indicacions de l'home situaven el misteriós individu. En Julià va tractar de convèncer-la que les seves lesions desaconsellaven aquell esforç, que tenia el mòbil a la guantera del cotxe i que el mes racional seria trucar i esperar a una ambulància. Ella semblava no raonar i la seva actitud era la d'algú que fugia d'un horror indescriptible.

Van arribar finalment a un riu. Amb dificultat van asseure's per un moment a restar a una pedra. La sang que brollava d'en Julià ja havia tacat de vermell tot el tros de tela que actuava de precari venatge i aquest començava a perdre el coneixement. L'Alícia va divisar a l'altra banda del riu una construcció de pedra que semblava poder proporcionar certa protecció de la pluja que no havia remès. El riu, que havia augmentat de cabdal per causa de la tempesta semblava amenaçar un intent de creuar-lo. Recomponent forces i actuant més com posseïda pel terror de la possible presència de la criatura (estava convençuda que l'individu era l'ésser assolador) va realitzar esforços herculis i creuà el riu amb el ferit, ja inconscient, carregat a sobre. Un cop arribaren sota raser de la construcció, i endinsant-se uns metres a la mateixa, es va desmaiar caient en l'espiral de dolor a la que estava sotmesa.

Una visió fugaç va arribar als seus ulls, d'una tènue llum. Tenia una estranya sensació, com si estigués levitant sobre l'aire. El dolor del coll havia remés, no obstant, d'un cop la realitat la va fer obrir els ulls. No levitava, algú la duia en braços. Tot i que la llum semblava provenir d'una filera de torxes enceses i la foscor era la tònica de l'escena va suposar que el seu salvador havia aconseguit recuperar la consciencia i havia decidit endinsar-se en la construcció on havien perdut el contacte amb la realitat. La decisió de l'home i l'inversemblant del lloc, que semblava rememorar èpoques medievals, van ser calmats per la ínfima però segura certesa que així s'allunyaven de l'ésser que havia portat la misèria i la destrucció a la seva vida. Van arribar a una sala amplia que semblava donar accés a unes escales que conduïen a un lloc incert. Ella va deixar-se endur per la son que l'hi atorgava aquesta precària seguretat.