Les intimitats del senyor Cardona (III)

L'Alícia va obrir lentament els ulls. Es trobava al seient del cotxe però ja no estava encerclada pels braços del seu marit. Ja era nit fosca i continuava plovent, en aquest moment amb mes intensitat. Mirava l'hostil bosc i la més hostil casa, objecte de la seva profunda aversió. Va adonar-se que de la mansió provenia una tènue llum. La indecisió va prendre possessió de la seva ment: esperar al seu marit o aventurar-se a aquell monstre de fusta i pedra. Finalment va aconseguir reunir la força necessària i d'una carrera ja es trobava al hall de la casa. Va cridar tímidament al seu marit i, precedit per la llum d'una llanterna va aparèixer d'una de les portes del pis de dalt. "Sento haver-te deixat però vaig creure mes adequat que descansessis una estona". Es van fondre en un abraç en mig de les escales. Ell la va informar que, després del seu xiscle el mòbil va caure al fang i havia quedat inservible. Ja que ella mai portava mòbil (cadena d'esclaus els definia), s'havia decidit per entrar a la casa amb l'esperança de trobar algun telefon. La cerca fou infructuosa. En el moment en que va ser interromput per la crida d'ella es trobava acomodant una habitació per a l'estada nocturna, decidit que amb els primers raigs de sol s'aniria a buscar l'ajut d'alguns dels pagesos propers. Recordava haver divisat una masia en el camí de vinguda, probablement la de l'home que els va fer entrega de les claus, no molt allunyada del camí que dirigia a la casa. L'idea de passar allà la nit va aterrir a l'Alícia i així l'hi va fer notar a en Pere. Aquest, amb paraules tendres i confortants va fer-li entendre que no es separaria d'ella i que anirien junts a cercar ajut tant bon punt sortís el sol. Van dirigir-se a l'habitació elegida. Era immensa, un gran llit d'estil victorià restava al centre flanquejat per dues estanteries plenes de llibres. L'única finestra donava al bosc: els arbres es movien per efecte del vent i la pluja xocava contra els vidres. La foscor era interrompuda per periòdics raigs elèctrics fruits de la tempesta. En Pere havia portat dues mantes i dos llanternes potents que restaven il·luminant l'habitacle. Tot donant-li un petó l'hi va dir que aniria a tancar les portes i a revisar el cotxe per si calia res mes. Ella es va asseure al llit, mirant la porta per la que el seu marit havia sortit. La foscor, juntament amb el record d'aquella figura que va divisar al traster l'hi van fer, per impuls, aixecar-se a tancar la porta. Va agafar una de les llanternes amb la falsa idea de que l'hi aportaria mes seguretat. Abans de que l'hi donés temps de sentir por el seu marit ja retornava, i amb ell la seguretat anhelada. Portava una bossa amb fruita que havien comprat en el camí i una ampolla d'aigua. Van sopar, si es que allò podia considerar-se sopar i van restar coberts per les mantes i contemplant com la pluja i el vent esgarraven els arbres. En una estona el marit de l'Alícia va quedar adormit i el seu compassat respirar va fer que la calma arribés al cor d'ella que, de mica en mica, va anar agafant la son. Quan es trobava a les portes de l' inconsciència un soroll la va fer despertar. Provenia de dalt, del que deuria ser el traster de la casa, d'allà on aquella esfereïdora visió d'una figura l'havia turmentat el dia anterior. Lentament va incorporar-se al llit deixant reposar al seu marit. De ben segur que el soroll provenia de la tempesta. Es va concentrar esperant la confirmació de la seva suposició. Un altre cop, aquesta vegada clar i transparent, un soroll com si quelcom rasques la fusta del terra del pis superior va arribar a les seves oïdes. Era evident que el soroll provenia de dintre de l'edifici i no de la dansa del bosc i la pluja a l'exterior. Novament la raó l'hi deia a l'Alícia que, havent estat la casa només habitada per un home boig i deixada sense cura després de la mort d'aquell, ben podia ser que qualsevol animaló s'hagués introduït allà. M'entre així reflexionava el soroll va deixar la intermitència per la constància i el raspar es va tornar ininterromput e inqüestionable. La por s'apoderà de l'Alícia que decididament i sense delicadesa va despertar al seu marit. Aquest, encara amb els ulls mig tancats va emetre un "Què passa? " i ella va relatar-li el succés. Ell, ja mes despert, va convindré amb l'opinió de que qualsevol animaló nocturn deuria habitar el pis superior però que, per la seva seguretat, aniria a donar un cop d'ull. Ja s'aixecava, es calçava i agafava una llanterna quan una por atàvica i terrible va néixer en el cor de l'Alícia que l'hi suplicar que no pugés allà sota cap circumstancia. Ell va donar-li un petó i, com qui tracta a un nen, la va deixar amb una carícia al cap. No l'hi va donar temps a expressar el seu brutal temor. Escoltava, entre els sorolls de la tempesta, les passes del seu marit que cercava les escales cap el traster, aquestes es difuminaren i novament retornaren des de dalt. S'apropaven just a sobre de l'habitació on era l'Alícia i l'origen del soroll. Un fort crit, procedent d'en Pere va fer a l'Alícia aixecar-se i cridar també. Sorolls indefinits procedien del traster. L'Alícia va aconseguir vèncer l'astoradora por i va sortir de l'habitació amb la llanterna que l'hi quedava. Amb llàgrimes als ulls va mirar cap a la dreta, el passadís que portava dalt, i cap a l'esquerra, on es trobaven les escales cap al hall i, darrere de les portes, al bosc. Els sorolls continuaven. Un cop fort i terrible contra el terra van fer-los cessar. Ella va córrer, escales avall, i va ser saludada per la tempesta que es trobava en el seu punt culminant. La pluja i el vent l'hi dificultaven la vista. Va mirar el cotxe, inservible, i el camí cap a la carretera. Va córrer entre plors de desesperació.