Les insòlites aventures de la caputxeta rebel

Em dic Caputxeta Vermella. Bé, em diuen Caputxeta Vermella, perquè porto una capa que duu una caputxa, i ambdues peces són vermelles. De fet, no recordo ni el meu nom. I tot per culpa d'aquesta indumentària ridícula que ma mare creu que "em fa taaan bufona..." És que no puc entendre com li pot agradar...
- I un rave mare! - li he dit avui. No penso posar-me aquesta capa tan cursi mai més.
- Però filla... aquesta capa et fa taaan bufona...
- Ho veieu? És nyonya com ella sola, ma mare.
- Que parles amb algú, reina?
- Noo - vaig mentir.
- Doncs va, vés cap al bosc, que m'has de collir un ram de flors per anar a missa demà.

Però jo, en el fons, no volia pas anar a buscar flors. Volia anar al concert d' "Extremoduro" que ma mare m'havia prohibit terminantment que veiés. I, tot pensant això i sortint ja de casa, vaig ordir un pla: aniria al concert, i compraria les flors a "Floripondiu's", la botiga del poble.

Un cop vaig ser al concert, em vaig trobar amb unes quantes amigues: la Ventafortelsfocs, la Blancaespantaneus i la Rap-unzel. Totes juntes estàvem molt animades, fent merder com de costum en aquest tipus de festes. Un cop acabat el concert, vaig anar a la paradeta on venien samarretes i tot tipus d'articles del grup. I allà la vaig veure. Impol·luta, brillant, innocent i magnífica, allà hi era ella. Me'n vaig enamorar bojament, sense poder-ho evitar. A la panxa, cent papallones o més em feien sentir un formigueig inexplicable. Aleshores ho vaig tenir del tot clar: em vaig vendre la capa vermella que portava la caputxa que em donava nom, i em vaig comprar aquella preciositat de la que m'havia enamorat: una capa amb el dibuix d'un tauler d'escacs.
- La Caputxeta escac-i-mat em diran, ara, mare - va exclamar, rient, davant la mirada de sorpresa i horror que sa mare li llençà.
La Caputxeta, doncs, va patir una sonada transformació. La darrera part del seu nou nom, "-i-mat", es referia al seu caràcter violent i agressiu que duia amagat, de tanta repressió que havia patit tots aquells anys per part de la seva mare, i se li havia acumulat inevitablement. Tothom tremolava en veure-la passar, i ningú gosava enfrontar-s'hi. Finalment, va adquirir, a més, el poder de llençar raigs ultraviolats amb els ulls, i va seguir sembrant el caos per sempre més arreu on anava.
I a la seva mare, la pobra, li va agafar un atac d'ansietat i ara encara li bota el cor cada cop que sent l'expressió "escac-i-mat". De la seva filla, és clar, no en vol ni sentir a parlar.
I rodolí, rodolat, aquest conte modern s'ha acabat!