Les imprescindibles que falten

Un relat de: Yasmina Ribera Gil
Cada curs nou que comença espere ansiosa veure els llibres de text dels alumnes que tindré, i m’afanye a buscar els temes de literatura (les debilitats no es poden amagar), i de nou cap sorpresa. No, no hi estan. On estan totes les figures? On estan totes les referents? On estan totes les escriptores de la literatura catalana que hi falten?

Es torna a repetir el fenomen: els llibres de text ens diuen que estem orfes de lletraferides. I, per desgràcia, eixe és el missatge que els arriba als nostres alumnes. Un missatge fals, erroni, manipulat i buit, que l’únic que fa és donar una imatge d’una literatura representada, quasi al complet, per homes. Ara només em venen a la ment les paraules de l’especialista en el tema Maria Lacueva, que ho va dir clar i ras: “açò és un pacte entre cavallers”. I sí, resulta molt sospitós que els mateixos acadèmics (també homes) que trien els autors que apareixeran als llibres de text, es decanten sempre per ells, els escriptors, en masculí. Tant és això, que resulten realment esfereïdores les dades actuals de la presència d’escriptores en aquests manuals de Secundària: un tristíssim 5,7%.

De segur que alguns em podrien dir: “no és per tant, exagerada, si ja tenim a algunes escriptores com Mercé Rodoreda”. Rodoreda? L’única excepció que se salva, i que entraria dins dels estrictes requisits del famós cànon literari. I és que si anem més enllà i mirem més en lupa descobrirem que la insignificant presència d’escriptores té un punt en comú: més del 50% són de fora del País Valencià... Nova “sorpresa”! I què passa amb les escriptores valencianes? Els nostres “amics” del cànon sols acceptarien a Isabel Clara-Simó, que està perfecte, però i les lletraferides de la postguerra, per exemple? He fet la mateixa pregunteta tantes vegades en tots els meus alumnes: “qui sap qui va ser Maria Beneyto? I Beatriu Civera? I Carmelina Sánchez-Cutillas? I Maria Ibars? I...?” Res, silenci absolut! I la meua ràbia i impotència ja arriba al clímax.

Però davant les injustícies no em deixe véncer, no perd l’esperança i cada any, cada curs, seguiré parlant d’elles, continuaré botant-me els cànons i els currículums absurds per reivindicar-les, perquè paga la pena treballar per una educació inclusiva, però per aconseguir-ho elles han d’estar. Una literatura sense les imprescindibles no està completa, és com una aula sense alumnes.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Yasmina Ribera Gil

2 Relats

1 Comentaris

87 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00