Les imatges i les paraules

Un relat de: Xavier Valeri

Amb el sarró a l'esquena, l'home caminava apressat a la cerca d'imatges i d'històries amb què alimentar la seva família. Havien de ser imatges de molta qualitat o històries d'una extrema transcendència i originalitat. La causa era que tot el país estava enverinat per un catastròfic conflicte. Així, cada dia arreu passaven fets horrorosos que omplien les portades dels diaris i dels noticiaris de les televisions i de les ràdios. Ell sabia que la imatge i la història podia estar a la propera cantonada. També sabia que el perill en forma de la mort podia sorgir des de qualsevol finestra o des d'algun dels vehicles tot terreny que passaven per la carretera carregats de milicians.


Ell s'enfilava als ponts de vianants i als llocs alts per poder observar de lluny alguna imatge insòlita que pogués vendre a l'agència de notícies. Prenia imatges de gent que a pesar del perill caminava a la cerca d'aliments. Caminaven amb bosses plenes de menjar a cada mà. De sobte, va sentir un gran estrèpit. Unes ombres negres es van concretar al cel. Alhora, un seguit de fortes explosions van omplir l'espai. Feien una fressa espantosa que arribava a endolorir les oïdes. Un fum blanc tapava qualsevol visibilitat. El pitjor era que no existia un lloc, on fugir. Instintivament, es va moure d'un cantó a l'altre. Fins que la serenitat li va aconsellar estirar-se a terra.


Poc a poc es va fer el silenci i el fum es va esbair. Va agenollar-se per observar la situació. Els seus ulls van veure els vehicles tot terreny encara fumejants al mig de la carretera. Eren un munt de ferros reblincats i encesos. Els cossos carbonitzats dels milicians desprenien el dolç olor de la carn cremada.

Davant seu hi havia un edifici en runes. Es tractava d'un bloc d'habitatges que s'havia enfonsat completament. Va posar-se la mira a l'ull per fotografiar els vehicles destruïts i els morts. Eren fotografies fàcils. Va sentir els crits de la gent que encara vivia sota les runes de l'edifici. Va córrer cap allà. Sentia gemecs i crits d'auxili. Va decidir tornar la càmara a la motxilla. Va començar a treure runes febrosament. En poca estona tenia les mans ensangretades per la falta de costum i la manca d'uns guants. Això no obstant, al seu voltant van començar a concretar-se les imatges d'altres persones que feien el mateix que ell, però la intensitat de la suor que li baixava pel rostre i li cremava els ulls no el deixava veure bé.

Va notar com una mà se li aferrava al braç. Era la màd'un infant. Un calfred li va envair tot el cos. Va cridar fins que la intensitat del crit va apagar-li la veu. D'altra gent es va posar a ajudar-lo. Van poder rescatar el nen sense res més que algunes rascades. Després van treure famílies enteres. També van sorgir cadàvers. A voltes parava de treballar per treure la càmera de la motxilla i enregistrar els salvaments.

Al cap de poc van arribar ambulàncies i bombers. Quan les ambulàncies gràvides de malalts van marxar amb les sirenes estridents i les llums enceses. Es va tornar a sentir l'estrèpit. Va sentir una gran esclafor. Es va treure la motxilla i la va llençar. La motxilla va caure sobre un contenidor de cartró ell va sentir com la vida se li anava i va maleir el món i la mala existència que havia tingut.

Uns dies després el nen rescatat va trobar la càmera i la van guardar. Van passar els dies i la pau va retornar. Els amos dels avions que havien escampat la destrucció i la mort havien guanyat la guerra. Va venir la llarga pau dels pobles vençuts i humiliats. En aquest món, el temps passa de pressa si es compte per generacions. La relació entre les noves generacions va millorar i les coses van agafar una dimensió diferent. Va ser quan el nen salvat que havia trobat la màquina -ja avi- va decidir revelar les imatges. La intensitat i la qualitat del document històric que tenia entre les mans el van assombrar. Tot i això, no es va adonar del tresor que tenia entre les mans fins que els mitjans de comunicació de tot el món se'n van fer ressó. Això no obstant, el nen no n'era el propietari, n' eren els descendents legals del periodista, els quals, al cap d'un temps, van decidir vendre les imatges a la millor oferta. Els qui havien fet la millor proposta eren els descendents del govern que havia fet el bombardeig. El nen que va trobar les imatges es va sentir enganyat. Això no obstant, va decidir escriure tot el que seus ulls havien vist gràcies a la mà del periodista. El document que va fer va ser tan precís i concret que es va convertir en un llibre d'èxit mundial i en un referent de la història del seu país.








Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: