Cercador
Les il·luminacions d'un ciri
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un ciri no estava a gust en un indret amb pau repetida, entre silenci d'icones fredes i entunicades envoltades d'aures mig pelades per l'implacable pas del temps que no perdona ni al confessionari, entre voltes altes malaltes d'avorriment.
El ciri estava apilat entre molts més com ell, decorat amb uns cercles platejats que semblaven papel d'alumnini enganxat. El pes dels congèneres també el molestava.
El ciri sabia que es consumiria lentament, que perdria alçada i elegància i que ploraria llàgrimes calentes. Tot plegat l'espantava i el seu cervell intangible va començar a cavil·lar, a estirar un fil invisible que fos portador d'una solució.
El ciri confiava en ell mateix. Confiava en poder escapar. Les voltes del temple, els bancs arreglerats mil vegades envernissats, els rams que desprenien olors de lliris de Sant Antoni o roses President Hoover que les devotes fervorosament regalaven a sants i santes , la pica baptismal de marbre congelat, el capellà calb i amb ulleres de veu de tro dient la litúrgia, els taüts que mostraven l'estil i la classe social dels difunts, la comèdia de les comunions amb viatges a l'Eurodisney...tot allò es barrejava confusament i el ciri es marejava, ja en tenia prou. Volia respirar aire fresc de muntanya o contaminat de ciutat o iodat de mar, volia oblidar la fortor que exhalava l'encens i les boques badades per adossar-se als paladars hòsties sagrades.
El ciri finalment es va il·luminar.
Caldria ser traslladat i requeria un innocent o pecador, tant li era.
Va concentrar-se per tal de rodolar i anar a petar sota els peus de Jesucrist a la creu, al centre de la banda esquerra de l'edifici. Una bona posició per ser trobat. Esperaria.
Va haver de soportar les oracions d'una monja curta de vista que va repetir el Parenostre vint vegades i se li va escapar una llufa perquè havia dinat mongetes. Va haver d'aguantar com una esquizofrència parlava amb el Fill, li demanava que la deixés suicidar-se i engegar la medicació a pastar fang com el que Déu va usar per fer els humans i que ja li tornaria la costella. Va haver d'estar-se estona en aquell terra fred i humid. Esperant.
Fins que el destí va decidir que una vídua el veiés i l'agafés. El va posar dins un cabàs entre una bossa amb embotits i mitja dotzena de calces de blonda de color beig. El ciri va fer cara de fàstic per un possible contacte amb un fuet amb tuf de porc que semblava que volia ser l'amo de l'espai i aquelles peces de roba interior tan castes que no alegraven gens ni mica.
Sort que un cop abandonada l'església es va animar en sentir la llum i l'escalf de l'astre rei i ser gronxat mentre la vídua caminava cap un forn. Allà no va fer cas al règim, i va menajr donetes, la doneta diebètica. Havia plorat tant per la pèrdua del marit que s'ho va permetre. De xocolata ben industrial, aquella que causa granisses o al cul o a la barbeta, segons la persona. I també va comprar una barra de pa integral sense sal, per compensar la consciència nutricional i mèdica. Mentre pagava el flequer havia acabat de cruspir-se un entrepà i li va entrar pa a l'ull. Tocava posar peces a coure i es va ajupir mig a les palpentes. El ciri va intuir que acabaria fos i perquè no fos així va pensar amb accelerada acceleració. I va tenir la idea -bombeta encesa- d'aconseguir lliscar per la mà amb oli d'arbequina que encara restava de l'esmorzar del treballador per assolir una faldilla acampanada que va fer aixecar i escandalitzar la propietària, la de la gestoria, dona respectable amb permanent permanentment ben crepada amb visita setmanal a perruqueria d'alt standing.
El ciri va caure- amb un somriure que se li hagués pogut veure- al cabàs quan aquell desgraciat va rebre una bufetada grossa com un pa de quilo ben pesat, com els de l'antigor.
La vídua trobava gent pel carrer i s'aturava a xerrar estona. Greu inconveniència pel ciri, hora de perillós sol fort. Calia posar la dona en evidència per tal que fes via en anar a casa. Així doncs, entremaliadot, el ciri treia el cap com si fos una mascota amb unes calces per barret i oscil·lava una miqueta. Quan la gent se n'adonava ni dissimulava en deixar la vídua plantada, que de malpensaires n'està el cel farcit.
Quin ciri tan espavilat! Va aconseguir fer estada en un veritable paradís de vida si la vida és vibrar. A cala vídua hi sovintejava un nen -un nét- amb molta imaginació. El ciri va esdevenir espasa medieval, raig làser futurista, llapis màgic que dibuixava de color cendra mapes de tresors de pirates temibles, canya de pescar llobarros extingits...i si l'encenien -poques vegades i només uns instants- era per admirar aquella flama que era un gran agraïment.
El ciri estava apilat entre molts més com ell, decorat amb uns cercles platejats que semblaven papel d'alumnini enganxat. El pes dels congèneres també el molestava.
El ciri sabia que es consumiria lentament, que perdria alçada i elegància i que ploraria llàgrimes calentes. Tot plegat l'espantava i el seu cervell intangible va començar a cavil·lar, a estirar un fil invisible que fos portador d'una solució.
El ciri confiava en ell mateix. Confiava en poder escapar. Les voltes del temple, els bancs arreglerats mil vegades envernissats, els rams que desprenien olors de lliris de Sant Antoni o roses President Hoover que les devotes fervorosament regalaven a sants i santes , la pica baptismal de marbre congelat, el capellà calb i amb ulleres de veu de tro dient la litúrgia, els taüts que mostraven l'estil i la classe social dels difunts, la comèdia de les comunions amb viatges a l'Eurodisney...tot allò es barrejava confusament i el ciri es marejava, ja en tenia prou. Volia respirar aire fresc de muntanya o contaminat de ciutat o iodat de mar, volia oblidar la fortor que exhalava l'encens i les boques badades per adossar-se als paladars hòsties sagrades.
El ciri finalment es va il·luminar.
Caldria ser traslladat i requeria un innocent o pecador, tant li era.
Va concentrar-se per tal de rodolar i anar a petar sota els peus de Jesucrist a la creu, al centre de la banda esquerra de l'edifici. Una bona posició per ser trobat. Esperaria.
Va haver de soportar les oracions d'una monja curta de vista que va repetir el Parenostre vint vegades i se li va escapar una llufa perquè havia dinat mongetes. Va haver d'aguantar com una esquizofrència parlava amb el Fill, li demanava que la deixés suicidar-se i engegar la medicació a pastar fang com el que Déu va usar per fer els humans i que ja li tornaria la costella. Va haver d'estar-se estona en aquell terra fred i humid. Esperant.
Fins que el destí va decidir que una vídua el veiés i l'agafés. El va posar dins un cabàs entre una bossa amb embotits i mitja dotzena de calces de blonda de color beig. El ciri va fer cara de fàstic per un possible contacte amb un fuet amb tuf de porc que semblava que volia ser l'amo de l'espai i aquelles peces de roba interior tan castes que no alegraven gens ni mica.
Sort que un cop abandonada l'església es va animar en sentir la llum i l'escalf de l'astre rei i ser gronxat mentre la vídua caminava cap un forn. Allà no va fer cas al règim, i va menajr donetes, la doneta diebètica. Havia plorat tant per la pèrdua del marit que s'ho va permetre. De xocolata ben industrial, aquella que causa granisses o al cul o a la barbeta, segons la persona. I també va comprar una barra de pa integral sense sal, per compensar la consciència nutricional i mèdica. Mentre pagava el flequer havia acabat de cruspir-se un entrepà i li va entrar pa a l'ull. Tocava posar peces a coure i es va ajupir mig a les palpentes. El ciri va intuir que acabaria fos i perquè no fos així va pensar amb accelerada acceleració. I va tenir la idea -bombeta encesa- d'aconseguir lliscar per la mà amb oli d'arbequina que encara restava de l'esmorzar del treballador per assolir una faldilla acampanada que va fer aixecar i escandalitzar la propietària, la de la gestoria, dona respectable amb permanent permanentment ben crepada amb visita setmanal a perruqueria d'alt standing.
El ciri va caure- amb un somriure que se li hagués pogut veure- al cabàs quan aquell desgraciat va rebre una bufetada grossa com un pa de quilo ben pesat, com els de l'antigor.
La vídua trobava gent pel carrer i s'aturava a xerrar estona. Greu inconveniència pel ciri, hora de perillós sol fort. Calia posar la dona en evidència per tal que fes via en anar a casa. Així doncs, entremaliadot, el ciri treia el cap com si fos una mascota amb unes calces per barret i oscil·lava una miqueta. Quan la gent se n'adonava ni dissimulava en deixar la vídua plantada, que de malpensaires n'està el cel farcit.
Quin ciri tan espavilat! Va aconseguir fer estada en un veritable paradís de vida si la vida és vibrar. A cala vídua hi sovintejava un nen -un nét- amb molta imaginació. El ciri va esdevenir espasa medieval, raig làser futurista, llapis màgic que dibuixava de color cendra mapes de tresors de pirates temibles, canya de pescar llobarros extingits...i si l'encenien -poques vegades i només uns instants- era per admirar aquella flama que era un gran agraïment.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435778 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com