LES HISTÒRIES DEL DIETARI DE LA MARE.

Un relat de: Romy Ros
Sóc la Marina, vaig néixer el 5 de maig de 1993 i estudio Biblioteconomia i Documentació. Avui començo un dietari per seguir la tradició familiar d’una saga de dones que m’han precedit per línea materna. Ho faig perquè vull i em ve de gust recollir moltes de les històries que m’havia explicat la mare i, sovint m’han sorprès, i que a ella les hi havia explicat la meva àvia. També recolliré les meves experiències personals i familiars, i sobre tot allò que em vingui de gust.
Ahir vaig pujar a les golfes i em vaig trobar amb les deu llibretes que la mare ha escrit tots aquests anys, des de 1982. Vaig fullejar-les i hi ha impressions personals des que va començar la universitat, com va conèixer el pare, quan vaig néixer jo i, a més, intercalades, he trobat anècdotes de la seva infància, dels meus tiets, dels seus pares i fins i tot, alguna anècdota de la seva àvia, que és la meva besàvia. M’encanten les històries de gent senzilla i encara més si són de família.
Avui, transcric una història que m’ha agradat. És sobre la besàvia. No vull que es perdi, perquè la llibreta de la mare escrita a mà ja corre el perill de no ser llegible. Dedueixo que la història devia tenir un final feliç, perquè, de no ser així, la meva àvia Josefina no hauria nascut i, per tant, tampoc la meva marona. Aquesta història la va escriure la mare referint-se a la meva besàvia, per això està escrita en tercera persona, i diria que li va explicar la meva àvia...
L'àvia Elisa i la trobada amb els milicians
“Era l'any 1938 i Espanya s'estremia en una contesa fratricida que va aterrir a tort i a dret les classes populars. Tothom tenia clar que després d'aquesta guerra ja res seria el mateix. L'ordre s'havia trastocat fins al punt que el món camperol tenia les dones llaurant els camps i a les ciutats tothom feia el que podia per refugiar-se de la fam i de les bombes. Els homes de mitjana edat eren tots al front.
Aquesta era la situació de l'àvia Elisa que durant aquell estiu havia segat ella mateixa el blat amb l'ajuda de les seves germanes.
Ella era alta i espigada, prima, cabells castanys amb rínxols daurats. Els seus ulls conferien una força interior que costava d'eludir i que emanaven una energia que parlaven de valentia per enfrontar-se a les dificultats quotidianes. Però malgrat aquesta aparença, ella era de naturalesa poruga quan pensava en el futur. Les pors i l'angoixa l'estremien i li ocasionaven esgarrifances. I és que el futur li feia molta por, tot i que, sovint no volia pensar-hi.
Tenia tan sols vint-i-quatre anys i ja era mare d'un fill, en Jacint, de set anys. S’havia convertit en mare als setze anys perquè en Valentí era un impacient. Quan ella tenia quinze anys i veient que la família no l'acceptava com a gendre, es van escapar i van casar-se a Toledo en una cerimònia tan íntima que només eren ells dos, el capellà amic i dos testimonis que havien arreplegat pel carrer. Després van tornar a casa i ho van dir als pares d'ella. La notícia va caure com una llosa, però ja estava fet. La seva mare que era molt amorosa els va citar pel diumenge següent a dinar: hi hauria tota la família i ho celebrarien. Aquesta va ser l’entrada d’en Valentí a la família, amb certa recança per part de tots. Llavors, recordava l’Elisa, la vida era tranquil·la per a ells. Era l'any vint-i-nou i Espanya estava a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera que havia encapçalat la dictadura militar amb el suport del rei Alfons XIII.
Però això era context d'alta volada, la vida quotidiana per ells era dura, camperols com eren, treballaven durament per extreure el blat i els llegums als camps de secà i de l'hort els queviures necessaris per l'autosubsistència familiar. Animals domèstics, els justos per obtenir llet i la matança del porc per tenir carn la resta de l’any. Havien aconseguit comprar un petit terreny que llauraven cada any a la falda dels Montes de Toledo prop de poblacions com Talavera de la Reina. Una petita explotació familiar que donava per mantenir la família i viure molt modestament; però, això sí, no podien queixar-se perquè eren propietaris, petits, però al capdavall propietaris: n’hi havia molts que no tenien aquesta sort....
Aquests eren els pensaments de l’Elisa quan en la llunyania va veure que s'apropava una camioneta carregada d'homes amb fusells. La pell se li va eriçar, els batecs del cor es van accelerar. Li va semblar que pel camí que conduïa a casa, s'apropaven a poca velocitat i anaven cantant...
El cor li bategava a cent per hora i les cames li tremolaven, amb prou feines s’aguantava. Sabia que en Jacint de 6 anys era a dormir, perquè ja havia dinat i l’havia bressolat amorosament.
Ella restava palplantada davant la porta de la casa quan la camioneta va aturar-se en sec i l'home que feia de copilot va abaixar-se del vehicle i dirigint-se a ella li va dir:
-Ei, dona, oi que podem agafar aigua d'aquest pou que tens i que fa tan bona pinta?
Ella va contestar amb un sí quasi imperceptible, però que reafirmà amb un moviment de cap. Tots van baixar de la camioneta. Eren sis homes armats amb fusells i vestits de negre amb un mocador vermell al coll.
Afortunadament entre ells va reconèixer a en Lluís, el seu cunyat que feia 3 anys que s'havia casat amb la seva germana, la Màxima. Aquesta coneixença la va fer sentir-se segura i va respirar profundament.
En Lluís, dirigint-se cap a ella la va saludar i va explicar les noves notícies que sabia sobre en Valentí al front:
-El front cap a l'Ebre ha estat una carnisseria i molts homes són ferits i morts. Sembla que en Valentí ha estat de sort i ara resta a l'Hospital de Tarragona; ell no hi era a l'Ebre, però quan s'apropaven cap a Tarragona una bala li ha estellat una costella. Quan es refaci és possible que li envien a casa.
L’Elisa experimentà un neguit que no podia dissimular; a més ara acabava de prendre una decisió que difícilment li podien treure del cap i en Lluís ho va captar:
-No t'amoïnis, dona, que en Valentí és fort i es refarà. Nosaltres ara marxem cap a Madrid, i allà tinc camarades que em poden donar noves notícies sobre Tarragona; tot just demà marxa un comboi cap a València i d'allà faran cap a Tarragona i després Barcelona… Sabem que volen portar les obres del Museu del Prado per fer-les sortir per la frontera cap a França.
-Per què heu vingut fins aquí, fent tanta volta, si aquest camí no us condueix de passada fins a Madrid ? -preguntà l’Elisa-
L'home que havia fet de conductor, va resultar que es deia Josep i li va contestar amb amabilitat:
-Venim de San Pablo de los Montes, de l'església on hem requisat totes les imatges religioses que hem trobat; de passada recollim les que trobem per les cases, i en Lluís ens ha informat que a casa teva tens un gran quadre amb un Crist. Ens l'hauries de donar, muller, no et farem res si ho fas de bona voluntat… Això de la religió és una droga i un càncer que cal extirpar de la població; els capellans i les imatges religioses no tenen cabuda en la nova societat que construirem quan s'acabi aquesta guerra. Aquests quadres aniran molt bé a la nostra foguera del sopar d'aquesta nit o de més endavant.
A l’Elisa se li va canviar el semblant… no se sentia com a cap heroïna per salvar imatges i el seu Crist de Medinaceli havia estat el racó que recollia les seves oracions i peticions de protecció durant tot aquest temps que en Valentí era al front. Malgrat tot, va considerar que ara tenia altres prioritats i que calia aconseguir que la portessin a Madrid i allà anar-se'n amb el comboi que marxava cap a València i després fer cap a Tarragona. Ho tenia ja decidit i res no podria fer-la canviar d'idea. Així que accedí a donar el seu Crist voluntàriament, per tal que servís de teia al foc segons la voluntat d’aquells homes amb els que no s’hi volia discutir perquè se sentia totalment vulnerable: sabia que no respectarien ni religió, ni quadre, ni dona, ni infant.
Al matí, en Lluís va convèncer als companys per a dur-los fins a Madrid, a ella i el nen, amb el farcell que ella duia a l'esquena amb les exigües pertinences que en dos minuts va improvisar. Tots pujaren a la camioneta i el quadre anava donant tombs per entre els peus dels quatre homes que restaven al costat de l’Elisa i el nen que no entenia què passava.
Durant el trajecte en camioneta, l’Elisa va començar a resar un parenostre silenciosament, un darrere l’altre. Pregava protecció i tanmateix demanava perdó per haver-los entregat la imatge del seu Crist.
Aquell dia, ella, sense ser conscient de les aventures que l'esperaven en l’atzarós viatge que tan impulsivament havia programat, va fer una promesa al seu Crist: quan tot allò s'acabés, quan en Valentí fos a casa sa i estalvi… ella aniria de peregrinació a peu a la capella del Crist de Medinaceli.
Ho prometia silenciosament mentre ara resava un parenostre, i un altre... i un altre. “
(Llibreta 3 de Cristina Ros, 10 de juliol de 2010)
Crec recordar que aquesta història jo li havia sentit explicar a la mare, en versió més resumida, aquell any que ella feia el tractament de quimio, quan jo tenia disset anys i que per animar-me em deia que venia d’una saga de dones molt valentes que sabien superar moltes adversitats i que jo també era i seria així, com elles.
Deixo per avui l’escriptura, demà ja continuaré!
(Llibreta 1 de Marina C. Ros, 19 d’octubre de 2012)

Romy Ros, hivern del 2015

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Romy Ros

Romy Ros

34 Relats

288 Comentaris

38856 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Nascuda al 62 més enllà de les Terres de Ponent, he viscut en diferents poblacions de Catalunya fins que finalment he aterrat i visc a Vic esperant que sigui definitiu. Sóc antropòloga de vocació i mare de dos adolescents que em fan parar el cap en moltes més coses del que jo imaginava. Escriure i llegir són dos aficions que sempre m'han fascinat i per això estem ara aquí.