Les guinguetes no poden triar

Les guinguetes no poden triar

“SI VOLEM LA GUINGUETA, HEM DE PASSAR PEL TUB”

El president de l’Associació de Guingueters de Barcelona (AGB) critica les condicions que imposa l’Ajuntament.


(Lluís Calamar - Barcelona) - Després d’una primavera bastant freda i plujosa a la nostra ciutat, l’estiu torna a ser amb tots nosaltres. I amb ell, les guinguetes de les platges han tornat a parar taules i cadires, oferint-nos els plats més tradicionals. Però les aromes no són les mateixes de l’any passat. Joan Pere Gambeta, president de l’Associació de Guingueters de Barcelona (AGB) ens explica els sorprenents canvis d’aquesta temporada.

Lluís Calamar – Com es presenta aquesta temporada, tan plena de crisi pel que sembla?

Joan Pere Gambeta –En principi, bé. Miri, l’any passat vam obrir un total de setze guinguetes a les vuit platges de la nostra ciutat i aquest any, malgrat la crisi, en serem divuit. Així i tot, en continuen dues de tancades d’un total de vint.

-I a què creu que és degut aquest augment en una època de constants tancaments?

-Pel que sembla, algunes persones que es trobaven en atur han volgut capitalitzar-lo obrint aquests negocis. Jo, com a president dels guingueters de Barcelona, els desitjo tota la sort del món; la necessitaran.

-Què vol dir que la necessitaran?

-Doncs això, que es vagin calçant. No tot són flors i violes ni tampoc és tan bonic com sembla això de treballar a la platja, on la gent cada cop té menys poder adquisitiu. Miri, l’any passat, la beguda més sol•licitada, després de l’aigua, sap quina va ser? Doncs la cervesa amb dos gots. No dos quintos o dues canyes, no. Una única cervesa i dos gots, dos!

-Però això, senyor Gambeta, sembla cada cop més habitual. Els restauradors també es queixen que la gent només demana un plat únic i prou; ni segon ni postres. I molts d’ells ofereixen també mig menú. El poder adquisitiu de la gent és cada cop més baix. Vostès també ho noten a les seves guinguetes?

-I tant! Abans de prendre res, cada cop ens pregunten més quan val això o quan val allò altre. Si els hi agrada el preu, bé i si no, se’n van. A més, la platja està plena de venedors ambulants. Cada any l’ajuntament diu que els farà fora, però res, surten com bolets i amb un preu més baix que el nostre. Nosaltres no hi podem fer res. Els preus són els que són. No els que ens agradaria que fossin, no. Són els que ens imposen i a callar!

-Què vol dir amb això del que “ens imposen i a callar”?

-Doncs això, que ens ho imposen. L’ajuntament et dóna permís per obrir la guingueta, però a canvi has de comprar el menjar i les begudes a un distribuïdor seu, que no és precisament barat.

-És per això que els preus en una guingueta són tan cars, bastant més que en qualsevol altre establiment?

-Home, tan cars tampoc ho són. Però vaja,el motiu d’aquests preus és pel que li acabo de dir.

-Senyor Gambeta, parlem només d’imposar begudes i menjar o també d’altres coses?

-D’altres coses, també. Per exemple, ens obliguen a posar un tipus determinat de música; aquesta que en diuen “chil-out”, o una cosa així. No troba a faltar les cançons de’n Manolo Escobar o dels Sírex? Jo, sincerament, sí. Reconec que sóc una mica passat de moda, però un bon “chiringuito” ha de posar això, música que apropi gent de mitjana edat, que és la que té més poder adquisitiu i gasta més. El “chil-out” dels pebrots només atreu a la gent jove, que no té ni un duro! I ho faig perquè m’obliguen. Si volem tenir la guingueta, hem de passar pel tub! Sort que jo tinc el negoci a la platja de la Barceloneta i no puc posar música, gràcies a Déu. Tot el dia amb el “chil-out” m’adormiria! Quina música més monòtona, escolti! Si més no, que ens la deixin triar.

-Què vol dir, que les guinguetes de la Barceloneta no poden posar música?

-No. Per la proximitat amb les cases dels veïns. I em sembla bé. Així i tot, sempre hi ha el graciós que canta més fort i més content del compte. Per sort, a la Barceloneta ens coneixem tots i el tracte és més familiar. De la Nova Icària cap enllà tot són “guiris”, turistes vull dir. I com que allà no hi ha habitatges a prop, poden tancar a les dues de la matinada amb la música a tot drap! Nosaltres ho hem de fer a les dotze. Sort que un servidor ja comença a tenir una edat i s’agraeix, la veritat.

-Senyor Joan Pere Gambeta, que m’ofereix per acabar aquesta entrevista?

-Miri, anxoves de l’Escala, escopinyes del Cantàbric, calamarsets amb ceba, sèpia amb all i julivert, seitons que encara es belluguen, les bombetes tan típiques de la Barceloneta, amb una salsa especial que fa la meva dona, boníssima escolti i, evidentment, el plat estrella de la casa: vermut nostre, blanc i gambetes a la planxa! Són d’Arenys de Mar. Per llepar-se’n els dits, li dic jo!

-I per quant em sortiria una de gambes i un vermut blanc?

-Vostè vingui, demani i ja ho trobarem.