LES GOLFES

Sempre m’ha agradat anar a veure les golfes d’una casa de pagès, si poden trobar coses fascinats, des de un llibre antic als estris en desús més curiosos. A casa n’hi havien dues de coses que atreien tot el meu interès, una era un “mundo” ple de llibres i de contes de l’avia i la mare. Hi havia un llibre grandiós, mil pàgines tenia, era ple de retrats de gent, de cases, paisatges que jo no havia vist mai, anava passant pàgines i cada dibuix era una escletxa de llum sobre un món desconegut. Un món que el vent s’endugué.
També hi havia llibres manuscrits amb una lletra que ja m’hagués agradat fer a mi, em costava de llegir-los.
Llibres de contes que feien volar la imaginació, un llibre fascinant de medicina de l’any mil vuit-cents setanta cinc, hi havia remeis per tot, des de curar un constipat amb xarop de escarabat o un cop amb oli de llangardaix. M’hi passava hores girant fulls, una i altre vegada. Això va durar fins que pujant els escalons de quatre grapes hi va arribar la nena, hi va començar arrencar fulls. Quant va arribar a poder pujar la petita entre totes dues varen acabar amb un temps passat.
L’altre cosa que em fascinava era una pistola amb una funda de cuiro negre que l’avi tenia amagada sota una teula.
Havia sentit explicar moltes vegades d’on venia aquella arma.
Una tarda a l’hora que tot és de color d’un gos quan fuig, a la casa petita, al mig del bosc, s’hi varen presentar dos homes, espellisats, barbuts amb cara de passar gana, varen dir als avis si els podien donar el que fos per menjar, tenien un llarg camí, anaven fugint cap a França, encara que no
les tenien totes els avis, sempre havien compartit el poc que tenien amb qui ho necessites, els varen donar mig pa dels que feia l’avia, un tall de
cansalada i unes patates que escalivades al caliu dels focs que feien, amagats en el camí; fugint de la por de la presó o de l’afusellament els alimentarien uns dies. Eren bona gent, emocionats els varen agrair el que els donaven. _Gràcies per la vostra voluntat, feia dos dies que no menjàvem res, no tenim cèntims per pagar-vos el que ens doneu, però accepteu aquesta pistola i aquestes bales, nosaltres ja no en farem res, i a vosaltres us pot fer servei, i l’avi la va acceptar.
_ Adéu-siau, moltes mercès per aquesta teca.
_ Adéu-siau, bon camí tingueu!
A les golfes quant estava sol, la treia de l’amagatall, la treia de la funda i a poc a poc amb oli i petroli la vaig anar netejant del rovell que tenia, fins que va ser lluenta, quasi nova, es podia llegir el que posava. ESTAR 9mm. Era una meravella, aixecava el martell, apuntava a un lloc imaginari i disparava. Sabia el que era un arma, els perills que pot comportar i tot i tenir bales netes i lluentes mai s’hem va ocórrer posar-ne una a la recàmera. O sigui que encara que m’hagués agradat moltíssim, mai vaig disparar una bala amb aquella pistola. Era simplement el meu tresor a una cova de teula, que de tant en quant desenfundava, engrasava, admirava, acariciava i tornava a guardar en el més absolut secret, en un lloc que només coneixia jo.
Per donar llum a les golfes hi havia una petita finestra i unes teules de vidre graixut, transparent. Quant la pilota em quedava encallada dalt la teulada, era tot una aventura treure les teules de vidre i per el forat que quedava pujar sobre la teulada. Tenia una vista fantàstica, no hi havia cap lloc com aquell per admirar la vall i les masies veïnes, els camps
treballats, la riera petita, els cireres florits si era primavera, una bicicleta, o una carreta que estirada per un parell de vaques anava fent la carretera cap a casa seva, sense presses.
També es veia voleiar l’esparver o el milà, buscant el moment per fer un bon àpat, quant les gallines els detectaven, corrien amagar-se, si hi eren a temps. Allà dalt no m’adonava conte de l’hora, quedava encantat en els detalls del paisatge, en els somnis, poder volar com les orenetes fins la muntanya més alta, a veure la carbonera que s’endevinava sota el fil de fum a una carena llunyana, o a tocar el castell de núvols blancs com glops de llet que anaven sortint per sobre la muntanya que darrera tenia el mar.
Tornava a tocar de peus a la teulada amb el crit de la mare o l’àvia; _ Vols baixar d’aquí, avanç no caiguis!