LES FULLES I ELS RECORDS.

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Estic escrivint amb la finestra oberta i mentrestant es posa damunt el paper una fulla groga i una verda.

Miro atentament les fulles i penso: Mira les dues cares de la vida, una el futur i l’altra el present. Apartant-les, els meus ulls cerquen el llibre que estic copiant. Recomenço altre cop a llegir la vinguda de Déu convertit en home. Primer va ser un nen i després un home que va sacrificar-se per redimir els pecats dels humans. Amb la ploma reinicio la meva tasca de copiar: Aleshores uns Mags d’Orient conduïts per un àngel va arribar fins el pessebre on s’havia produït el miracle...

El meu pensament sempre un xic erràtic vola en el temps, retornant a l’any que un infant de sis anys espera, amb delectança, la festa dels Mags d’Orient.

Ha escrit, sota la supervisió de la mare, la carta als Mags pidolant mil i una cosa per jugar. La mare l’ha corregit demanant material de col·legi que el nen s’ha deixat oblidat com: un parell de llapis, dos o tres gomes, quatre llibretes, un compàs i l’enciclopèdia il·lustrada. Sí, aquelles gruixudes que parlen de tot, des de la gramàtica fins a les ciències.

Per fi la nit màgica ha arribat. La de les il·lusions. Tot, en una sola. De bon matí els pares l’han llevat i malgrat la seva impaciència han volgut que esmorzes abans dels regals.

Ha menjat de qualsevol manera, ha tacat la tovalla. Li han caigut la llet i el cacau damunt la taula. Tot ell, es un manat de nervis. Cansada la mare li diu:
 Tabalot, calmat! Sinó els Mags s’ho emportaran tot de nou.
 Ho tornaran a Orient!- es pregunta, el nen incrèdul, però calla. No temptem a la mare.

Regira les joguines, els comtes, les llibretes, els llapis, un cotxe, el joc de l’oca, etc. Sí, sí, però allò que de veritat vol no hi és. On son el tren de carbó i els seus vagons. El nen comença a passar-se les mans pels ulls i es a punt de somicar.

Aleshores s’escolta el timbre. El pare va a obrir i se senten les exclamacions de benvinguda de mare i fill a la porta. La iaia, és una mica exagerada, ja ho diu la mare. L’àvia entra a l’habitació, tota plena de papers de colors i caixes. S’acosta amorosa a fer un petó al nen. Aquest l’esquiva refusant-la i li diu amb veu moixa i mig plorosa:
 Iaia, els Mags no m’han portat el tren i els vagons! Això que els hi vaig deixar pa i aigua pels camells. Tu creus que aquest matí vindran de nou a portar-me’ls.
 Ai, fillet! Els Mags, ja són molt lluny. Fins l’any que ve no tornaran. Però saps què a casa meva han deixat alguna cosa per tu. No sé que pot ser, però com els hi venia de passada, tal vegada?

Aleshores apareix la mare que estava a la cuina i porta una caixa gran:
 Mira incrèdul! Quina caixa t’ha portat la iaia Maria.

El nen neguitós estripa l’embolcall, trenca la caixa en els seus esforços i apareix, meravella de les meravelles, un bonic tren de carbó amb quatre vagons. Sí, amb quatre vagons per càrrega, dos de passatgers, la carbonera, una màquina negra de rodes vermelles i moltes vies.

Per un moment el nen queda pensatiu. Si la iaia no va veure quan escrivia la carta, jo no li vaig dir, per tant no podia saber que volia. Tindrà un espieta a dalt amb els Mags.

Caram! Haure d’aprofitar-me, que ara ja és molt grandeta. No sigui... que és vulgui marxar amb l’avi.

Miquel Pujol Mur

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer