Les flors del meu jardí

Vaig voler mirar les flors del meu jardí però només veié les seves formes de dona. Volgué distingir els colors de les flors i de la gespa i en canvi la veia a ella asseguda sobre meu, menuda, amb la seva blanca pell enfundada en una de les meves grans camises blaves. Vaig voler sentir l'olor de l'herba fresca i tant sols encertí a recordar la de la seva pell, el groc dels pètals fou el ros dels seus cabells i en les verdes tiges veié el seu cos prim cobert amb el vestit que portava la darrera nit. Ella deixà la meva vida de la mateixa manera en que hi arribà, de sobte, sense previ avís. Un dia irrompé a la meva rutina amb la frescor d'una ànima sense complicacions i sense passat i em feu tan feliç que durant mesos he viscut només per a ella sense importar-me deixar pel camí el llast d'una vida sense objectius ni ambicions. Ella omplí el meu cor de color i il·lusió, d'alegria i emoció, de jocs i aventura, de tendresa i de passió.

I ara soc a casa, sol, odiant al Sol per il·luminar un dia que hauria de ser trist, detestant la primavera per despertar-me desitjos que no vull, maleint el món sencer per no compartir, almenys una mica, el patiment que omple la meva ànima. Espero pacientment que quelcom esdevingui però sense fer res, perquè sigui com quan ella va aparèixer davant meu: espontani i fortuït. Ha de ser una trucada d'algú sense nom, una carta sense motiu, un correu electrònic aleatori, la trucada equivocada al timbre de la meva porta, una notícia alarmant a la ràdio, una sirena de bombers al carrer, qualsevol cosa que aconsegueixi recrear el nexe entre mi i el món que encara sé que existeix allà fora. Per què sé que ella no tornarà i cada vegada se'm fa més difícil recordar que tenia una vida a la qual puc regressar. Ja no recordo com era anar a treballar cada matí ni els noms dels que sortien amb mi de festa. I no estic desesperat, solament consumit en la certesa que sense ella res val ja la pena. Em conformo amb deixar passar el temps esperant que un impossible torni a succeir.

Porto ja tres dies així, estirat a l'hamaca davant la finestra del jardí, sense pensar a menjar, canviar-me de roba o endreçar-me. No dormo necessàriament de nit si no en qualsevol moment que se'm tanquen els ulls. Anit no vaig tancar la finestra i m'embolcà el fred suau de les nits de primavera. Aquest matí començo a preocupar-me per que la tos no em deixa dormir. Tinc set però ja no recordo on és l'aigua. El meu món és només l'hamaca davant la finestra del jardí.

De cop i volta percebo ombres al meu al voltant i, encara que per un moment el sol ha deixat d'il·luminar el meu rostre, sento una calor nova que em cobreix el cos. La ràdio em crida pel meu nom i, encara que em sembla estrany, prefereixo ignorar-la per que per fi torno a sentir-me còmode, tant que crec que dormiré una mica.

Ara si que sento una sirena, a prop, molt a prop, però no soc capaç d'obrir els ulls per a mirar d'on m'arriba el so. Tampoc encerto a moure els braços ni tan sols quan un dolor punxant em fa recordar una ocasió que vaig anar a l'hospital a donar sang. La ràdio segueix parlant-me i em dóna ànims, em diu que em posaré bé. Però la sirena segueix tan molestament a prop que deixo de parar esment a tot i m'adormo profundament.

Quan els obro de nou els meus ulls no reconeixen on soc. Les parets són blanques i no hi ha finestres. Em costa recordar com però aconsegueixo girar lleument el cap. Dues figures s'abracen a un parell de metres del llit on estic estirat. Ploren sense descans procurant-se un consol mutu que no sembla ser suficient. Molt lentament m'incorporo a la vora del llit per a mirar-los amb atenció. Són un home i una dona, ambdós grans, que em transmeten un cert sentit de familiaritat. Quan m'alço i passo al seu costat un calfred recorre els seus cossos però no es giren per a mirar-me. Obro un armari, trobo la meva roba i cobreixo el meu cos fins ara nu. Mentre em vesteixo m'envaeix el desconcert quan em veig encara estirat al llit amb tubs a la boca i el braç esquerre. Em veig quiet i pàl·lid, molt quiet i molt pàl·lid. Un infermer obre la porta de la cambra i ens convida molt amablement a sortir. Ho faig i ja des del passadís veig com l'infermer retira els tubs i cobreix el meu rostre amb el llençol. La parella, al meu costat, segueix ignorant-me encara envaïda per una pena que no desitjo compartir, així que els deixo allà i encamino els meus passos cap a casa.

Aconsegueixo recordar que era a l'hamaca esperant que alguna cosa sobtada succeís. He de tornar, he de seguir esperant. M'assalta un desig que algú indefinit torni a mi. Però en la meva ment ja no hi ha noms ni rostres, només indefinides imatges i una immensa malenconia. Intento recordar què feia i a qui esperava però la única imatge clara que em ve a la ment és la de les flors del meu jardí.