Les estrelles

Aquesta és la història que els investigadors i investigadores desconeixen. És la història capaç de canviar el transcurs de l’evolució dels nostres dies. Possiblement mai n’has sentit a parlar, però és totalment certa. És l’inici de tots els inicis. Quan al cel no hi havia estrelles i es desconeixia de l’existència de vida. Els savis diuen que molt molt molt abans que s’originés el big bang, ja hi havia vida. L’univers estava limitat i era tan tan petit que des d’un extrem podies veure l’altre costat. De fet, era tan petit perquè només hi havia lloc pel Sol, la Terra i la Lluna. El Sol era treballador i humil. Es passava gairebé tots els dies donant llum i escalfor. La Lluna era molt diferent. Era presumida, mandrosa es mirallava cada dia. Li agradava que la gent l’observés i contamples la seva bellesa. En canvi la Terra era molt molt diferent. Era una queixica, envejosa, arrogant i inconformista. Quan el sol l’escalfava i donava claror es queixava perquè l’univers era tant petit que es cremava. Així que sempre estaven discutint. El mateix passava amb la Lluna. Es queixava perquè deia que tenia fred. Quan tenia fred volia el sol i quan tenia calor volia la lluna. Sempre volia allò que no tenia. Va anar passant el temps i les discussions van anar a més. Fins que va arribar un punt que no hi havia ni nit, ni dia. La terra va perdre tots els colors, mars, cels i muntanyes. I la Lluna i el Sol es van amagar. La Terra es va començar a sentir sola i de genolls i amb els ulls llagrimosos demanava al Sol i a la Lluna que sortissin, que havia canviat. Al mateix temps, el Sol i la Lluna es miraven i pensaven conjuntament:

-Per què sortir per tornar a tenir problemes amb un planeta arrogant, envejós i inconformista planeta com la Terra?

Així que tan la Lluna com el Sol van quedar-se amagats i van començar a emprendre una nova vida junts, però sense la Terra.
Fins que un dia qualsevol com molts dels que hi havia hagut, va sortir del no res un meteorit amb l’objectiu d’acabar amb l’existència de vida. La Terra indefensa i molt preocupada va començar a cridar:

- Ajuda! Ajuda! Lluna Sol on sou? Necessito ajuda!

La Terra no tenia res a fer amb aquell meteorit disposat acabar amb tot el que se li posava per davant. La Terra insistia en demanar ajuda i més ajuda. Però la Lluna i el Sol estaven dormint en el punt més llunyà d’aquell petit univers, on no podien sentir res. Fins que era tanta la velocitat d’aquell meteorit que desprenia una cua de foc tan grossa que va despertar a la Lluna i el Sol. Es van mirar i no van poder-s’ho pensar dos vegades. Van córrer disposats a salvar la Terra tot i saber els problemes que tenien. I així ho van fer. El Sol que era més gros i poderós es va enfrontar primer ell solet deixant que la Lluna fes descut. El Sol va fraccionant amb trossets petits aquell meteorit. Mentrestant, la Lluna la protegia com si fos un mur infranquejable. Va ser una batalla molt llarga i feroç. Va ser tan feroç, que aquest va ser l’increïble inici del que nosaltres coneixem com a big bang. El Sol, la Lluna i la Terra van poder vèncer. I de les enormes explosions l’univers es va expandir, dels trossets es van formar planetes i les estrelles de les boles de foc. Després van firmar una amistat per sempre més. I és per això que el Sol està a una distancia concreta de la Terra perquè no la pugui cremar, la Lluna està plena de cicatrius, hi ha dies, nits ,estacions i cada nit podem veure el cel estrellat.