LES ESTRELLES DE NADAL.

Un relat de: Miquel Pujol Mur
El nen mira la negra lona de la tenda. És un de tants refugiats en un campament a l’Europa de l’Est. No hi poso nom a ningú, ni de cap lloc, perquè la quantitat de persones desarrelades és prou important per no detallar noms.

Amb el seu germà gran ha fugit del seu país. Fugit, potser no és la paraula adient, ha estat expulsats pel horror d’una situació que no entenen. En la seva terra, sota les ruïnes de les cases bombardejades pels uns o els altres ha quedat tota la família. Han mort soterrats avis, pares, germans, tiets i cosins. Només han sobreviscut a la massacre el seu germà gran, que ha perdut també dona i fills, i ell, el més petits de tots els germans. El seu germà gran exerceix de pare i a vegades dubte com cridar-lo.

Aquesta nit de Nadal els grans han recollit a la mainada a la gran tenda enmig del campament. Tothom està neguitós. Les exigües provisions que els donen s’han acabat així com la que els fan arribar els voluntaris cooperants. Les dones amb quatre patates, una mica de verdura i arròs, i molta aigua han cuinat unes sopes que, barrejades amb farina, almenys apaivaguen la fam dels estómacs de tothom. Com son tants a menjar-ne han hagut d’afegir més aigua. Finalment ha estat només un glop d’aigua calenta amb una mica de gust a ... És tan difós el sabor que ningú endevina ben bé a que sap.

El nen, observa com si la claror fos la d’una estrella que travessa la lona com una ombra difusa i un xic clara. Després dues, més tard quatre. Mig clapat pel son i la fam recorda que el seu pare allà en el seu país des de la teulada li mostrava les estrelles. Aquella Vega; l’altre, la constel·lació d’Orió,...i tantes més que lluïen en un cel blau i sense pol·lució. Estrelles visibles des del seu bonic país, ara assolat i destruït. Enyora, en el mateix instant, la terrassa i el notar el pare al seu costat.

Però no, la llum, tal vegada les estrelles, a poc a poc davallen cap a la terra. El campament s’omple de gatzara. Mil veus clamant al cel i als homes de bona voluntat.

Sona un crit unànime dit per moltes goles fa un moment desesperades.
 Els camions dels cooperants!!!

Poc després entren els familiars a recollir la mainada. Alegres abracen als seus. El seu germà-pare fica entre les mans del nen un petit joguet.

Poc després grans, joves i nens es reuneixen a la plaça central. Oblidant-se dels diferents credos, barrejades les creences, tots donen gràcies al Déu del cel i als seus emissaris, els voluntaris que treballen i els ajuden a sobreviure.

Miquel Pujol Mur.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: