LES DUES FORMIGUETES. O també, historieta fora temps, amb corol·lari.

(Dedicat -començant per l'esquerre, com cal- a Maricarme, Ferran Planell, Montse/'mar', Rufa, Pau-Marc/'Epicuri', Ferran d'Armengol/'darkman', Carme Cabús, Manel/'Mändalf', Maurici, Empar/'Xantalam', Núria/'nuriagau' i Sílvia/'Llibre'. I també per Àngels/'angie', absent involuntària. El dibuixet, especialment per Paula/'güitxi' -crec-, que és "innocent". " De què?")




Conten els vells del poble que això eren dues formiguetes que s'hi estaven tranquil·lament parlant de les seues coses, ben arrimadetes al recer dels plecs del melic d'una senyora. I com que eren dues formiguetes relataires, doncs comentaven assumptes relacion ats amb la seua dèria: la darrera presentació del darrer llibre de la Llibre, la frase del dia de l'angie, les salutacions de "bon dia!" de la colla reglamentària, la sequera literària de…… En fi, tots aqueixos esdeveniments que acostumen a ser temes de conversa entre aquesta gent mig boja per les lletres. I en aquest precís moment les trobem parlant,, com no, del tema estrella: el repte de Dolça i Sangifetge, aquell de les històries per llegir amb una sola mà. I com que les nostres amigues no tenien excessiva experiència en aqueixos quefers -més aviat estaven una miqueta verdes, ‘in albis' o fora joc - decidiren provar de viure una aventura per trobar inspiració. I una proposà anar cap el nord i l'altra cap el sud, prometent retornar al mateix lloc abans d'acabar-se el jorn, per contar-se mútuament allò descobert. Ara, en un incís, i per no confondre-les -no estem massa avesats a distingir formigues- les anomenarem la formigueta Y -aquella que caminaria cap el nord- i la formigueta X -la que ho faria cap el sud-. I així ho feren.

Un poc abans d'amagar-se el sol darrere la cabellera daurada de la propietària del melic, s'hi retrobaren de nou. I cadascuna contà l'aventura viscuda.

*Història de la formigueta Y.

Vaig encetar a marxa només decidir-ho. Amb ganes! Però... Uff! Un camí desèrtic, el meu, amb només uns arbrets filamentosos esquifits i groguencs allunyats un de l'altre, ací i allà, sense cap fulla. De sobte m'hi trobe davant dues muntanyes enormes a dreta i esquerre, i enmig, una vall profunda. Al peu d'una d'elles descanse del fatigós viatge abans d'encetar l'ascensió de la primera muntanya. Comence la pujada. I camine i camine, arribant a la fi a un gran redol de roca diferent, més obscura, i a un pic erecte, semblant a un volcà ja apagat. Descanse i mamprenc el descens fins la vall, altra vegada... I quan ja anava pujant la segona muntanya, molt semblant a la primera, un terratrèmol la sacseja i em fa caure, trontollant, fins el pla.
I ací estic, amb tu, contant-te com m'ha anat. Però explica'm; conta tu!


*Història de la formigueta X.

Un camí semblant al teu, en principi. Però, de sobte, un bosc ben tupit. I després d'uns quants desnivells, una cova enorme, amb plegaments i protuberàncies; magnífica, acollidora. I camine per ací i per allà, per cada racó; m'endinse fins passes més estretes i retorne cap l'eixida en notar una humitat cada vegada més intensa. Decideix abandonar l'exploració i sortir altra vegada a la llum. De sobte, m'impedeix el pas un gegant malcarat, calb, amb un trau al cap. Sort que es retira aviat. Intente sortir... i me'l trobe altra vegada barrant-me el pas, ocupant tota l'eixida. Serà inoportú! Se'n va; retrocedeix. Faig uns passets tímids, sense soroll; i s'hi presenta altra vegada, amenaçant... I així una bona estona: Jo que surt, ell que entra! Vaig cap enfora; ell, cap endins. Ell que avança, jo que retrocedeix... Comence una carrereta; de nou m'atura a la sortida. Faig un esprint... Ni així! Jo que vull eixir; ell que entra. Es retira, avance; entra, jo enrere. Jo surt, ell entra; jo cap enfora, ell cap endins!...
No tinc traces de formiga atòmica, però ja farta i cabrejada, l'ataque: li fot un mos amb tota la ràbia i les ganes de que sóc capaç. Ell reacciona: obri la ferida del cap i m'escopeix. Una matèria blancussa, viscosa, que sort que només em mulla la part superior de les antenes. I és l'atac aquest que em salva, perquè al cap d'una estona s'hi retira avergonyit, laxe, deixant-me la sortida lliure!
Amb dificultats, relliscant de vegades, i d'altres fent esforços per poder moure les patetes apegades al líquid llefiscós, he arribat a temps per contar-te la meua aventura.

Acabaren convençudes que a cap de les dues els serviria allò viscut per participar al repte aquell que calia llegir amb una sola mà. I els guardarem, els records i l'experiència, per un altre.

COROL·LARI. De ben segur que cap d'aquestes dues formiguetes, ni la Y, ni la X, guanyarien mai el Nobel de literatura.