Les disfresses del toro

Un relat de: Joan Pau Inarejos Vendrell

Vaig deixar Ariadna abandonada al laberint. Ja ho sé, ja: sense ella mai no hauria trobat el centre ni hauria pogut matar la bèstia. Però en acabat ella em va voler abraçar amb els seus fils, i jo no volia saber res de la seva llana malalta. Li vaig dir que tenia cara de vídua i que només servia per filar i per cosir i que mai cap home estimaria el seu cos d'aranya. D'una manotada li vaig llançar a terra totes les seves boles llanoses i al moment es van envermellir amb la sang de la bèstia morta. I després la sang es va aigualir amb els plors d'Ariadna.

La vaig abandonar al centre del laberint, i a mida que anava sortint trencava tots els fils amb l'espasa calenta per deixar tancada la pobra infeliç, mentre els seus plors ressonaven i s'emmirallaven per totes les parets i passadissos. I com més florides i penoses eren les ploradisses, amb més ràbia esquinçava les teranyines d'Ariadna. Em moria de vergonya d'haber necessitat aquells fils escarransits i la meva espasa maldestra i ensangonada es venjava de mala manera.

De sobte, els plors van parar en sec, i la meva espasa també. Brut i suat, tapissat de crostes i blaus i picat de la pitjor curiositat, vaig voler fer el camí de tornada cap al centre, resseguint els escapçalls llanosos i les fissures de l'espasa. Vaig tombar l'última corba i, mossegant-me el llavi per no panteixar, amb tota la prudència, vaig treure l'ull.

Ariadna estava quieta, asseguda i recolzada en un cantell de paret, mentre un príncep daurat li assecava les llàgrimes i li allargava raïms frescos amb les mans plenes d'anells. El veia de perfil: damunt els músculs duia una túnica blanca, i damunt els rínxols duia una corona de llorer, olorosa que tombava.

Una corona banyuda, en forma de lluna: era ell. Em pensava que l'havia mort, però era la bèstia un altre cop, esbelta i rossa, renascuda de la sang. Ningú la coneix tant com aquell que hi ha lluitat. I jo sé que era la bèstia.
Ben amagat, vaig contemplar com feien l'amor. Ariadna oferia el seu líquid plorós i el príncep el cremava amb el seu alè terrenal, fins a convertir-lo en foc de rialles. Reien com a bojos, mentre es rebregaven per totes les rajoles del centre del laberint i s'entollaven de llana molla i de sang antiga.

Jo no podia apartar la mirada d'aquell joc encès de despit, i per moments veia el seductor daurat convertit en la imatge rabassuda del toro que havia donat, ximple de mi, per mort. Ariadna, nua, ja no era ella: s'havia deixat anar la cabellera i lliurava la seva carn secreta a les ungles de la bèstia. Sense les trosses i els fils ja no era ella. Era una altra Ariadna.

Quan van haver esclafat tot el raïm roig, fins a confondre la sang antiga amb el vi novell, aleshores es van adormir l'un sobre l'altre, abatuts del plaer creador. La dona i l'animal dormien abraçats en aquella tarda de verema. I jo, en comptes de brandar l'espasa vaig arrencar a córrer per fugir del laberint.

De nit, a l'alcova, vaig caure rodó i vaig somiar que em curava les ferides amb suc de llimona, me les perfumava amb safrà i en acabat em canviava l'armadura per una armilla de torero. Vaig desar el casc i l'espasa per calçar-me el barret negre i les banderilles de coloraines. Negra nit, tocat de lluna, sortia vestit amb les filigranes i els lluentons.

A passes segures i diligents, escamat a la humiliació, vaig tornar a recórrer el camí laberíntic i els seus tentacles recargolats. Passats els udols i les foscors del corredor espiral, vaig posar els peus a la gran plaça. Estava buida, però era immensa, amb una arena tan daurada que semblava que amagués ni més ni menys que el sol enterrat. Dret i ferm, vaig desplegar la capa vermella amb un tripijoc de colzes. I n'hi va haver prou amb la lluna banyuda en quart minvant perquè la bèstia descobrís aquell color que l'embogia i l'esbrocava i arrenqués a galopar contra mi.

La claror de la nit, que és més pura i cristal·lina que la del dia, em va fer veure l'autèntica bèstia. Ja no era mig home mig animal, com quan el vaig matar per primer cop, ni anava disfressat de déu del vi, com quan es va fondre amb Ariadna. No. Ara era un toro negre i formidable, sencer i sense màscares, que galopava contra mi.

I a la primera esquivada vaig sentir totes les estrelles com m'ovacionaven. Vaig jugar amb la bèstia una vegada i una altra, fins a extenuar-la amb les meves arts fredes, i juro que les constel·lacions m'aclamaven de tots cantons de la plaça. El toro, imponent i grandiós com era, es desorientava toscament, i a la fi va caure marejat, amb un gran estrèpit. Feia uns gemecs intermitents que demanaven clemència amb la llengua obtusa de les bèsties salvatges.

Però m'hi vaig atansar impàvidament, vaig brandar les meves banderilles i les les hi vaig incrustar una a una per tot el llom, a llançades seques i esforçades, nafrant-li el massís de carn negra i rebentant-li la serralada de vèrtebres. El toro es va desfer en bramuls de dolor, mentre els rius de sang bombollejaven amb la llum de la lluna i envaïen la plaça de punta a punta.

Jo clavava fort, i a cada llançada anava pensant: Ariadna… Ariadna...






Comentaris

  • També molt bo[Ofensiu]
    dacar | 23-07-2004 | Valoració: 8

    M'agrada com fas tan real la mitologia més abstracta. I ho fas sense estridències, amb elegància. Molt bo, aquest també.

l´Autor

Foto de perfil de Joan Pau Inarejos Vendrell

Joan Pau Inarejos Vendrell

47 Relats

75 Comentaris

91457 Lectures

Valoració de l'autor: 9.04

Biografia:
Periodista, locutor i guionista a La Xarxa. Ràdio i tele. Escric sobre cinema, art, filosofia, actualitat i viatges, a més de relats breus en català i castellà. Sóc un escorpí de Sant Boi de Llobregat, vaig néixer l’1 de novembre de 1983 i no, no és el dia dels morts

Podeu visitar el meu blog: https://pauinarejos.wordpress.com/