Les dents de lleó

Un relat de: Estel d'argent

Quan són joves, les dents de lleó del camí
semblen petites llums rialleres
que saluden les hores més daurades.
Quan maduren, el seu plomall de seda
les converteix en diminutes llunes
que es tornen vent d'una bufada.

T'agrada, amor, que es perdin en l'horitzó;
tant t'és que perdin la forma i l'origen.
Les llavors escampo, dius.
Però a mi em fa mal al cor trencar en mil destins
el seu encís de porcellana.

Cert és que l'amor sospira i es fa lliure en els teus llavis.
Torna'l, doncs, fràgil i valent;
corpori i eteri;
abrupte, decidit i serè!
I fes que de la partícula més volàtil
torni a néixer l'amor a cada primavera.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Estel d'argent

Estel d'argent

53 Relats

98 Comentaris

55413 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
"La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure" (Herzen).

Aquesta és una de les cites que més m'agraden... segurament l'escriptura no ens ensenyarà a viure, però sí a pensar, que ja és molt.

Què dir de mi? Podria donar dades biogràfiques sobre mi, què faig, què deixo de fer, etc., però això ja ho anireu descobrint amb els relats d'aquesta pàgina...

Només diré que les paraules són com un tros de fang deforme a punt perquè algú mig despistat i innocent li doni forma, a punt perquè algú cregui que encara està tot per fer.

Sempre he pensat que aquest món necessita encara molta més imaginació... ;p