LES CRUES VERITATS

- Del dia que ens vam conèixer...No me’n recordo gaire, que vols que et digui. Vols dir que és important?
- No m’ho puc creure! Em prens el pel. Cóm pot ser que no te’n recordis del dia que ens vam conèixer?
- Doncs mira, no me’n recordo. Tu tens unes prioritats i jo unes altres.
- Au va home, fes un esforç.
- Doncs...Em penso que aviat farà un any, si no és que ja l’ha fet. Era a l’hivern i ja havien passat les festes. Mitjans de Gener potser? Sí, és clar, ara entenc perquè ho preguntes. Avui fa un any, oi que sí? Ho sento. Però ja et dic des de ara que no et puc prometre que me’n recordi dels aniversaris. I et demano que no t’ho prenguis malament. Et compensaré amb escreix. Demana’m una cosa raonable i la posaré als teus peus abans de una hora. Què me’n dius reina?
- Homes! Però no em conformo només amb això.
- Dones! D’acord . Quin càstig has pensat per aquest pobre pecador?
- Doncs vull que m’expliquis, fil per randa, que vas pensar de mi la primera vegada que em vas veure.
En Joan dubta uns moments. Se’n recorda perfectament de la primera impressió que li va fer la Magda. La va catalogar com a vulgar. És clar que aquest adjectiu només es podría aplicar a la seva aparença física. Com a persona, de seguida es va adonar que aquella dona tenia moltes més qualitats que ell com a home, i és per això que fa pocs dies, en un sopar romàntic, li va demanar de viure junts. Però les dones són així. Perquè és tant important el que va pensar en un primer moment? I si li torna la pilota? Què dirà ella?
A la Magda li costa molt aguantar-se el riure. En Joan es toca la barbeta, els ulls es mouen inquiets i arrufa les celles. Després es grata el cap amb desfici, es mossega els llavis... Tot un discurs en llenguatge corporal. La Magda comença a penedir-se de fer-li passar aquest tràngol.
-Mira –diu ella finalment. Reconec que t’he fet una pregunta enverinada. Però per fer-te més fàcil la feina, et diré que la primera cosa que vaig pensar quan et vaig veure en aquell bar, va ser que tenies cara de patata.
En Joan bada tant la boca, que per un moment sembla que la mandíbula inferior li caurà a terra.
- ¿JO cara de patata, JO?
- Au va – l’anima la Magda- Aprofita l’embranzida i buida el pap.
En Joan no aconsegueix sortir del seu estupor. A empal·lidit i les mans li tremolen una mica. Deixa la maquineta d’afaitar a sobre del lavabo (encara li funciona l’instint de conservació) i seu al wàter.
La Magda comença a sentir una mica de pena per l’home, però a decidit anar fins al final del seu projecte. Després, veient els ulls esbatanats d’en Joan opta per suavitzar una mica l’impacte i, sense dir cap mentida, afegeix:
-Que consti que de seguida em vaig adonar que era la llum, que feia aquest efecte. Definitivament, amor meu, no tens cara de patata, però...sí que és veritat que aquest va ser el meu primer pensament.
Ell respira sorollosament i com si es tragués un gran pes de sobre diu:
-Doncs jo vaig pensar que eres una dóna vulgar.
-Carai! Això cou, però no m’estranya gens venint de part teva. Moltes vegades m’he preguntat com pot ser que un “pijo” com tu es fixés en mi.
En Joan s’aixeca d’un salt, fa un cop de puny a la paret i per primer cop des que coneixen, li crida! I amb l’índex apuntant cap a ella diu enfurismat,
JO NO SOC UN PIJO!
-No em cridis –ara ella el mira de fit a fit -No toleraré crits en la nostra relació.
L’home es queda amb el dit aixecat a l’alçada del nas i no sap que contestar. Torna a seure al wàter, es posa el cap entre les mans i des d’aquesta postura, sense mirar-la, diu amb un fil de veu.
-Magda, perquè ho fas això?
Ella li aparta les mans de la cara i seu en el seus genolls. Li envolta el coll amb els braços i li fa una rialla.
-És la nostra primera baralla d’enamorats, si la superem, potser estarem preparats per viure junts. Creus que la nostra relació ho podrà suportar?
En Joan es queda pensarós una estona, la maleeix mentalment, i no és la primera vegada, per fer-lo anar per on ella vol. Però ja fa dies que ha descobert que s’estima aquesta dona i que pot amb això i molt més.
Penso que superarem aquesta proba, estimada. Però ara val més que t’aixequis. No sé si el nostre wàter està preparat per suportar el pes de tots dos i particularment el teu. Que em sembla que no et gires mai per veure con se t’està posant el cul, guapa!