Les coves d'en Grandullot

Un relat de: Bonhomia

No hi ha preguntes ni respostes. No té nom. De fet, ningú ho coneix. Deien, en temps remots incalculables,que existia.
És l'habitacle dels suïcides. Però ara jo m'hi trobo, i crec que sóc privilegiat, perquè fins ara no ho havia contemplat.
-M'escoltes?- Una veu.
-Quèe?¿¡ -Jo.
-Has caigut al parany.-La veu. La sang se'm gela i tinc la pell pàl.lida.
-L'has cagada, xicotet.
-Jo... jo no he fet res...
-Calla!!!-Ara si que tremolo de veritat.
-Què vols...de mi...
-Xuclame-la!!Que què vull???-Silenci sepulcral...
-Et vull a tu!!!!- Cony d'elefantot...mai havia sentit tanta por... ni de lluny. Però què vol...
-Digue'm què vols i faré el que sigui...
-Calla!!!! No veus que desperteràs en Grandullot?
-Grandullot...
-Si!! El nostre rei!!! Li repugnen els humanoides com tu!
Deixa'm dir-te un secret... però abans... abans,xicotet, m'has de dir quin art has fet servir per arribar al canal dels suïcidis.
-Jo...estava somniant i he sentit una mica de dolor... després he aparegut aqui... jo no sé res del canal dels suïcidis...
-Això és la garjola de l'infern!! Només mengem carn de rata i fem murals a les parets del canal perque només els grans artistes tenen accés al paradís d'en Llucifer.
-Llavors sóc prop de l'infern... però jo no recordo haver-me mort...
-A mi em passa el mateix, xiquet. Però gràcies al gran savi Golop, servidor d'en Grandullot, podem saber que aquest canal, que per la majoria de nosaltres serà l'alberg llafiscós de sempre més per a tota l'eternitat, és el lloc on van a parar els humans que es suïciden, que es treuen la vida per la seva pròpia decisió.
-Però jo no recordo haver-me suïcidat... jo tenia ganes de viure, ho recordo com si fos ara mateix.
-Amb aquestes excuses van ploriquejant molts dels quals habiten aquest paratge, perque no són forts , són tan dèbils com tu, amb molt cor però sense cap. Tu no ets llest. Ja et pots anar fent la idea que romandràs per sempre en aquest lloc fosc, caçant a les pobres i maleïdes rates.
-No és just! Jo no em vaig suïcidar!
-Si que ho vas fer, sino no series aquí, tros d'imbècil!
-La meva germana em va matar. Ho puc recordar...
-Mira,tros de merda: a la teva germana no la veuràs mai més a no ser que es suïcidi, i tot i així, mai sabràs qui és, perque aquí,al canal dels suïcidis, perdem la imatge i la identitat.
-Déu meu! I si pinto murals? A mi m'agradava pintar a l'escola quan era petit.
-Això és la loteria, incrèdul, i tu tens tots els números per perdre.
De sobte, un rostre difícil de reconèixer, i gegant, donava voltes per la sala.
-Qui ets tu, si es pot saber?
-És la meva germana! Perquè m'has matat, traïdora! Ara sóc al país del suïcidi, rodejat de monstres! Hauré de viure aquí eternament! Vull tornar a casa! I tot és culpa teva! Jo no em vaig suïcidar...- de sobte, amb el rostre pàl.lid i tremolant, es comença a adonar de que això no és un joc...
-Fes alguna cosa per mi, si us plau, tingues pietat de mi... ets la meva germana!
-Jo no et vaig matar. Vam morir els dos a la vegada. És culpa d'en Sharski i el seu manual de bruixeria. Jo no hi creia, i tu tampoc, ho sé.
-Pero jo recordo que em vas matar tu amb el ganivet del pa!!!!!
-Estava posseïda per en Sharski. Físicament em tenia tota dominada, em feia molt mal al cos i sentia com la sang em bullia. No va tenir compassió amb mi, ni amb tu.
El monstre va girar cua sense més ni més, aparentment com si allò hagués estat una al.lucinació, però de totes formes no entenia d'on havia sortit el rostre de la noia. Va desapareixer de la vista dels dos germans.
-Vull sortir d'aquí, Anna, si us plau.
Nessecitem en Sharski.
-I on el tens, ara , el dimoniet?
Jo no el tinc. Fa el que vol.
-Des de que surts amb ell que em dius que és molt bona persona, i ara què?
En aquell precís moment una fletxa d'or es va clavar al terra. És obvi que venia de dalt, doncs el túnel tenia un forat d'aire.
-Aaaaaaahhhhhh!! M'han arrancat un braç!!! M'han arrancat... un braç!!!
-Sharski?- Anna.
-Que es cou per aquí abaix?
-Perquè has fet això?
-M'hi ha forçat en Trémolo. M'ha amenaçat de mort si no acabava amb vosaltres i m'afegia a la seva secta lliberal, ja saps, La Taràntula Innocent. No he tingut més remei que enviar-vos aquí, era el millor que podia fer per vosaltres. Aquí sabia que no prendríeu mal, i això no és cap secta. De totes formes, ho sento molt.
-Marxem d'aquí... jo tinc por...- Marc.
-D' acord, però no vull arrencar més braços, fugirem per un corrent subterrani.
Era curt, i en Sharski coneixia totes les escletxes i tots els túnels que per qualsevol de nosaltres haurien significat un gran laberint plè de trampes mortals.
Per fi van veure el sol i van respirar l'aire fresc del matí.
-M'agradaria acabar amb els orcs, sóc conscient que algun dia ens esclavitzaran.-Sharski.
-Anem cap a casa.-Anna.
-No és broma.
-T'acabarien matant i ho saps.
-Ho sé.
-Ets molt innocent ,Sharski. Un de sol no pot.
-Però la gent no ens creu.
-Ara ja som tres, en Marc tampoc s'ho creia.
-Si. Però ells potser ens han vist. Hauriem de marxar lluny d'aquí, estic fart de les tavernes i de les baralles.
-Tenim la casa de la meva besàvia.

Comentaris

  • expresses molt bé[Ofensiu]
    llu6na6 | 30-04-2006

    la lluita interna del ser humà, el món subterrani que ens omple de malsons tantes vegades.

    El meu relat que parla de la ma, vol expressar això, la lluita contradictòria, la complexitat de la vida.

    La vida però, amb aquests clarobscurs, ofereix una bellesa fascinant, un magnetisme corprenendor.

    tal vegada cal reflectir en el mirall de les paraules aquestes imatges que ens espanten i retrobar la llum que lluü a fòra, FÒRA!, TAN INTENSAMENT.

    Sergi, lluitem per trobar la llum per això escribim!

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

514024 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.