Les coves de Nerja

Plora la cova,
mentre la fresca rosada
regalima per les entranyes
tot llepant la pell suau,
conservant gelosament
tresors d'aromes intactes.

Se sent en el silenci
el degoteig del temps
que arrossegant la pedra
ha modelat amb paciència
capricioses formes desfetes,
museu de la imaginació:
veuràs cascades de pedra,
boques enormes dentades,
llances del sostre penjades,
fantasmes que van en manada…


Plora la cova,
llàgrimes que guarden laments
dels seus primitius habitants,
que van quedar empressonats.


La cova majestuosa
sembla guardar el secret
de l'eterna joventut
despertant l'admiració
dels diminuts visitants,
que per ella són formigues
insignificants de mida,
belluguetes i xerraires
que , en moure's, li fan pessigolles.

La cova omnipotent
que guarda mil meravelles,
vestigis dels avantpassats
en sales plenes de màgia
i majestuoses columnas,
plora, en despedir la gentada.

Cadascú deixarà enrere,
entre els laments de la gruta,
un trosset dels seus records,
com el seu humil present,
en senyal d'agraïment
per les meravelles mostrades.

I a la llum d'un sol gelós
que vol encegar les mirades,
brillen les pells renovades
que se'n porten enganxats
els cristalls de la rosada
recollida per les coves,
aixoplug dels temps passats.