LES CORTINES

Un relat de: Sebastià Climent

Intentava fer la migdiada però no hi havia manera de quedar-me endormiscat. Potser la xafogor, potser les preocupacions i els neguits d’una situació convulsa, potser la remor dels propis pensaments, potser... Qui sap, però la realitat era que estava desvetllat i no tenia altra ocupació que la de dedicar-me a observar l’entorn del meu dormitori. El balcó a mig obrir. La posició del sol en aquesta hora fa que els seus raigs penetrin a la cambra fins gairebé el fons, il•luminant la paret blanca amb una claror enlluernadora, només trencada per la projecció de l’ombra dels llistons que reticulen els vidres. És l’hora en que l’oreig dissimula i apaivaga la calor dels durs estius de terra endins.

Les lleugeres cortines de fil s’inflen de sobte, bressolades per l’alè de la natura, com immenses veles d’un vaixell imaginari, en un simbòlic gest d’alliberament a la recerca de nous horitzons. Amb una impetuosa revolada s’alcen enfilant el camí del sostre. Sembla que estan a punt de tocar-lo, però només és un miratge. Una estrebada sobtada atura la seva recent iniciada singladura. Les cortines només poden moure’s fent un moviment oscil•lant i només fins on les argolles que les subjecten, lliscant per una ben ancorada guia, determinen els límits d’aquella estèril i fallida aventura. Tremolosament, en incontrolats moviments de resistència, retornen espasmòdicament a la seva posició vertical, la que pertoca. No pas més enllà.

Be prou que sorgeix novament l'intent cada cop que l’oreig penetra a la cambra i les cortines, és clar, comencen el moviment de corbar-se tot preparant-se per iniciar una nova singladura, en una reincident lluita per fugir de les anelles que les mantenen captives i poder anar més enllà dels límits imposats.

I així anaven fent, intent rere intent, tots fallits, lògicament. Quan l’oreig va esvanir-se i amb ell la força insufladora, les cortines van tornar a la normalitat imposada. Tot plegat un miratge, una falsa percepció de la realitat, una metàfora. No sé per què, però m’ha fet pensar en el destí incert del nostre país...

Comentaris

  • L'Oreig.[Ofensiu]
    Frederic | 06-03-2016

    Metàfora poètica d'una realitat més prosàica. La força de l'oreig enlaira les cortines,
    però no les allibera de les anelles, li manca força. Segurament igual que al país al -
    qual et refereixes.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: