Les corbes del quadrat

Recordo amb anyorança les tardes plujoses de diumenge que m’asseia a la falda de l’avi perquè m’expliqués un conte, en aquella butaca de quadres que devia tenir més anys que ell. L’avi m’agafava com una princesa de vidre, em dedicava el seu mig somriure tant desconcertant, i deixava la mirada perduda cap a l'únic tros de cel que no tapaven els edificis veïns. Jo tancava els ulls i en el meu cap preparava l’escenari per representar la historia d’aquella tarda. Silencia expectant, els acotors estaven a punt, el teló pujava i aquella veu ronca començava a parlar…

“Poca gent coneix l’era de la geometria. Sí, tal com sents, una època governada pel déu de les matemàtiques i habitada per totes les figures que t’ensenyen a l’escola (i de moltes altres que ja aniràs descobrint....) Tot aixo va ser molt abans dels romans, dels egipsis, dels prehistorics, dels mamuts, els dinosaures, els planetes o les estrelles… Va ser abans de que existís tot el que avui veiem.
En aquells temps, l’univers estava fet per i per a les figures. Aquestes, encara que costi de creure, tenien vida propia. Podein parlar i estudiar-se, agrupar-se i fer-se les seves propies cases i ciutats, encaixar-se en mosaics, fusionar-se o dividir-se…
Els més poderosos de l’univers en aquella època eren el rei i la reina quadrat, les figures més perfectes i divines les més respectades i envejades. El seu palau era una pirámide custodiada per un drac de rombes i només s'hi podia accedir per una corda cilíndrica. El gran aconteixement del qual tothom parlava llavors, era que els reis esperven un fill. Es diria Cletó i seria l’hereder del tro de la geometría.
Però el príncep no va néixer com imaginaven. El metge de la cort va dir que havia contret una extranya malaltia, que l’havia deformat completament. No tenia angles, els vertexs s’havien aplant tant que no es distingien els costats, s’havia convertit en una cosa inestable i patosa. Els quadrats decepcionats, van enviar al seu fill el més lluny que van poder i van intentar seguir les seves vides com si res. Van pasar els anys i el regne es va anar deteriorant… Cada vegada l’univers era més caòtic i desorganitzat, els reis no imposaven ordre, ningú seguía les lleis de la geometría iles figures estaven avorrides perquè tot romania igual des de feia massa temps.
Mentrestant el príncep Cletó rodolava per l’univers fins que va topar amb una altra figura qe s’assemblava molt a ell. Es deia Cerina i també havia sigut marginada per la societat, tot i així havia aprea acceptar-se i a ser feliç. Ella li va explicar que no creia que estiguessin malalts, simplement eren diferents, i aquelles diferencies, tenien defectes pero tambe tenien moltes ventatges. “Si t'hi fixes” li va dir “som encara més perfectes que un quadrat, perquè, des de tots els punts de la nostra superficie hi ha la mateixa distancia al nostre cor, i encara més : som millors perquè tenim més area en el mateix perimetre, i també som més veloços, i…
El príncep es va observar amb deteniment i es va adonar que les paraules de la Cerina eren certes. Tots dos van batejar a aquella nova figura amb la meitat del nom de cadascun, i així va neixer la paraula CER-CLE. Es van fer molt bons amics i un temps després van decidir tornar al regne per explicar totes les idees que havien tingut, totes les coses que podrien construir a partir dels cercles.
Van ser rebuts amb critiques i menyspreu però amb esforç van aconseguir reuinr a totes les figures a la plaça del poble per escoltar el seu discurs. En acabar tothom estava meravellat i convençut que en Cletó i la Cerina eren els herois que havien vingut a salvar aquell univers caòtic.
Els reis, que estaven molt penedits, van demanar perdó al seu fill i li van oferir el tro . Aquest, que no els guardava rencor, va aceptar encantat. Pocs dies després es va casar amb la Cerina en una boda que encara avui les figures recorden. Durant el seu feliç regnat van demostrar que la innovació neix de les diferències i que els quadrats amb corbes poden arribar a ser molt útils!
Així, van inventar el sol, els flocs de neu, les rodes, els planetes, les cireres, els botons, les pilotes, els números, les flors…i poc a poc, van anar construint el nostre món..."

Quan vaig obrir els ulls i em vaig trobar el mig somriure de l’avi a pocs centímetres de la meva cara, vaig pensar que potser molt temps enrere, ell també havia sigut un quadrat amb corves.